Butlletins

4 – COL.LABORACIONS

4.1 – LA RIDÍCULA REFORMA DE LA PAC DE 2014

La ridícula reforma de la PAC de 2014

Lourdes Viladomiu

Maig 2013

 

Després de més de dos anys de debat sobre la reforma de la PAC, avui es coneix ja el seu contingut i es pot assegurar que el seu abast és ben limitat. Per contra, la campanya de comunicació està sent molt rica, manifestant una forta inflació d’objectius, mantenint la sostenibilitat com a principi inspirador, recuperant com a elements justificatius de la intervenció els desajustos dels mercats agraris, el caràcter estratègic dels aliments en un món que avança cap a l’escassetat i mantenint la concepció que els agricultors europeus són un col·lectiu pobre que requereix ajudes a la seva renda.

La PAC futura pot arribar a destinar gairebé el 90% del seu pressupost a transferència de renda als seus beneficiaris. Al Pilar I aquestes transferències prenen la forma en la seva gairebé totalitat de pagaments desacoblats de la producció. Es tracta d’una transferència de renda als tenidors de terres. El percentatge dels pagaments que es mantenen vinculats o acoblats a l’obligació de produir semblen reservats a la ramaderia, que queda malament posicionada en la reforma. La recepció dels pagaments desacoblats s’intenta legitimar a partir d’una condicionalitat que ara passa a anomenar-se “greening”. Les tres condicions addicionals que es van plantejar en la proposta de 2011 s’han anat alleugerint progressivament contenint nombroses excepcions i una reducció de les exigències. La seva credibilitat en termes de millora ambiental està molt qüestionada, però el seu manteniment és inqüestionable ja que és de fet l’únic element de legitimació de les ajudes directes desacoblades.

Al Pilar II, que continua en règim de cofinançament, es mantenen i es potencien els pagaments per mesures agroambientals, els pagaments en zones de muntanya, els pagaments en zones Natura 2000. A més s’accepta transferir recursos del pilar II al Pilar I, que agraeixen els estats que no poden assegurar els recursos necessaris per al cofinançament, però que augmentaran més la importància dels pagaments directes desacoblats en el conjunt del pressupost de la PAC.

En les mesures d’intervenció de mercat no hi ha novetats, es manté el que existia, i malgrat que la volatilitat dels preus es considera un dels grans problemes de l’agro actual no hi ha cap novetat significativa, igual que en relació a l’enfortiment dels agricultors en la cadena de valor dels aliments.

El segon Pilar manté la tendència inflacionista objectius de la PAC amb sis prioritats que comprenen tot tipus d’elements des de mitigar el canvi climàtic a fomentar la inclusió social. Aquest Pilar ha d’implementar una nova enutjosa metodologia de treball que en nom de la simplificació fa molt més complex el procés administratiu amb contractes de partenariat, amb més exigències comunitàries i amb més paperassa.

Tristement la reforma deixa poc pressupost i relega al mínim les mesures de suport a la inversió, ja sigui en les explotacions agràries, en cooperatives, en empreses agroalimentàries o a la diversificació del món rural. La inversió és la clau per a la incorporació de noves tecnologies que són fonamentals en la millor gestió dels recursos naturals-estalvi aigua-, per treballar amb tècniques menys contaminants, per incorporar noves activitats, per crear noves empreses-explotacions agràries, per reorganitzar la cadena alimentària promocionant una nova logística en la distribució que faciliti el consum de productes de proximitat, per a enfortir el món rural i evitar la seva despoblament, per generar ocupació i incorporar joves, és a dir, per a tots aquells elements que han de permetre moure cap a un model que permeti “fer les coses bé”.

I aquesta manca de consideració del suport a la inversió és especialment greu als països pobres de la UE, on no hi ha més política agrària que aquella que pot inserir-se en el finançament de la PAC. Per contra en els països rics la política agrària nacional mantindrà els seus programes nacions de suport a la innovació, a la incorporació de tecnologia, a la formació, a la millora en la gestió dels recursos, a la lluita contra la contaminació i en definitiva a canviar la manera de fer agricultura. Per a ells, la PAC només és una manera de recuperar pressupost en benefici d’un col·lectiu molt determinat els posseïdors de la terra.

4.2 – L’ACORD DE LLIURE COMERÇ ESTATS UNITS – UNIÓ EUROPEA

El sector agrari i el futur acord de lliure comerç Unió Europea – Estats Units.

 

Gemma Francès, Jordi Rosell i Lourdes Viladomiu.

Membres de DRUAB

Una de les notícies d’aquest mes de febrer amb important conseqüències potencials  per l’agricultura i l’agroindústria europea és el comunicat conjunt del 13 de febrer  dels presidents de la Comissió Europea, José Manual Barroso, del Consell Europeu, Herman Van Rompuy i dels EEUU, Barack Obama, anunciant la negociació d’un acord de lliure comerç entre la Unió Europea i els Estats Units.

“A nosaltres, els líders dels Estats Units i la Unió Europea, ens   complau anunciar que els Estats Units i la Unió Europea començarem els   procediments interns necessaris per posar en marxa les negociacions sobre una Associació transatlàntica pel comerç i la inversió.”La relació econòmica transatlàntica ja és la més gran del món,  representant la meitat de la producció econòmica mundial i gairebé un bilió de dòlars en comerç de béns i serveis, i donant suport a milions de llocs de treball a banda i banda de l’Atlàntic.”Una Associació transatlàntica pel comerç i la inversió d’alt estàndard faria avançar el comerç i la liberalització de les inversions i s’ocuparia de les regulacions i altres obstacles no aranzelaris.”A través d’aquesta negociació, els Estats Units i la Unió Europea   tindran l’oportunitat no només d’ampliar el comerç i la inversió a través de l’Atlàntic, sinó també de contribuir al desenvolupament de normes globals que poden enfortir el sistema multilateral de comerç.”

