Butlletins

4.5 – RETORN AL FUTUR

RETORN AL FUTUR

Un conte que transcorre a l’any 2067. Una ironia sobre l’agricultura insostenible i la burocràcia. Podrem evitar-ho?

Per Francesc Reguant

 

22 de gener de 2067.

Una condemna severa

 El dia no acompanyava gaire. Si l’alegria tingués color aquella boira gebradora només podia portar al pessimisme. De l’antiga presó de Tàrrega, la que fou construïda feia uns seixanta anys, unes ombres s’apropaven al furgó judicial que els portaria al jutjat de Guissona, capital de l’Alta Segarra. El silenci d’aquella matinada només era destorbat pel so d’aquelles passes segures.  Abans d’iniciar la marxa, però, la mare del Roger es va atansar, tenia els ulls plorosos i un semblant carregat d’hores de mal dormir. El Roger va insinuar un somriure de tendresa i potser de disculpa vers la Lluïsa, en tant que el vehicle iniciava la marxa.

El jurat fou implacable, els testimonis apareixien de sota les pedres, semblava que s’havia obert la veda de l’escarment, fins i tot algú es va atrevir a explicitar que ho feia pel bé de l’acusat. Certament tot el fil argumental es basava en la pretesa voluntat salvadora de jutge, jurat i testimonis units en conxorxa justiciera. L’advocat defensor, abans d’iniciar les seves al·legacions, havia expressat públicament que actuava en aquell judici per mera obligació professional, ja que no compartia en absolut la causa que defensava. A la sala cap amic, salvant els que havien optat per la traïció com a testimonis de l’acusació. Solament la família semblava ocupar el paper de suport a l’acusat. El pare, tanmateix, amb un posat d’enuig, la mare emocionalment desfeta i, la germana petita, era la única que semblava no formar part d’aquell esdeveniment.

Finalment el jutge va dictar la sentència que no per evident i esperada deixava de ser punyent. “Culpable!”, va dir amb una rigidesa reprovadora.

I darrera la sentència la condemna: “L’acusat haurà de fer de pagès durant cinc anys a la finca 18 del Segarra Nord”

Un esgarip general va sorgir després d’un segon de sorpresa silenciosa. Els crits de la Lluïsa i el seu plor desconsolat expressaven ben clar el dolor solidari amb una condemna que hom no esperava tan rigorosa. Fins i tot en els ulls d’alguns testimonis acusadors s’hi llegia: “em sap greu, jo no et volia tan de mal”. El Roger es mostrava indiferent, feia temps que havia assumit la seva situació.

Abans de marxar vers el seu nou destí el Roger va poder compartir una estona amb la família.

– Ja t’ho deia – anava repetint el seu pare.

La Lluïsa, que havia recuperat la serenitat, desgranava els seus retrets:

– Com pots haver posat tan greument la teva vida en perill? Com et vas atrevir a anar amb bicicleta per la carretera? Diuen que et van trobar bevent aigua de la Font de l’Estany, una font , que com tu saps, no té garantia microbiològica. No has passat els controls sanitaris obligatoris. Has fet excursions sense les precaucions de seguretat exigides. Has desconnectat el teu emissor posicional. Has usat els vells comunicadors que varen ser declarats cancerígens fa trenta anys. Mira, Roger, cada cop que anaven dient noves i noves acusacions em feia un ai al cor. Però…, que et vols morir abans dels cent anys…?, Què faré jo si se’m mor un fill tan jove? Comprendràs que amb unes acusacions tan greus nosaltres poc podem donar-te suport.

-I ara que faràs? –va continuar la mare davant d’un fill callat i resignat – t’han posat la pitjor pena, com ho aguantaràs?

– No et preocupis mare –va respondre serè el Roger- no sé què és fer de pagès però ja veuràs com me’n sortiré.

Fou llavors que va entrar un agent de reinserció i li va introduir sota la pell l’anomenat “estabornidor”, un petit bioprocessador capaç de provocar una descàrrega paralitzant si el seu portador contravenia alguna de les pautes o rutes preestablertes. No cal dir que l’estabornidor des de fa uns trenta anys va deixar obsoletes les presons, que ara solament s’empren com a allotjaments oberts per a finalitats públiques, tals com -en el nostre cas- esperar un judici o una condemna.

 

23 de gener de 2067.

A la finca 18 del Segarra Nord

L’agent de reinserció es va atansar al Roger amb posat amable i paternal

-Bé, crec que avui t’he d’ensenyar moltes coses- li digué.

