Butlletins

5 – COL.LABORACIONS

L’OU I L’EURO

Lourdes Viladomiu

Professora de la UAB

Que la Unió Europea és incapaç de manejar l’euro sembla evident, però menys coneguda és la seva incapacitat per gestionar els ous de les seves gallines. Els consumidors comencen a conèixer el significat dels codis gravats, que donen compte de l’elevat grau de control de la producció. A més del país d’origen, la data, el número del productor, ens informen del sistema de producció utilitzat. Quan el primer número és un 0 es tracta d’ous ecològics, 1 correspon a gallines camperes, és a dir les que tenen una alimentació variada, caminen i respiren aire lliure, amb el número 2 es classifiquen aquelles gallines amb gàbies àmplies i amb el 3 les que estan sotmeses als sistemes més intensius de producció en gàbies convencionals. Malgrat un cert increment del consum de les categories més cares, la majoria dels ous que es venen a Espanya igual que per al conjunt dels països europeus corresponen al número 3. En general, els consumidors estan més preocupats per arribar a final de mes que a contribuir a la felicitat de les gallines.

Els moviments de defensa dels drets dels animals que són molt nombrosos al nord d’Europa, van aconseguir una normativa europea que ha obligat a un redisseny total de les granges, a l’exigir majors dimensions de les gàbies per millorar el benestar de les gallines, el que suposa en la pràctica la desaparició de la categoria 3.

La normativa va entrar en funcionament l’1 de gener de 2012. S’estima que sota el nou sistema els costos augmenten entre el 15 i el 30% i és difícil traslladar als preus, el que ha desanimat a molts productors a emprendre la reconversió. A més, la reconversió de les granges s’ha anat realitzant amb nivells de suports públics molt diferents segons regions europees, havent estat més elevats en les zones més riques i les de menor producció. En conseqüència, la producció d’ous de certes zones europees, entre les quals hi ha Catalunya està sotmesa a un fort risc de disminució.

L’aplicació d’aquesta norma ha comportat tancament de granges i ‘escassetat d’ous al mercat europeu amb increments de preus espectaculars, convertint una de les proteïnes més barates en un producte de luxe. Si es permeten importacions de països tercers ens trobem amb la paradoxa que permetem entrar a la UE productes que no compleixen els requisits que exigim a la pròpia producció europea. Aquesta paradoxa es produeix ja freqüentment en altres productes agraris. Si no es fa complir la normativa, els països i empreses que han fet la reconversió se sentiran discriminades i la credibilitat de la llei se’n ressentirà. Si es tolera la situació, la governabilitat es debilitarà. La solució no és gens fàcil.

El comissari europeu de Salut Pública va proposar com a solució que els ous produïts fora de la norma podrien seguir comercialitzant-se dins del país que s’han produït i exclusivament per a ús industrial. Alhora s’anunciaven sancions per l’incompliment de la normativa. El contingut de la proposta mereix una anàlisi detallada. D’una banda, la segmentació del mercat de manera que alguns països tolerin ous de gallines “infeliços” va en contra dels principis del mercat únic europeu, que és l’essència del procés d’integració europea. De l’altra, la tolerància de l’ou fora de norma per a usos industrials és sorprenent per la confusió de criteri. Una norma de millora del benestar de l’animal entenem que no té cap relació amb l’ús que es faci de l’ou, o és què la gallina que posa ous per a la indústria alimentària pot ser més infeliç que la resta. Finalment, l’amenaça del càstig apareix com una constant en les últimes actuacions de les institucions europees, tot i que ja ningú sap qui, com i on s’han d’aplicar tantes sancions.

La gestió dels ous, malgrat el seu pes reduït, és un bon exemple de les incapacitats de Brussel·les. Lluny de la realitat, les autoritats europees s’han permès establir normes que responen a pressions de grups minoritaris, que donen resposta a demandes de col · lectius allunyats del consum i dels ingressos de la majoria dels habitants europeus i que sovint corresponen als interessos d’uns pocs països generant trastorns en altres als que ofeguen la seva producció. La introducció de l’euro es va presentar com un element que contribuïa al “benestar” dels europeus, sense tenir en compte les grans diferències que existien entre les realitats econòmiques. La seva aplicació no va fer més que alimentar desequilibris i ofegar les capacitats productives dels més febles. Avui els incompliments volen ser sancionats, sense tenir en consideració la raó que els motiva. Però a la base de l’incompliment trobem sempre el desequilibri de la balança de pagaments per compte corrent que és l’origen del problema del deute que avui patim a Espanya. En conseqüència, ofegar produccions a conseqüència d’un excés en la normativa no fa més que contribuir a l’empitjorament de la situació. Avui parlem d’ous, però a la llista hi ha les aus, el porcí i molts productes