Les previsions optimistes preveuen la finalització de les negociacions per l’any 2014. Com assenyala la Comissió Europea en un Comunicat del mateix 13 de febrer, l’acord amb els EEUU anirà “més enllà de l’enfocament tradicional de l’eliminació dels aranzels” doncs haurà “d’harmonitzar les normes i estàndards tècnics per als productes, que actualment constitueixen el principal obstacle per al comerç transatlàntic”.

La rellevància dels aranzels per alguns productes agraris i de manera especial dels obstacles tècnics i sanitàries en l’intercanvi de productes agraris, permet argumentar que l’agricultura serà un element central de les discussions per tirar endavant l’acord. No en và, el Secretari de Comerç dels EEUU, Ron Kirk, declara que “un ampli suport bipartidista (demòcrates i republicans)  del Congrés per ampliar el comerç amb la UE depèn, en gran part, de la reducció de barreres comercials per als productes agrícoles nord-americans. ”

Pel que fa a les normes i estàndards tècnics i sanitaris, pensem només en el contenciós amb els EEUU i Canadà per la prohibició europea d’importar carn tractada amb hormones del creixement o en les visions diferents sobre els transgènics a un costat i altre de l’Atlàntic. Com explica molt bé el New York Times a l’endemà del anunci, “les qüestions alimentàries són des de fa molt temps un obstacle per a una major obertura comercial entre els Estats Units i Europa. Molts europeus s’oposen als cultius modificats genèticament i als productes derivats d’animals clonats que són comuns als Estats Units”.

Des de la Comissió Europea s’han assenyalat les avantatges econòmiques que comportarà l’acord, amb unes estimacions de creixement anual del PIB del 0,5%, especialment important en aquesta època de crisi. S’ha identificat als sectors químic, l’automoció i de maquinària com els potencialment més beneficiats. Mentre es pensa que el sector agrícola i la liberalització dels processos de licitació pública seran els temes més conflictius. Ara per ara, Alemanya apareix com una ferma defensora de l’acord mentre que França i Espanya segurament plantejaran postures més reticents.

Cal tenir present que en el moment actual la Unió Europea està negociant un acord de lliure comerç amb Canadà. Fins ara els majors obstacles per a concloure l’acord han estat temes com els productes agraris, les denominacions d’origen o les regles d’origen. Per part canadenca, els productors d’ous, aus i llet ja s’han posicionat en contra pel perill  de desmantellament del sistema de gestió de l’oferta basat en aranzels elevats i quotes pels productors.  Com argumenta Pierre Marc Johnson, representant de Québec a les negociacions, “a la pràctica, aquest sistema (la gestió de l’oferta) substitueix els ajuts que es donen a Europa per al món agrícola. Així que la gent que diu que hauríem d’abolir la gestió de l’oferta  potser s’haurien de preguntar si Europa suprimirà aquestes subvencions que són un dels programes més importants de la Unió Europea? Crec que la resposta és no”. Mentre, per part de la Unió Europea els sectors sensibles són la carn de vedella, de porc i el blat de moro.

En els propers mesos s’haurà d’analitzar el transcurs d’aquestes negociacions que segur tindran un efecte sobre la discutida Política Agrària Comuna i el dificultós multilateralisme comercial establert en el marc de la Organització Mundial del Comerç.

 

4.3 – POLEMICA A L’ENTORN DE LA RAMADERIA INTENSIVA DE PORCÍ

 

Resposta al comentari del 6 de febrer de T. Garcia Azcarate.

http://tomasgarciaazcarate.eu/fr/noticias/21-mis-pildoras-pac/19-pildora-de-la-pac-la-lpension-confort-de-los-cerdos-r

Per Lourdes Viladomiu

 

Tomas Garcia Azcarate, un dels funcionaris de la Comissió Europea d’origen espanyol més influent en matèria d’agricultura, ens indica en les seves reflexions sobre el sector ramader intensiu espanyol que:

“El porc blanc, el pollastre són” cereals i soja amb potes “. També bona part de la nostra producció làctia són “cereals i soja líquids”. És molt més barat transportar cereals transformats (llegiu carn de pollastre i porc, llet UHT) que cereals no transformats ”

Té tota la raó i de fet aquesta frase es pot aplicar a pràcticament la totalitat de la producció tant agrària com industrial. És molt més barat produir qualsevol cosa fora d’Espanya que a Espanya. Ho hem vist en el conjunt de la indústria: tèxtil, joguet, moble, siderúrgia i últimament en molts serveis on la deslocalització és factible. En la recerca d’avantatges competitius dels economistes espanyols tenen serioses dificultats per trobar la posició de l’economia espanyola. Les anàlisis condemnen els sectors productius a la seva desaparició, cap pot resistir, ni Espanya es posiciona en els primers llocs en termes de costos, ni en termes de qualitat. Els polítics europeus també van abandonar la defensa de l’activitat productiva, amb algunes excepcions (l’automòbil a Espanya). Les fàbriques igual que les granges de porcs són lletges, contaminen i generen feines mal pagades, en conseqüència no hi ha res millor que deslocalitzar. Ho hem viscut des de meitat dels vuitanta, però molt especialment en els últims quinze anys i sobretot en el sud d’Europa.