– Estic a punt – va contestar estoicament el Roger.

El viatge fins a Massoteres era curt i no va donar temps a iniciar gaires explicacions. Aquestes arribaren davant de la gran factoria biològica que s’estenia fins a Palouet i comptava amb no menys de trenta pisos o estatges. A les plantes inferiors s’hi trobava la producció de carn. Un seguit de tuberes provinents de les plantes agrícoles superiors distribuïen les primeres matèries que degudament processades biològicament acabaven en diferents productes i presentacions. Hi havia la típica i més corrent presentació en forma de taquets de diferent sabor, tal com xai, vedella, bou, pollastre…, fins als més exòtics d’elefant, pingüí o d’altres de fantasia com el conegut serpentí. Però, fins i tot, amb una producció limitada, hi havia producció de carn amb ossos, també amb formats del més variat, entre ells la cuixa de dinosaure amb diferents sabors al gust per a festes de grans magnituds. Als dos estatges següents hi trobàvem la producció de peix

Tot seguit ja venien els nivells agrícoles. L’agent de reinserció va indicar al Roger que es posés les ulleres ja que la intensitat lumínica d’aquells estatges agrícoles, que comptaven  amb un rendiment clorofíl·lic intensificat, no podia ser suportat per la vista humana. Un verd intens sobreeixia de totes les safates productores d’hortalisses, gra, fruita i altres aliments. En general les presentacions eren en forma de pasta gelatinosa o pols seca, segons el producte, però també hi havia les presentacions clàssiques de fruita segons els dissenys originals de la natura. En la línia clàssica hi havia la presentació com a fruita d’arbre amb pell o closca inclosa o simplement el model sense pell amb petits trossos directament comestibles posats en safata.

L’agent de reinserció anava fent les seves explicacions davant la mirada papamosques del Roger. Així li explicava que l’energia procedia de la potent central nuclear de La Molsosa, l’aigua era conduïda, depurada i dessalada, des del delta del Llobregat fins al vell pantà de Rialp i d’allí distribuïda per les canonades del Segarra Garrigues. Abans que el Roger s’atrevís a preguntar l’agent de reinserció ja li havia explicat que la conservació de la biodiversitat, un dels objectius cabdal de la política agrotecnològica, estava garantida amb l’existència dels diferents espècimens en els anomenats parcs zooconservadors i parcs fitoconservadors, prou coneguts pel Roger atès que molts d’ells son oberts al públic en general i, sobretot, a les escoles.

A l’acabar tot el plec d’explicacions el Roger, encara una mica atabalat, va fer la pregunta imprescindible: “I…quina serà la meva feina?”

– Aquí cap –va respondre l’agent afegint més sorpresa a l’expressió del Roger- tot això, com has vist, ho fan les màquines, els digestors, els reactors biològics i els altres components del sistema. Existeix un servei de manteniment però en general no hi ha gaires problemes.

– I així…, quina és la meva feina? –va repetir el Roger que començava a no estar segur de si s’havia despertat aquella matinada.

– La teva feina –va exposar l’agent amb cara d’explicar una obvietat- consisteix en fer i portar els papers a les diferents Administracions que ens els reclamen. Feina d’altra banda esgotadora ja que son tants els papers que suposa un desgast diari molt seriós. A més, des que la recepció de papers s’ha robotitzat, els horaris són molt llargs i no hi ha ni dissabtes ni diumenges.

– Però, si s’ha robotitzat la recepció de papers perquè no s’ha automatitzat la seva edició i entrega? – Es va atrevir a qüestionar el nostre protagonista.

– Sí, sembla estrany, ho sé –va dir l’agent, amb expressió sincera de pesar- Ja sé que el paper pràcticament ha desaparegut, salvant formats clàssics caríssims, ja sé que amb els identificadors biònics i les comunicacions quàntiques això queda com un anacronisme incomprensible, però tot té la seva explicació. Després de la gran crisi del 2012, l’Unió Europea va anar sumant països fins a formar l’actual Unió Euroglobal amb 312 Estats. Bé, de fet avui tot el mon és dins la UE, excepte Andorra, Suïssa i Burkina Faso, però l’entrada de Burkina Faso ja és propera.

– Què té a veure que s’ampliï la UE amb els papers?