AJUDES AL CONSUM D’ALIMENTS: EUROPA versus USA

Lourdes Viladomiu

Professora de la UAB – Equip de recerca Desenvolupament rural (DRUAB)

Moltes notícies han aparegut en els últims anys en relació a les dificultats de proveïment d’aliments als països pobres a causa de l’augment dels preus dels productes agraris, però molt poc en referència al que passava en els països rics.

La notícia relativa a la reducció dràstica l’any del fons que la Unió Europea destina al pla de subministrament d’aliments a les persones més necessitades, permet apreciar el importants que són aquests recursos per proveir la demanda creixent que reben les entitats de beneficència.

Els 500 milions d’euros del fons, es reduiran a aproximadament 113 milions a causa de que la sentència del Tribunal de Justícia europeu ha donat raó a una demanda del govern alemany sobre la il·legalitat de l’ús que es feia d’aquests recursos. El fons es va crear el 1987 com un mecanisme per facilitar la sortida dels excedents agraris, però en els anys recents la falta d’aquests ha fet que part dels recursos es destinessin a la compra d’aliments al mercat. Espanya ha estat un dels països que més s’ha beneficiat en els dos últims anys d’aquest fons, amb una quantitat de gairebé 75 milions d’euros en l’exercici actual i que es reduiran a 18 milions l’any que ve. Els aliments s’han distribuït a través de Bancs d’Aliments, Càritas, Creu Roja i altres organitzacions no governamentals. La resolució del Tribunal de Justícia obliga a la Comissió a limitar el pla de subministrament d’aliments a les persones més necessitades exclusivament a les existències disponibles que per al 2012 es quantificaven en 162.000 tones de cereals i prop de 54.000 tones de llet desnatada en pols.

En els anys vuitanta, l’agricultura europea produïa importants excedents agraris estimulats per una política agrícola comuna de preus garantits, però les reformes posteriors han portat a una política que tot i ser costosa pressupostàriament (55.000 milions d’euros anuals) desestimula la producció i permet un mercat fortament volàtil. Actualment les ajudes principals que distribueix la PAC són pagaments directes que no exigeixen realitzar producció, ni guarden relació amb els preus del mercat (ajudes desacoblades, en l’argot comunitària). Es tracta de rendes que reben els propietaris de terra agrària i que tenen difícil justificació i legitimació social.

Per contra, la política agrària nord-americana actual ha posat en el centre de la intervenció les ajudes al consum d’aliments per als grups menys afavorits. D’aquesta manera els pressupostos agraris faciliten la compra d’aliments, alhora que sostenen els ingressos dels agricultors. El programa dels “food stamps” (formalment anomenat Programa d’Aliments i Nutrició) ha deixat de ser marginal i ha passat a ser el centre de la intervenció agrària. Si és un programa destinat a col · lectius molt necessitats, avui és un element de sosteniment del consum de les classes mitjanes i baixes afectades per l’endeutament i la desocupació. Els recursos destinats al programa han augmentat de 33 mil milions de dòlars en 2006-68000000000 el 2010 i el nombre de beneficiaris és avui de 43,6 milions de persones, un de cada vuit nord-americans, enfront dels 26,5 milions d’ 2006. Igualment en certs Estats, els “food stamps” poden utilitzar-se en la compra de productes frescos de proximitat, contribuint a desenvolupar nous canals de venda i millorar la dieta de les poblacions més vulnerables.

La PAC està en procés de reforma i els debats estan sent intensos, però amb tot, no s’ha prestat cap consideració a la qüestió de l’alimentària d’una població enfrontada a l’impacte de la crisi. La Comissió Europea busca elements justificatius de les ajudes directes desacoblades que no vol qüestionar, els estats membres centren els seus esforços a defensar el pressupost que avui reben i els lobbies dels grans propietaris europeus troben en els moviments ecologistes un bon aliat per mantenir el sistema actual de pagaments.