Resulta fins i tot miraculós que Espanya produeixi alguna cosa. Tomas Garcia-Azcarate s’atreveix a indicar 4 factors per explicar l’evolució positiva del sector porcí, però remarca que aquests pertanyen al passat i ens hem de posar al dia. Val la pena repassar-los.

En primer lloc, s’indica el bon fer d’un sector que va posar les piles en eradicar la pesta porcina africana. Ha plogut molt des de l’eradicació, però continua sent cert que el sector ha demostrat una capacitat sorprenent per ser competitiu, combinant un model organitzatiu molt eficient i flexible dins de la cadena de valor (integració) amb unes millores en la selecció i alimentació. Aquest ha estat un actiu fonamental per posicionar-se fins al moment i no veig raó perquè deixi de ser-ho.

El segon factor, malauradament no ha estat clau fins al moment però té un fort potencial en el futur. El porcí està fortament concentrat geogràficament, el que és font de problemes com és ben sabut. S’ha aprofitat poc el trinomi terres cerealistes-fems-producció porcina però en el futur una millor distribució pot ser més adequada.

El tercer factor també mereix ser discutit ja que la preeminència de la caiguda dels preus dels cereals comunitaris a sostenir la cadena de producció porcina espanyola em sembla molt poc rellevant. Abans i després de la reforma del 1992, la composició dels pinsos es realitza amb un joc amplíssim de productes i subproductes on es minimitza el cost. Què en la composició final es posés una mica mes de blat de moro francès que de soja d’Argentina o de mandioca asiàtica no crec que canviés la supervivència del sector. A més, com assenyala el mateix autor en el quart factor, Espanya s’ha vingut beneficiant d’importacions de sorgo i blat de moro barat el que implica que la caiguda dels preus dels cereals europeus no s’apreciés significativament.

L’autor igualment indica “Serà bonic mentre duri. Però el futur dels nostres productors no pot estar en exportar canals estàndard cap al mercat rus. Pa per avui, benvingut sigui, però fam per demà “. És evident que ni el futur, ni el present dels productors de porcí està en exportar canals estàndard, mai ho ha estat. El consum espanyol és la destinació principal però això no impedeix trobar a l’exportació sortida per les parts de l’animal no valorades en el mercat espanyol, ni potenciar la venda a l’exterior de pernil serrà i altres productes elaborats del porc blanc amb notable valor afegit. Però el que sí és segur és que la majoria de la població passa a una situació de fam quan la producció desapareix. I això s’oblida massa sovint a Europa. És evident que les coses s’han de fer bé però fa por pensar que quan l’autor proposa que “les dones i els homes del camp espanyol es mereixen molt més”, estigui pensant en convertir-los en rendistes de la PAC, vivint de pagaments directes desconnectats i verds. Si aquesta és la seva opció puc assegurar-los que el futur ens portarà fam. Si us plau no cometem més errors, ja hem realitzat massa en aquests últims 15 anys.

 

 

4.4 – LA PROBLEMÀTICA ACTUAL DEL SECTOR LLETER CATALÀ

REFLEXIONS DE LA SECCIÓ D’ESTUDIS RURALS DE LA ICEA SOBRE LA PROBLEMÀTICA ACTUAL DEL SECTOR LLETER CATALÀ

Membres de la Secció d’Estudis Rurals de la ICEA

Barcelona, abril de 2013.

La Secció d’Estudis Rurals de la ICEA, com a secció entitat compromesa amb el sector agrari i el món rural català, vol exposar algunes reflexions sobre la situació actual del sector lleter al nostre país.

El sector lleter és una de les activitats importants de la nostra ramaderia actualment amb 700 explotacions professionals (a finals dels anys vuitanta n’hi havia 3.000), i amb una indústria làctia potent i moderna.

La llet és un aliment bàsic i estratègic per qualsevol país/comunitat a l’hora de valorar la seva seguretat alimentària.

La situació que estan travessant els productors és molt crítica, degut fonamentalment als elevats costos de producció i a la baixa remuneració de la llet. L’ escassa disponibilitat de terres que permeti la pròpia producció d’alimentació animal. Aquest fet posa en risc de fer desaparèixer encara més explotacions, amb el consegüent impacte sobre les famílies que s’hi dediquen, el teixit empresarial  i el territori on desenvolupen la seva activitat.

Les explotacions de vaques de llet tenen una capacitat limitada per adaptar-se a les fluctuacions de preus del mercat pel propi cicle de vida de l’animal. Encara que augmenti el preu de l’alimentació o baixi el preu de la llet, el marge de reacció del ramader és “inelàstic” a l’hora de desfer-se de caps de bestiar o augmentar-ne el nombre . A més, un dels “patrimonis”  dels productors ramaders és la genètica del seu ramat i la seva capacitat de recria que suposa per altra banda, la necessitat de realitzar una inversió a llarg termini.

Els ramaders han fet fortes inversions i esforços per modernitzar les seves granges i aconseguir uns nivells altíssims de productivitat i qualitat, que no es veuen compensats suficientment pels preus de venda de la llet. Si hi afegim l’augment sostingut dels preus de l’alimentació animal, tot plegat fa que actualment els professionals del sector hagin assolit un nivell d’endeutament elevat que fa témer per la seva viabilitat.  Aquesta situació es dóna en un país deficitari en la producció de llet en relació amb la seva demanda a causa de l’establiment d’unes quotes insuficients i s’agreuja per unes importacions de llet a preus baixos procedents d’altres països, especialment de França. De fet, empreses franceses són propietàries avui del 40 % de la capacitat industrial làctia de casa nostra.