– Home, del tot – va respondre l’agent, amb aire d’alumne avançat- Pensa que tot el muntatge de papers i més papers ve de les normes i lleis de fa molts i molts anys i aquestes lleis amb tants països i, per tant, amb tantes comissions, subcomissions, corredors amunt i avall, esmenes i contraesmenes, no s’han pogut actualitzar. A més, com que la política territorial catalana ha tendit a anar-se perfeccionant en la diversitat i ara comptem amb catorze vegueries i cent quaranta-vuit comarques, normalment els papers s’han de presentar a diversos llocs que en tenen competència: Generalitat, Diputació (que malgrat els esforços dels polítics des del segle passat, encara és una institució viva), vegueria, comarca, municipi, lloc i llogaret, la cosa es va complicant. Pensa que en la Finca 18 del Segarra Nord on estem ara toca a quatre comarques i dues vegueries. Mira, Massoteres és de la Vegueria de la Segarra i pertany a la comarca de l’Alta Segarra, Palouet és de la mateixa Vegueria però de la comarca del Segarronès. Per la punta nord-est pertany a la comarca del Segarró i per la punta Sur a la comarca del Baixant del Sió que ja pertany a la vegueria de la Plana Llarga de la qual n’és capital Tàrrega.

-Però no podríem fer-ho més senzill això? –va preguntar el Roger

La resposta va ser fulminant: “No voldràs que fem una cosa il·legal, oi?

– No, no, no, jo només volia… – No va acabar la frase i es va disposar a acceptar resignadament el seu destí.

Com a residència se li va oferir la presó de Tàrrega o bé ocupar alguna de les velles masies, avui totes sense ús. El Roger va escollir una de les masies que hi havia entre Massoteres i Florejacs. Pels seus desplaçaments comptava amb un vehicle apropador i l’accés gratuït als transports públics de l’AVC (Alta Velocitat Catalana), que com ja sabem no son molt ràpids (fins i tot poden arribar a tardar deu minuts de Guissona a Manresa) però diuen que aviat aniran millor, sobretot quan s’acabi la connexió entre l’estació de Sants i la Sagrera a Barcelona.

 

24 de gener de 2067

Papers i pomes vermelles

A les sis de la matinada el Roger va iniciar la seva jornada. Havia dormit poc doncs la nit abans s’havia entretingut en programar l’endemà. Havia de gestionar produccions de dotze espècies animals i setanta-quatre de vegetals, totes les quals requerien documentacions diverses amb formularis singulars per a cada una d’elles, controls sanitaris específics, diagrames de traçabilitat, etc (afortunadament, des que la producció era sense animals naturals, no calia presentar la documentació de benestar animal).

Va sortir com un llamp amb l’energia pròpia de qui se sap segur d’assolir un bon resultat. Però a la nit tot era diferent i les emocions el trairen. Es va estirar sobre el llit i no va poder contenir el seu desconsol. No havia aconseguit fer ni la meitat de la feina i tot allò que presentava a l’ordinador receptor aquest li retornava amb la indicació que li faltava alguna cosa o estava mal imprès, o el que fos, però sempre estava malament. Algun paper l’havia repetit dotze cops fins aconseguir que la màquina l’acceptés. En Roger se sabia fort i molt resistent al desànim però allò era superior a les seves forces.

Al mig del seu atordiment el so d’un timbre llunyà va portar la seva mirada fins a la pantalla de l’habitació que s’havia activitat amb l’impuls del timbre. Dins de la pantalla una noia movia els braços amb dues coses rodones a la mà demanant que l’obrís. Eren dos quarts d’onze, no havia fet la meitat de la feina, l’endemà a les sis començava de nou i una noia, al mig de la nit, volia que l’obrís.

Ja li havien passat tantes coses que una més no importaria. Es va dirigir a la porta i va obrir.

-Carai, si que has trigat a obrir!, tu deus ser el Roger Salnikov Aymerich, oi? –va esclatar a xerrar la nouvinguda, que ni va esperar la resposta ni va deixar pas que la interrompessin- Jo sóc l’Alba, l’Alba Sarsenedes Lopez, a mi també m’han trincat, soc biòloga i … bé ja t’ho explicaré. He pensat que et vindrien de gust dues pomes…. No miris així, són de debò, son autèntiques. Mira, toca, toca!.

– Ah! Hola! –va dir el Roger fregant-se els ulls- perdona, és que m’ha entrat alguna cosa als ulls.

-No et preocupis Roger, a mi també en van entrar moltes brosses als ulls els primers dies.

Al cap d’un moment l’Alba i el Roger estaven assaborint aquelles pomes vermelloses que havia portat la inesperada visita.

Sens dubte, aquella aparició havia estat pel Roger la única cosa agradable d’un dia horrorós. Varen parlar força estona fins que el Roger va caure adormit. L’Alba també es va estirar en una de les moltes habitacions de la masia.