La crisi actual obliga, però, a replantejar cadascuna de les parcel·les de la intervenció pública i a usar de la manera més eficaç i eficient possible els recursos públics. La mateixa Comissió Europea estima que uns 43 milions de persones a la Unió Europea corren el risc de patir pobresa alimentària, és a dir un nombre igual al que actualment es beneficia als Estats Units del programa d’Aliments i Nutrició. El pressupost agrari hauria de facilitar al nostre entendre, el dret universal a una alimentació sana i abundant per a la totalitat de la població, alhora que permetés que els agricultors produïssin amb garantia d’estabilitat dels mercats. Sota aquestes premisses, un Fons ben dotat que facilités la compra de productes per les poblacions més fràgils hauria de ser una part important de la política agrícola comuna europea futura, sempre que ajudés a consolidar la producció europea. Aquest fons hauria de propiciar una rebaixa dels ajuts directes que avui es reparteixen entre els propietaris de les finques europees i no requeriria recursos públics addicionals.

POBRESA, NUTRICIÓ DEFICIENT I POLÍTICA AGRÀRIA COMUNA (PAC)

Pobresa, nutrició deficient i política agrícola comuna (PAC)

Lourdes Viladomiu (professora de la UAB),

Juny 2012

Les notícies recents indiquen un ràpid creixement del nivell de pobresa entre les famílies catalanes que afecta molt especialment a la població infantil. La deficient nutrició en els primers anys té repercussions molt serioses al llarg de tota la vida, comportant costos sanitaris addicionals, rendiments laborals deficients a més d’una qualitat de vida deteriorada. La nutrició correcta i suficient s’ha considerat un dret per al conjunt de la humanitat i seria summament alarmant apreciar que aquesta no es cobreix als països desenvolupats.

D’altra banda sabem, que les deficiències nutricionals no es solucionen concedint una ajuda monetària a les famílies. Els estudis empírics sintetitzats en el llibre de Abhijit Banerjee i Esther Duflo, Repensar la pobresa (Taurus, 2012), manifesten que en els països pobres les ajudes monetàries acaben convertint-se en televisors, telèfons mòbils o altres aparells electrònics abans que en un suplement alimentari per a nens i dones embarassades, col · lectius on la desnutrició impacta amb més força.

Paral · lelament a aquest problema tenim en curs una reforma de la política agrària comuna (PAC) que busca arguments per legitimar la concessió de 43 milions d’euros de pagaments anuals desacoblats, és a dir, d’ajudes que es concedeixen als propietaris de terres sense exigir producció . Els arguments ambientals semblen cada dia més efímers en un món on la insostenibilitat social i econòmica és cada vegada més patent. Pagar per no produir, per no generar treball, per no exportar i convertir-se en rendistes d’unes terres que aporten beneficis ambientals teòrics es fa cada vegada més incomprensible.

Estats Units, amb una llarga tradició en ajuda alimentària per a la seva població té des del 1990 el programa Supplemental Nutrition Assistance Program (SNAP), conegut popularment com food stamps, que proporciona avui ajuda a 45 milions de persones, el14% de la població de 2011, en forma de bons bescanviables per aliments. Des de l’inici de la crisi el nombre de beneficiaris s’ha gairebé duplicat.

Aquest programa d’ajuda a l’alimentació mobilitza actualment més de la meitat del pressupost de la política agrària dels Estats Units i és el mecanisme que ha sabut fer la connexió entre sosteniment de la producció agrària i de la renda dels agricultors amb millora de la nutrició i disminució de la pobresa.

Els canvis de la societat en què vivim són tan ràpids que hem de repensar i redissenyar totes i cadascuna de les intervencions públiques. La PAC no ha de ser una excepció.

Ajuts directes i competitivitat

Rosa Bonet Rocher

Existeix la imatge d’una agricultura que sense ajudes no tindria possibilitats i d’altra banda, que els ajuts que rep són desproporcionats. L’any 2012, en el 50è aniversari de la PAC, aquesta representa el 40,8% del pressupost de la UE-27. Uns 40.500 milions EUR són destinats a ajudes directes, per al  recolzament a la renta dels agricultors, el 91,8 % d’aquests ajuts no estan vinculats a una producció concreta, és a dir són ajuts desacoblats. Catalunya va disposar de 281,8 milions EUR en concepte d’ajudes directes el 2011.