La propera desaparició del règim de quotes obre nous interrogants sobre com s’estructurarà la producció a partir d’ara. Tanmateix,  la major part d’explotacions catalanes, compten amb un bon nivell tecnològic i professional i amb unes dimensions que permeten encarar aquest repte de manera positiva. Però són molt vulnerables al preu de les matèries primeres per a l’alimentació del bestiar, que és una de les causes principals de la crisi actual d’aquest sector, junt amb el descens del preu de la llet i la concentració del poder de negociació en la distribució.

A Catalunya comptem amb vàries centrals lleteres, amb bones instal·lacions, des de les que s’abasteix el mercat català i el de bona part del litoral espanyol. Això els dóna bones perspectives de futur, si bé per garantir la seva continuïtat també és fonamental comptar amb la suficient producció de llet a la zona.

La indústria làctia també passa per dificultats importants per la impossibilitat d’aconseguir un valor adequat de la llet, que només millora a base de derivats lactis com els funcionals o amb productes diferenciats orientats a satisfer determinats aspectes de la dieta o salut.

La gran distribució fa temps que utilitza la llet com a producte reclam, a preus que no cobreixen ni els seus costos, i això pressiona a la baixa tota la cadena, posant en dificultat seriosa la indústria i la ramaderia de casa nostra i reduint la qualitat del producte que s’ofereix al consumidor. La marca blanca o de distribució es ven a uns preus que només es justifiquen amb sacrifici de qualitat o de marge, i per a compensar-ho han de posar preus força superiors en el producte de marca. Aquest cicle viciós compromet el futur de la cadena productiva de casa nostra. I l’actual crisi de consum de les famílies fa que s’estigui pressionant més en aquest sentit.

Per tot això, que no només passa a Catalunya, cada vegada hi ha més veus i també iniciatives polítiques per combatre les pràctiques comercials abusives, que es concretaran en normatives noves que donin més transparència i evitin certes posicions de domini excessiu.

En aquest sentit, des d’aquest any, la relació entre el ramader i la central lletera ha d’estar emparada per un contracte i una certa estabilitat en les relacions entre ambdues parts.   Però hi ha dubtes sobre si, per una banda, el contracte servirà eficientment a assegurar un preu mínim que cobreixi costos i, per altra banda,  com es gestionaran els incompliments  ja que fins ara els contractes només asseguren el volum a la indústria però el preu pel productor es continua negociant mensualment. A més, és habitual que la indústria marqui el preu a mes vençut; és a dir, que s’entrega la llet sense saber realment a quin preu es cobrarà.

De manera general, la fixació de preus de la llet només s’aplica el criteri de l’evolució de les vendes de la distribució i la indústria, sense tenir en compte els costos de producció. En aquest sentit, la gran informació que ofereix l’Observatori de preus de la llet de Catalunya constitueix una referència que s’hauria de tenir molt en compte a l’hora de marcar els preus.

Davant de tot això, la Secció d’Estudis Rurals de Institució Catalana d’Estudis Agraris, fa les propostes següents:

  1. Que els ramaders puguin vendre la llet a un preu suficientment remunerador per garantir la viabilitat de les seves explotacions. Els contractes amb les indústries han d’assegurar un preu mínim tenint en compte els costos de les explotacions i han d’ajudar a donar més garanties i perspectives de futur al sector.
  2. Que es vertebri millor la cadena productiva, especialment entre la producció i la indústria, per tal d’aconseguir una posició de més força davant la gran distribució i poder millorar la negociació dels preus de la llet.
  3. Que es creïn i reforcin les normes per evitar pràctiques incorrectes i abusives en el mercat.
  4. Que es reguli l’etiquetatge de la llet per tal que el consumidor rebi informació clara sobre la procedència, els tractaments i la qualitat de la llet.
  5. Que s’estudiïn i s’impulsin mecanismes específics i adequats a les explotacions lleteres per tal de poder accedir al finançament necessari, perquè les explotacions que l’actual crisi de preus ha portat al límit de la subsistència puguin continuar.
  6. Que es reforci la recerca i la transferència d’innovacions al sector, sobretot en alimentació animal i maneig.
  7. Que es continuï fomentant el consum de llet i de productes lactis, amb una bona informació sobre els aspectes essencials per a la salut.
  8. Que es fomenti en aquest sector els productes de proximitat de la llet i derivat làctics, de forma que permeti valorar més la qualitat de la nostra producció.
  9. Que el govern de la Generalitat, desplegui tots aquells instruments que estiguin al seu abast per donar suport a les explotacions de vaquí de llet per a que puguin superar la situació actual i estar en millors condicions d’afrontar el futur.
  10. Que entre l’Administració i el sector es faci un Pla Estratègic pels propers anys davant el nou escenari de la desaparició de les quotes, amb mesures concretes per superar la situació actual i obrir perspectives de futur.

 

La Secció d’Estudis Rurals de la ICEA està oberta a col·laborar, en allò que li és propi, en aconseguir aquesta millora general en aquest sector estratègic que compta amb una tradició important a casa nostra i que cal que continuï tenint un paper destacable a la nostra agricultura i al nostre país.

 

4.5 – RETORN AL FUTUR

RETORN AL FUTUR

Un conte que transcorre a l’any 2067. Una ironia sobre l’agricultura insostenible i la burocràcia. Podrem evitar-ho?

Per Francesc Reguant

 

22 de gener de 2067.

Una condemna severa

 El dia no acompanyava gaire. Si l’alegria tingués color aquella boira gebradora només podia portar al pessimisme. De l’antiga presó de Tàrrega, la que fou construïda feia uns seixanta anys, unes ombres s’apropaven al furgó judicial que els portaria al jutjat de Guissona, capital de l’Alta Segarra. El silenci d’aquella matinada només era destorbat pel so d’aquelles passes segures.  Abans d’iniciar la marxa, però, la mare del Roger es va atansar, tenia els ulls plorosos i un semblant carregat d’hores de mal dormir. El Roger va insinuar un somriure de tendresa i potser de disculpa vers la Lluïsa, en tant que el vehicle iniciava la marxa.

El jurat fou implacable, els testimonis apareixien de sota les pedres, semblava que s’havia obert la veda de l’escarment, fins i tot algú es va atrevir a explicitar que ho feia pel bé de l’acusat. Certament tot el fil argumental es basava en la pretesa voluntat salvadora de jutge, jurat i testimonis units en conxorxa justiciera. L’advocat defensor, abans d’iniciar les seves al·legacions, havia expressat públicament que actuava en aquell judici per mera obligació professional, ja que no compartia en absolut la causa que defensava. A la sala cap amic, salvant els que havien optat per la traïció com a testimonis de l’acusació. Solament la família semblava ocupar el paper de suport a l’acusat. El pare, tanmateix, amb un posat d’enuig, la mare emocionalment desfeta i, la germana petita, era la única que semblava no formar part d’aquell esdeveniment.

Finalment el jutge va dictar la sentència que no per evident i esperada deixava de ser punyent. “Culpable!”, va dir amb una rigidesa reprovadora.

I darrera la sentència la condemna: “L’acusat haurà de fer de pagès durant cinc anys a la finca 18 del Segarra Nord”

Un esgarip general va sorgir després d’un segon de sorpresa silenciosa. Els crits de la Lluïsa i el seu plor desconsolat expressaven ben clar el dolor solidari amb una condemna que hom no esperava tan rigorosa. Fins i tot en els ulls d’alguns testimonis acusadors s’hi llegia: “em sap greu, jo no et volia tan de mal”. El Roger es mostrava indiferent, feia temps que havia assumit la seva situació.

Abans de marxar vers el seu nou destí el Roger va poder compartir una estona amb la família.

– Ja t’ho deia – anava repetint el seu pare.

La Lluïsa, que havia recuperat la serenitat, desgranava els seus retrets:

– Com pots haver posat tan greument la teva vida en perill? Com et vas atrevir a anar amb bicicleta per la carretera? Diuen que et van trobar bevent aigua de la Font de l’Estany, una font , que com tu saps, no té garantia microbiològica. No has passat els controls sanitaris obligatoris. Has fet excursions sense les precaucions de seguretat exigides. Has desconnectat el teu emissor posicional. Has usat els vells comunicadors que varen ser declarats cancerígens fa trenta anys. Mira, Roger, cada cop que anaven dient noves i noves acusacions em feia un ai al cor. Però…, que et vols morir abans dels cent anys…?, Què faré jo si se’m mor un fill tan jove? Comprendràs que amb unes acusacions tan greus nosaltres poc podem donar-te suport.

-I ara que faràs? –va continuar la mare davant d’un fill callat i resignat – t’han posat la pitjor pena, com ho aguantaràs?

– No et preocupis mare –va respondre serè el Roger- no sé què és fer de pagès però ja veuràs com me’n sortiré.

Fou llavors que va entrar un agent de reinserció i li va introduir sota la pell l’anomenat “estabornidor”, un petit bioprocessador capaç de provocar una descàrrega paralitzant si el seu portador contravenia alguna de les pautes o rutes preestablertes. No cal dir que l’estabornidor des de fa uns trenta anys va deixar obsoletes les presons, que ara solament s’empren com a allotjaments oberts per a finalitats públiques, tals com -en el nostre cas- esperar un judici o una condemna.

 

23 de gener de 2067.

A la finca 18 del Segarra Nord

L’agent de reinserció es va atansar al Roger amb posat amable i paternal

-Bé, crec que avui t’he d’ensenyar moltes coses- li digué.

– Estic a punt – va contestar estoicament el Roger.

El viatge fins a Massoteres era curt i no va donar temps a iniciar gaires explicacions. Aquestes arribaren davant de la gran factoria biològica que s’estenia fins a Palouet i comptava amb no menys de trenta pisos o estatges. A les plantes inferiors s’hi trobava la producció de carn. Un seguit de tuberes provinents de les plantes agrícoles superiors distribuïen les primeres matèries que degudament processades biològicament acabaven en diferents productes i presentacions. Hi havia la típica i més corrent presentació en forma de taquets de diferent sabor, tal com xai, vedella, bou, pollastre…, fins als més exòtics d’elefant, pingüí o d’altres de fantasia com el conegut serpentí. Però, fins i tot, amb una producció limitada, hi havia producció de carn amb ossos, també amb formats del més variat, entre ells la cuixa de dinosaure amb diferents sabors al gust per a festes de grans magnituds. Als dos estatges següents hi trobàvem la producció de peix

Tot seguit ja venien els nivells agrícoles. L’agent de reinserció va indicar al Roger que es posés les ulleres ja que la intensitat lumínica d’aquells estatges agrícoles, que comptaven  amb un rendiment clorofíl·lic intensificat, no podia ser suportat per la vista humana. Un verd intens sobreeixia de totes les safates productores d’hortalisses, gra, fruita i altres aliments. En general les presentacions eren en forma de pasta gelatinosa o pols seca, segons el producte, però també hi havia les presentacions clàssiques de fruita segons els dissenys originals de la natura. En la línia clàssica hi havia la presentació com a fruita d’arbre amb pell o closca inclosa o simplement el model sense pell amb petits trossos directament comestibles posats en safata.

L’agent de reinserció anava fent les seves explicacions davant la mirada papamosques del Roger. Així li explicava que l’energia procedia de la potent central nuclear de La Molsosa, l’aigua era conduïda, depurada i dessalada, des del delta del Llobregat fins al vell pantà de Rialp i d’allí distribuïda per les canonades del Segarra Garrigues. Abans que el Roger s’atrevís a preguntar l’agent de reinserció ja li havia explicat que la conservació de la biodiversitat, un dels objectius cabdal de la política agrotecnològica, estava garantida amb l’existència dels diferents espècimens en els anomenats parcs zooconservadors i parcs fitoconservadors, prou coneguts pel Roger atès que molts d’ells son oberts al públic en general i, sobretot, a les escoles.

A l’acabar tot el plec d’explicacions el Roger, encara una mica atabalat, va fer la pregunta imprescindible: “I…quina serà la meva feina?”

– Aquí cap –va respondre l’agent afegint més sorpresa a l’expressió del Roger- tot això, com has vist, ho fan les màquines, els digestors, els reactors biològics i els altres components del sistema. Existeix un servei de manteniment però en general no hi ha gaires problemes.

– I així…, quina és la meva feina? –va repetir el Roger que començava a no estar segur de si s’havia despertat aquella matinada.

– La teva feina –va exposar l’agent amb cara d’explicar una obvietat- consisteix en fer i portar els papers a les diferents Administracions que ens els reclamen. Feina d’altra banda esgotadora ja que son tants els papers que suposa un desgast diari molt seriós. A més, des que la recepció de papers s’ha robotitzat, els horaris són molt llargs i no hi ha ni dissabtes ni diumenges.

– Però, si s’ha robotitzat la recepció de papers perquè no s’ha automatitzat la seva edició i entrega? – Es va atrevir a qüestionar el nostre protagonista.

– Sí, sembla estrany, ho sé –va dir l’agent, amb expressió sincera de pesar- Ja sé que el paper pràcticament ha desaparegut, salvant formats clàssics caríssims, ja sé que amb els identificadors biònics i les comunicacions quàntiques això queda com un anacronisme incomprensible, però tot té la seva explicació. Després de la gran crisi del 2012, l’Unió Europea va anar sumant països fins a formar l’actual Unió Euroglobal amb 312 Estats. Bé, de fet avui tot el mon és dins la UE, excepte Andorra, Suïssa i Burkina Faso, però l’entrada de Burkina Faso ja és propera.

– Què té a veure que s’ampliï la UE amb els papers?

– Home, del tot – va respondre l’agent, amb aire d’alumne avançat- Pensa que tot el muntatge de papers i més papers ve de les normes i lleis de fa molts i molts anys i aquestes lleis amb tants països i, per tant, amb tantes comissions, subcomissions, corredors amunt i avall, esmenes i contraesmenes, no s’han pogut actualitzar. A més, com que la política territorial catalana ha tendit a anar-se perfeccionant en la diversitat i ara comptem amb catorze vegueries i cent quaranta-vuit comarques, normalment els papers s’han de presentar a diversos llocs que en tenen competència: Generalitat, Diputació (que malgrat els esforços dels polítics des del segle passat, encara és una institució viva), vegueria, comarca, municipi, lloc i llogaret, la cosa es va complicant. Pensa que en la Finca 18 del Segarra Nord on estem ara toca a quatre comarques i dues vegueries. Mira, Massoteres és de la Vegueria de la Segarra i pertany a la comarca de l’Alta Segarra, Palouet és de la mateixa Vegueria però de la comarca del Segarronès. Per la punta nord-est pertany a la comarca del Segarró i per la punta Sur a la comarca del Baixant del Sió que ja pertany a la vegueria de la Plana Llarga de la qual n’és capital Tàrrega.

-Però no podríem fer-ho més senzill això? –va preguntar el Roger

La resposta va ser fulminant: “No voldràs que fem una cosa il·legal, oi?

– No, no, no, jo només volia… – No va acabar la frase i es va disposar a acceptar resignadament el seu destí.

Com a residència se li va oferir la presó de Tàrrega o bé ocupar alguna de les velles masies, avui totes sense ús. El Roger va escollir una de les masies que hi havia entre Massoteres i Florejacs. Pels seus desplaçaments comptava amb un vehicle apropador i l’accés gratuït als transports públics de l’AVC (Alta Velocitat Catalana), que com ja sabem no son molt ràpids (fins i tot poden arribar a tardar deu minuts de Guissona a Manresa) però diuen que aviat aniran millor, sobretot quan s’acabi la connexió entre l’estació de Sants i la Sagrera a Barcelona.

 

24 de gener de 2067

Papers i pomes vermelles

A les sis de la matinada el Roger va iniciar la seva jornada. Havia dormit poc doncs la nit abans s’havia entretingut en programar l’endemà. Havia de gestionar produccions de dotze espècies animals i setanta-quatre de vegetals, totes les quals requerien documentacions diverses amb formularis singulars per a cada una d’elles, controls sanitaris específics, diagrames de traçabilitat, etc (afortunadament, des que la producció era sense animals naturals, no calia presentar la documentació de benestar animal).

Va sortir com un llamp amb l’energia pròpia de qui se sap segur d’assolir un bon resultat. Però a la nit tot era diferent i les emocions el trairen. Es va estirar sobre el llit i no va poder contenir el seu desconsol. No havia aconseguit fer ni la meitat de la feina i tot allò que presentava a l’ordinador receptor aquest li retornava amb la indicació que li faltava alguna cosa o estava mal imprès, o el que fos, però sempre estava malament. Algun paper l’havia repetit dotze cops fins aconseguir que la màquina l’acceptés. En Roger se sabia fort i molt resistent al desànim però allò era superior a les seves forces.

Al mig del seu atordiment el so d’un timbre llunyà va portar la seva mirada fins a la pantalla de l’habitació que s’havia activitat amb l’impuls del timbre. Dins de la pantalla una noia movia els braços amb dues coses rodones a la mà demanant que l’obrís. Eren dos quarts d’onze, no havia fet la meitat de la feina, l’endemà a les sis començava de nou i una noia, al mig de la nit, volia que l’obrís.

Ja li havien passat tantes coses que una més no importaria. Es va dirigir a la porta i va obrir.

-Carai, si que has trigat a obrir!, tu deus ser el Roger Salnikov Aymerich, oi? –va esclatar a xerrar la nouvinguda, que ni va esperar la resposta ni va deixar pas que la interrompessin- Jo sóc l’Alba, l’Alba Sarsenedes Lopez, a mi també m’han trincat, soc biòloga i … bé ja t’ho explicaré. He pensat que et vindrien de gust dues pomes…. No miris així, són de debò, son autèntiques. Mira, toca, toca!.

– Ah! Hola! –va dir el Roger fregant-se els ulls- perdona, és que m’ha entrat alguna cosa als ulls.

-No et preocupis Roger, a mi també en van entrar moltes brosses als ulls els primers dies.

Al cap d’un moment l’Alba i el Roger estaven assaborint aquelles pomes vermelloses que havia portat la inesperada visita.

Sens dubte, aquella aparició havia estat pel Roger la única cosa agradable d’un dia horrorós. Varen parlar força estona fins que el Roger va caure adormit. L’Alba també es va estirar en una de les moltes habitacions de la masia.

 

12 d’abril de 2067

Arqueologia prohibida

Les coses havien canviat en pocs mesos. L’Alba havia aconseguit reunir a tots els condemnats que treballaven al Segarra Nord i cada setmana es trobaven a la Masia que ocupava el Roger, la més cèntrica de totes, per distribuir-se la feina: tots els papers que anaven a Tàrrega per a un, tots els de Barcelona, per un altra, tots els de Lleida per un altra i així per a tots els indrets que requerien papers. Alhora s’havien organitzat en especialitats, hi havia qui entenia d’ajuts per a biotransformació càrnia estàndard, altres d’ajuts per a biotransformació energètica, d’altres en traçabilitat proteïnica, etc. La distribució de la feina millorava l’eficiència i, com a mínim, podien arribar a la nit amb la feina feta, si bé havien de treballar tots els dies de l’any sense descans.

Tot i així, l’hort clandestí conreat per l’Alba anava oferint sorpreses. Aquell dia havia collit uns cogombres que va compartir i gaudir amb el Roger com si fos un gran banquet.

-Em fas patir, Alba. No tens por que t’enganxin de nou? –va preguntar el Roger

-I què em faran? Més anys fent de pagesa?

-No, mes anys esgotada portant papers d’un cantó a l’altre.

-Escolta maco i tu que ets enginyer de telecomunicacions no podries fer algun apanyo.

-Que no saps que està prohibit l’accés als processadors electrònics i a les telecomunicacions?

-Per a tu, pel que sembla, tot està prohibit- va esclatar l’Alba aixecant el to.

El Roger es va sentir al·ludit, va estirar la mà de l’Alba i li va indicar que la seguís. Varen baixar les escales del rebost. Allí el Roger li va mostrar un munt de ferralla electrònica.

-Què és això?- Va preguntar l’Alba

-Aquest és el meu secret, he trobat i recuperat molt de material i he posat en funcionament vells programes que no sé si recordes que estudiàvem en el curs d’història de la tecnologia?

-Ah sí! En recordo algun que s’anomenava windows o alguna cosa així.

-Vas bé, Alba. –va dir el Roger, continuant l’explicació- Com tu saps, soc enginyer de telecomunicacions però el que no saps és que estic especialitzat en programes antics, es una especialitat imprescindible per a l’arqueologia moderna. Amb tota aquesta ferralla, que ja començo a fer funcionar, vull dissenyar un programa que creï automàticament tots els documents que necessitem i els introdueixi, talment com si fossin documents escanejats, al programa que controla els robots administratius .

– I com entraràs la informació als robots?

– Ho tinc tot previst. Des de l’ordinador de la factoria biològica puc accedir als robots administratius. Tot i així, amb el poc temps que tinc, trigaré quasi un any en acabar-ho.

– Ets un crack! – va expressar il·lusionada l’Alba.

– Millor diràs un hacker

– I d’això no pensaves dir-me’n res?

– Volia esperar a presentar-te el projecte el dijous proper- explicà el Roger

– El dijous és el meu aniversari –va afegir l’Alba

– I tu no hi veus alguna relació?.

-Podria imaginar-la –va contestar irònicament seductora.

-Doncs imagina bé perquè t’has quedat sense sorpresa –va expressar el Roger amb to de protesta tot retirant la ma de la seva amiga que començava a somiar sobre un vell teclat d’ordinador.