 

12 d’abril de 2067

Arqueologia prohibida

Les coses havien canviat en pocs mesos. L’Alba havia aconseguit reunir a tots els condemnats que treballaven al Segarra Nord i cada setmana es trobaven a la Masia que ocupava el Roger, la més cèntrica de totes, per distribuir-se la feina: tots els papers que anaven a Tàrrega per a un, tots els de Barcelona, per un altra, tots els de Lleida per un altra i així per a tots els indrets que requerien papers. Alhora s’havien organitzat en especialitats, hi havia qui entenia d’ajuts per a biotransformació càrnia estàndard, altres d’ajuts per a biotransformació energètica, d’altres en traçabilitat proteïnica, etc. La distribució de la feina millorava l’eficiència i, com a mínim, podien arribar a la nit amb la feina feta, si bé havien de treballar tots els dies de l’any sense descans.

Tot i així, l’hort clandestí conreat per l’Alba anava oferint sorpreses. Aquell dia havia collit uns cogombres que va compartir i gaudir amb el Roger com si fos un gran banquet.

-Em fas patir, Alba. No tens por que t’enganxin de nou? –va preguntar el Roger

-I què em faran? Més anys fent de pagesa?

-No, mes anys esgotada portant papers d’un cantó a l’altre.

-Escolta maco i tu que ets enginyer de telecomunicacions no podries fer algun apanyo.

-Que no saps que està prohibit l’accés als processadors electrònics i a les telecomunicacions?

-Per a tu, pel que sembla, tot està prohibit- va esclatar l’Alba aixecant el to.

El Roger es va sentir al·ludit, va estirar la mà de l’Alba i li va indicar que la seguís. Varen baixar les escales del rebost. Allí el Roger li va mostrar un munt de ferralla electrònica.

-Què és això?- Va preguntar l’Alba

-Aquest és el meu secret, he trobat i recuperat molt de material i he posat en funcionament vells programes que no sé si recordes que estudiàvem en el curs d’història de la tecnologia?

-Ah sí! En recordo algun que s’anomenava windows o alguna cosa així.

-Vas bé, Alba. –va dir el Roger, continuant l’explicació- Com tu saps, soc enginyer de telecomunicacions però el que no saps és que estic especialitzat en programes antics, es una especialitat imprescindible per a l’arqueologia moderna. Amb tota aquesta ferralla, que ja començo a fer funcionar, vull dissenyar un programa que creï automàticament tots els documents que necessitem i els introdueixi, talment com si fossin documents escanejats, al programa que controla els robots administratius .

– I com entraràs la informació als robots?

– Ho tinc tot previst. Des de l’ordinador de la factoria biològica puc accedir als robots administratius. Tot i així, amb el poc temps que tinc, trigaré quasi un any en acabar-ho.

– Ets un crack! – va expressar il·lusionada l’Alba.

– Millor diràs un hacker

– I d’això no pensaves dir-me’n res?

– Volia esperar a presentar-te el projecte el dijous proper- explicà el Roger

– El dijous és el meu aniversari –va afegir l’Alba

– I tu no hi veus alguna relació?.

-Podria imaginar-la –va contestar irònicament seductora.

-Doncs imagina bé perquè t’has quedat sense sorpresa –va expressar el Roger amb to de protesta tot retirant la ma de la seva amiga que començava a somiar sobre un vell teclat d’ordinador.

L’Alba, però, no volia deixar que aquell moment se li escapés i retenint  la mà del Roger s’hi va apropar. El Roger amb la mà que li quedava, va enretirar aquell farcell de cabells ondulats.

-Em pensava que jo també estava prohibida?

El Roger, somrient, va posar el dit sobre els llavis de l’Alba, reclamant silenci,

 

24 de gener de 2068.

Un botó de merda

Tot just eren les sis del matí i a la masia es vivia excitació. S’hi havien aplegat tots els condemnats del Segarra Nord, els quals havien arribat la nit anterior. El Roger havia escollit aquella data doncs era l’aniversari de la seva condemna i el projecte l’havia acabat just feia uns pocs dies.

Es varen reunir tots al rebost que s’havia convertit en una sala plena d’ordinadors. El Roger va explicar alguns detalls tècnics que, malgrat el posat d’atenció dels presents, ningú va entendre.

-Podries fer un resum –va proposar l’Albert Folgueroles Chand.

-Sí, vaig a resumir–va contestar el Roger-. Tot el que he explicat vol dir que pitjarem aquest botó i totes les tasques que tenim programades per avui es faran automàticament.