La PAC es va crear com a una eina per assegurar la producció de certs productes considerats bàsics, garantir el proveïment als consumidors a preus raonables, controlar la volatilitat dels mercats, mantenint alhora una renda adequada pels pagesos. Catalunya està sotmesa a les línies i directrius de la PAC des de l’entrada d’Espanya a la UE el 1986. Amb la reforma de la PAC de l’any 1992 es van establir els ajuts directes, que s’han anat modificant amb posteriors reformes, entre elles els ajust desacoblats de la producció l’any 2003. La nova reforma de la PAC el 2014, ens obliga a analitzar la situació actual dels sectors beneficiaris dels ajuts directes i la seva incidència en la PFA, és a dir, el valor econòmic dels béns i serveis del sector agrari.

Si observem l’agricultura catalana (veure gràfic 1 adjunt) podrem comprovar que la major part de la producció final agrària s’obté de sectors que no tenen ajuts directes.

Gràfic 1 – Producció i ajuts directes

[1]Font: Elaboració pròpia amb dades REGA

En el gràfic 1 s’han separat els subsectors agraris en funció de la quantitat d’ajuts directes que reben, distingint-se els que reben el percentatge més alt dels que en reben poc o gens, i dins d’aquests es distingeix entre els agrícoles i els ramaders. D’una banda, sectors com el dels cereals, els farratges, la fruita seca, l’olivera,  el boví de llet i de carn, l’oví i el cabrum suposen el 23,14% de la PFA i reben el 95,55% dels ajuts directes. Per contra, el 76,86% de la producció final agrària (PFA) catalana només rep el 4,45% dels  ajuts directes i opera lliurament en el mercat. Es tracta de sectors competitius amb vocació exportadora tals com la ramaderia intensiva de porcí i aviram, la fruita fresca, els cítrics i la vinya. De forma especial cal referir-se a la ramaderia, en aquest cas tots  els ajuts es dirigeixen exclusivament als remugants. Tenint en compte que a Catalunya la ramaderia intensiva de porcí i aviram és la principal producció agrària, aquest fet explica el perquè els ramaders catalans s’han beneficiat limitadament de la PAC.

Certament hi ha raons històriques i polítiques en el repartiment sectorial dels ajuts però aquesta correlació inversa tan clara entre ajuts i competitivitat ens porta a pensar que els sectors amb menys suport són també els que ha fet més esforços per assolir uns nivells alts de productivitat i, conseqüentment, competitivitat.

Aquest fet paradoxal ens evidencia l’existència d’un potent clúster industrial, l’agroalimentari, fortament orientat al mercat i independent del volum de recursos de la PAC. El sector carni (porcí, aviram, conills) que quasi no rep ajuts directes ens ho corrobora. Per contra, els conreus (fruita seca)  i la producció ramadera (oví-cabrum, vaquí de llet) que tenen un menor pes i inserció al mercat, són més dependents dels ajuts de la PAC.  Aleshores, això ens porta a preguntar si hi ha una relació inversa entre ajudes i competitivitat.

En qualsevol cas l’especialització catalana en sectors amb pocs o cap ajuts directes afecta seriosament a les dotacions de la PAC a Catalunya pel concepte d’ajuts directes. Si analitzem la distribució dels ajuts directes per països (veure gràfic 2 adjunt) podrem comprovar que la quantitat d’ajuts que rep un pagès català (12,04%) és menys de la meitat que el que rep un pagès europeu (24,94%) i quasi la meitat del que rep un pagès espanyol (23,66%). Si ho comparem amb Alemanya i França, uns dels principals receptors dels ajuts directes, veurem que la diferència dels ajuts s’accentua, representant quasi una tercera part del que rep un pagès alemany (32,15%), i no arribant a la meitat del que rep un pagès francès (28,90%).

Gràfic 2 – Ajuts directes  versus VAB agrari

Font: FEGA

En resum, la singularitat catalana, en relació a l’estructura productiva i als ajuts directes, suggereix una reflexió, la qual podria matisar, o fins i tot contradir, l’interès de prioritzar el manteniment dels màxims nivells d’ajuts directes. Possiblement caldria reforçar les mesures del mercat pel conjunt dels subsectors i prioritzar els ajuts destinats a les zones amb dificultat, de les que Catalunya n’és una de les regions europees més afectades, a partir de polítiques de desenvolupament rural. Un enfocament que probablement afavoriria l’agricultura catalana.


[1] Per a calcular l’estructura sectorial dels ajuts s’ha pres de referència l’any 2006 quant aquests estaven desacoblats. Com a hipòtesis aproximativa de treball se suposa que després del desacoblament dels ajuts s’ha mantingut aproximadament la mateixa estructura productiva.