L’Alba, però, no volia deixar que aquell moment se li escapés i retenint  la mà del Roger s’hi va apropar. El Roger amb la mà que li quedava, va enretirar aquell farcell de cabells ondulats.

-Em pensava que jo també estava prohibida?

El Roger, somrient, va posar el dit sobre els llavis de l’Alba, reclamant silenci,

 

24 de gener de 2068.

Un botó de merda

Tot just eren les sis del matí i a la masia es vivia excitació. S’hi havien aplegat tots els condemnats del Segarra Nord, els quals havien arribat la nit anterior. El Roger havia escollit aquella data doncs era l’aniversari de la seva condemna i el projecte l’havia acabat just feia uns pocs dies.

Es varen reunir tots al rebost que s’havia convertit en una sala plena d’ordinadors. El Roger va explicar alguns detalls tècnics que, malgrat el posat d’atenció dels presents, ningú va entendre.

-Podries fer un resum –va proposar l’Albert Folgueroles Chand.

-Sí, vaig a resumir–va contestar el Roger-. Tot el que he explicat vol dir que pitjarem aquest botó i totes les tasques que tenim programades per avui es faran automàticament.

Un murmuri de no se sap massa ben bé què: de sorpresa, d’aprovació, d’admiració, … va omplir tota la sala.

El Roger, sense entretenir-se va assenyalar la pantalla i va dir poc a poc: tres…, dos…, un… i… zero!. I va prémer el botó. Després d’uns breus instants d’ansietat la pantalla va començar a mostrar com s’anaven generant, entregant i rebent els diferents documents des de tot tipus d’institucions. Simultàniament una impressora atrotinada anava imprimint els comprovants al ritme d’una cançó de visques entonada per una coral ensordidora i desafinant.

De sobte, però,  la impressora va parar i la pantalla va quedar sense imatge.

Si hi ha quelcom pitjor que la dificultat de no tenir és perdre el que creus haver assolit. Fou llavors com una mirada de terror va fuetejar tots els presents al si d’un esclat de silenci. La por d’haver fracassat, la por d’haver de començar de nou, feia esgarrifar. En tant el Roger nerviós cercava entendre el que estava passant o, millor dit, el que no estava passant.

Finalment el Roger va somriure amb la ironia pròpia de qui acaba de passar per sobre d’una obvietat. Va reclamar un moment d’atenció i amb aire de solemnitat va dir:

-Avui ja hem acabat la feina!

Informació que fou seguida de forts aplaudiments que varen fer tremolar els fonaments d’aquella masia.

Després del gran xivarri i de la cerimònia d’abraçades la Silvia Arakawa Rubinat, una condemnada que vivia a una masia de Bellveí, va trencar el gel expressant sorpresa:

-Coi! si que era fàcil.

-De fàcil res, noia, que m’hi he passat la tira d’hores esprement-me el coco –va protestar el Roger.

La Silvia es va excusar, assenyalant la interpretació inadequada del Roger:

-Vull dir que ja està, que ja no hem de fer res més, que tanta paperassa es fon en un botó de merda… En un botó de merda !!!

El descobriment era tant obvi, tan absurd, tant innecessari, tan injust… Potser per això era tan important per a tots els condemnats aquell matí d’hivern.

-Ep, nanos -va tallar l’Alba  tot posant fi al desconcert- anem a celebrar-ho que ja està sortint el sol.

Efectivament, ben diferent a la grisa diada de l’any passat, aquell nou dia s’intuïa serè  darrera uns primers raigs rogencs de sol d’hivern.

-I ara, una nova sorpresa- va dir l’Alba, i va portar una espelma encesa, fabricada de forma rudimentària, amb la que volia celebrar aquell primer aniversari.

-No em diguis que també tenim abelles? No s’havien extingit fa trenta anys?- Va dir el Roger, el qual, al costat de l’Alba, mai sabia on estava.

-Doncs t’ho dic! –continuà l’Alba- i aquí està la mel, ensenyant l’altre mà que portava amagada.

Tot seguit els diferents condemnats varen afegir productes naturals: patates, cols, un pollastre, unes maduixes, vi…

El Roger no s’ho podia creure: “Que tots teniu hort i granja?”

– Com que sempre bades no et fixes mai en les coses que tens al voltant –va fulminar l’Alba

La Silvia en va fer l’explicació. Va narrar fil per randa com l’Alba havia apadrinat la multiplicació d’horts i petites granges a les diferents masies ocupades pels condemnats.

-I jo no soc un condemnat? Va protestar el Roger

– L’Alba ens va fer prometre que no et diguéssim res i que et deixéssim treballar–va aclarir l’Albert.

-Volíem  compartir-ho avui amb tu

– Que no et sembla bé? –va dir l’Alba, – De fet, amb lo capficat que estaves en el teu projecte si t’ho hagués dit tampoc te n’hauries adonat

– I com ho heu fet? –va preguntar el Roger

– Hem aprofitat antics conreus abandonats. Ja ho saps, n’està ple entre mig dels boscos i matollars –va precisar l’Alba

Tot seguit la celebració va ser grossa. Entre l’alegria i el sol que l’il·luminava allí quasi no s’hi cabia.

 

25 de gener de 2068.

I ara què farem

Finalment, tips i relaxats el Joan Mesbah Saladrigues va preguntar: “I ara que farem?. Si no ens cal fer més papers ens sobrarà el temps per tot arreu”.

-No ho sé vosaltres, però jo penso fer de pagesa –va expressar l’Alba.

Una xarxa de mirades de satisfacció va segellar per unanimitat la proposta.