Un murmuri de no se sap massa ben bé què: de sorpresa, d’aprovació, d’admiració, … va omplir tota la sala.

El Roger, sense entretenir-se va assenyalar la pantalla i va dir poc a poc: tres…, dos…, un… i… zero!. I va prémer el botó. Després d’uns breus instants d’ansietat la pantalla va començar a mostrar com s’anaven generant, entregant i rebent els diferents documents des de tot tipus d’institucions. Simultàniament una impressora atrotinada anava imprimint els comprovants al ritme d’una cançó de visques entonada per una coral ensordidora i desafinant.

De sobte, però,  la impressora va parar i la pantalla va quedar sense imatge.

Si hi ha quelcom pitjor que la dificultat de no tenir és perdre el que creus haver assolit. Fou llavors com una mirada de terror va fuetejar tots els presents al si d’un esclat de silenci. La por d’haver fracassat, la por d’haver de començar de nou, feia esgarrifar. En tant el Roger nerviós cercava entendre el que estava passant o, millor dit, el que no estava passant.

Finalment el Roger va somriure amb la ironia pròpia de qui acaba de passar per sobre d’una obvietat. Va reclamar un moment d’atenció i amb aire de solemnitat va dir:

-Avui ja hem acabat la feina!

Informació que fou seguida de forts aplaudiments que varen fer tremolar els fonaments d’aquella masia.

Després del gran xivarri i de la cerimònia d’abraçades la Silvia Arakawa Rubinat, una condemnada que vivia a una masia de Bellveí, va trencar el gel expressant sorpresa:

-Coi! si que era fàcil.

-De fàcil res, noia, que m’hi he passat la tira d’hores esprement-me el coco –va protestar el Roger.

La Silvia es va excusar, assenyalant la interpretació inadequada del Roger:

-Vull dir que ja està, que ja no hem de fer res més, que tanta paperassa es fon en un botó de merda… En un botó de merda !!!

El descobriment era tant obvi, tan absurd, tant innecessari, tan injust… Potser per això era tan important per a tots els condemnats aquell matí d’hivern.

-Ep, nanos -va tallar l’Alba  tot posant fi al desconcert- anem a celebrar-ho que ja està sortint el sol.

Efectivament, ben diferent a la grisa diada de l’any passat, aquell nou dia s’intuïa serè  darrera uns primers raigs rogencs de sol d’hivern.

-I ara, una nova sorpresa- va dir l’Alba, i va portar una espelma encesa, fabricada de forma rudimentària, amb la que volia celebrar aquell primer aniversari.

-No em diguis que també tenim abelles? No s’havien extingit fa trenta anys?- Va dir el Roger, el qual, al costat de l’Alba, mai sabia on estava.

-Doncs t’ho dic! –continuà l’Alba- i aquí està la mel, ensenyant l’altre mà que portava amagada.

Tot seguit els diferents condemnats varen afegir productes naturals: patates, cols, un pollastre, unes maduixes, vi…

El Roger no s’ho podia creure: “Que tots teniu hort i granja?”

– Com que sempre bades no et fixes mai en les coses que tens al voltant –va fulminar l’Alba

La Silvia en va fer l’explicació. Va narrar fil per randa com l’Alba havia apadrinat la multiplicació d’horts i petites granges a les diferents masies ocupades pels condemnats.

-I jo no soc un condemnat? Va protestar el Roger

– L’Alba ens va fer prometre que no et diguéssim res i que et deixéssim treballar–va aclarir l’Albert.

-Volíem  compartir-ho avui amb tu

– Que no et sembla bé? –va dir l’Alba, – De fet, amb lo capficat que estaves en el teu projecte si t’ho hagués dit tampoc te n’hauries adonat

– I com ho heu fet? –va preguntar el Roger

– Hem aprofitat antics conreus abandonats. Ja ho saps, n’està ple entre mig dels boscos i matollars –va precisar l’Alba

Tot seguit la celebració va ser grossa. Entre l’alegria i el sol que l’il·luminava allí quasi no s’hi cabia.

 

25 de gener de 2068.

I ara què farem

Finalment, tips i relaxats el Joan Mesbah Saladrigues va preguntar: “I ara que farem?. Si no ens cal fer més papers ens sobrarà el temps per tot arreu”.

-No ho sé vosaltres, però jo penso fer de pagesa –va expressar l’Alba.

Una xarxa de mirades de satisfacció va segellar per unanimitat la proposta.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *