Quin món rural volem pel segle XXI? 

Josep M Puiggròs Jove

La tardor passada vaig proposar als meus veïns de Vilagrasseta una xerrada amb aquest títol. Volia exposar alguns dels temes que fa temps que estic observant ,de com ha evolucionat el món rural dels petits pobles de la Segarra i de les conclusions que n`he tret. He escollit aquest indret perquè és el que més conec ja que en soc fill (Hostalets 1945) . Degut a que els meus pares varen emigrar a Barcelona, com molts altres segarrencs, he tingut l’oportunitat de viure en un entorn urbà i la gran sort de mantenir les meves arrels segarrenques. Aquesta es la meva reflexió  que vaig voler traslladar als meus veïns.

El punt de canvi més important és el poblacional  que es va iniciar a partir del 1950 amb el procés de mecanització, “la revolució del tractor”, que va comportar un excedent humà a l’agricultura i que al no haver-hi en aquests petits poblets de la Segarra cap altra activitat alternativa, va ser la causa principal de l’emigració que va ser molt important. Molts pobles varen perdre un 50% o més de la població, a la que cal afegir la dels que no varen canviar d’activitat, es a dir, varen continuar dedicant-se a l’agricultura però varen marxar del poble per anar a viure a Cervera. Com a resultat, els pobles varen quedar abandonats i al voltant dels anys 1970, molts feien pena de veure;  la majoria de les cases tancades i algunes definitivament i ja es sabut que passa quan una casa es tanca. El mateix a les cabanes dels trossos, o les pallisses de les eres.

Però no únicament varen canviar els pobles, també va canviar el paisatge com a conseqüència del canvi en l’activitat agrària . El que havia sigut un paisatge variat amb camps no únicament de cereals sinó amb ametllers , oliveres i vinyes a part dels horts al costat dels torrents o petits rius que tenim en aquest país de secà, tot es va transformar en un mono-cultiu a base de cereals, especialment ordi i una mica menys de blat(actualment i amb la PAC i algunes parcel·les de lleguminoses i colza). Van desaparèixer una gran quantitat de marges de pedra per engrandir els camps de conreu i va desaparèixer la vinya i l’olivera amb la qual cosa el paisatge va patir una gran transformació. També es van construir gran quantitat de granges de porcs i pollastres que juntament amb la construcció de nous coberts per la nova maquinaria  també canviaria l’estètica dels pobles.

Però aquest no va ser únicament un canvi del paisatge, de l’estètica dels pobles, o de l’activitat agrícola, sinó, com ja hem anunciat abans, va ser també un gran canvi humà, amb la desaparició dràstica de part de la població que va comportar en molts pobles la pràctica desaparició de les altres activitats fora de les estrictament pageses com: botigues de queviures, forners, ferrers, fusters, paletes, pastors (desaparició de molts ramats de xais). Com es natural alguns oficis varen desaparèixer, com el de baster o espardenyer.

A partir de finals del segle XX s’origina un nou canvi amb l’arribada de nova gent, bàsicament de procedència urbana que compra i arregla les cases buides que es varen vendre. Algunes varen ser utilitzades com a segona residència seguint el que havia passat abans a altres comarques de Catalunya( més riques) i d’altres com a residència permanent. En aquest punt es on comença la meva reflexió:   com es produeix l’encaix de les noves persones amb les persones “autòctones”. Això algú dirà que no és un fenomen nou i que ha passat en molts llocs i no ha sigut motiu de grans problemes ,però en el cas de la Segarra, en alguns pobles com Vilagrasseta, els nous habitants permanents representen el 100% de la població i crec que tothom pot entendre que això origina una nova situació, que no la vull presentar com una catàstrofe sinó diferent i que n’hauria de sortir una nova força per aquests pobles. Però què es perd i que es guanya? D’entrada si la nova gent arribada es d’origen urbà es perd el coneixement del món rural i des seus costums. El món rural s’ha fet a base de moltes generacions que han treballat aquesta terra i s’ha modelat amb la seva integració a l’entorn i als cicles diferenciats que aquesta comarca te, com el seu clima continental mediterrani de secà que ens dona hiverns freds i estius calorosos, d’un aire fi que a l’hivern penetra fins els ossos. També cíclicament de secades rigoroses que comporten males collites i baixada forta de la rendibilitat i en el passat eren cicles de fam molt forts. Els nou vinguts desconeixen costums molt antigues com anar a caçar a l’hivern, avui quasi desapareguda per part de la població local i continuada amb els “cotos” o àrea privada de caça que en el passat era una font d’ingressos pel poble .Juntament amb l’arrendament de les herbes pels ramats , aquests ingressos en molts casos eren utilitzats  per fer coses pel poble, com les festes majors: la petita i la grossa o petites obres pel poble. Avui  encara perduren les “grosses” però en molts casos ara son motiu de discussions en el moment de realitzar el programa per falta de recursos o enteniment . També s’ha perdut la trobada conjunta per anar menjar la mona el dilluns de Pasqua  , els oficis solemnes, la forma dialectal de parlar, la cuina típica, i molts altres. Es possible que moltes d’aquestes coses haguessin canviat igualment degut al canvi generacional de la mateixa població “autòctona”. Però d’altres canvien per falta de coneixement i o falta de comunicació entre les persones nou-vingudes i les persones locals.

Per a mi un punt de pes és el concepte que algunes persones tenen de l’agricultura quan la viuen en directe: els molesten les granges, el cant dels galls, els dies que s’escampen fems o “purins”, els sorolls de les maquines, en casos extrems el soroll de campanar del poble quan toca les hores a la nit. En aquests casos, un pensa, que hi ha anat a fer al món rural sinó n’accepten quasi res. Amb això no vull dir que la gent del camp es salti les normes establertes i faci el que vulgui , hauríem de tenir present  que aquesta activitat és la única activitat econòmica d’aquests pobles. El pagès local realitza majoritàriament una agricultura convencional, que en moltes ocasions es criticada i no entesa per la nova població de forta influencia urbana com hem dit abans, en pro d’una falsa ecologia, i no es pensa  que la única font d’aliments pels humans(fins ara)  ve de l’agricultura. Aquesta es va iniciar a partir del Neolític i  pel que respecta als mediterranis i europeus, va venir de l’àrea geogràfica que anomenem “fèrtil creixent”, situat al pròxim Orient fa uns 10.000anys, molts menys fins que va arribar a la península Ibèrica. A partir d’aquest moment l’home va deixar de ser caçador recol·lector i es va convertir en sedentari i va començar a viure en poblats. Els primers cultius en aquesta part del planeta varen ser els cereals principalment blat i ordi, llegums com les llenties, el pèsol o els cigrons, així com la vinya i l’olivera a part d’altres fruiters com la pomera , perera , presseguer o l’ametller i algunes hortalisses. Aquest pas a l’agricultura no va ser igual a tot el món i es van desenvolupar diferents nuclis d’origen i expansió, com a l’Àsia on es va desenvolupar l’arròs, o a l’América central on va sorgir el panís, l’América andina on va sorgir la patata, la tomaquera i d’altres. També en totes les parts del món l’home va aprendre a domesticar els animals que a la nostra àrea varen ser principalment: la cabra, el xai, el porc, l’aviram , les vaques pel consum, i cavalls, bous o camells pel treball.

Aquest fenomen va contribuir a un augment constant de la població, amb una explosió mai vista durant el segle XX i continua durant el XXI. Es calcula que l’any 2050 la població del nostre planeta serà de 9500 milions de persones; ara en som uns 7300. Des de meitats del segle XX la població mundial i la de Catalunya s’ha més que doblat.

Per alimentar tota aquesta població necessitem de la pagesia i cada país hauria de tenir, per anar bé, autosuficiència alimentaria, cosa que en aquests moments Catalunya i molts països del món no tenen, però en el cas nostre com que encara molta gent ho pot pagar el que ens falta i “els capricis” ho fem venir d’allà on sigui com per exemple cireres a l’hivern( de Xile) que arriben amb avió amb un cost de transport i contaminació dels avions extraordinari , però hi ha que gent vol menjar de tot l’any, sense tenir present la nostra estacionalitat . Un altre punt important , que en aquests moments es debat es la quantitat d’aliments que malbaratem uns des dels centres de distribució per caducitats i d’altres des de les nostres pròpies cases en es llença una gran quantitat de les “sobres” en comptes d’aprofitar-les. Ara potser a molta gent els ha fet reflexionar sobre això al veure les cues de gent que va a recollir aliments a les institucions benèfic- socials.

Dintre d’aquest concepte de falsa Ecologia hi ha qui diu que abans es menjava millor i més sa. Aquestes persones haurien de parlar amb els seus avis o gent gran en general , perquè els hi expliquessin com era el passat feliç amb un 60 o 70% menys de població, en aquest període la gent menjava exclusivament el que produïa , no hi havia avions que portessin cireres de Xile a l’hivern i si un any hi havia poca producció per causes climàtiques o plagues la gent passava gana, com avui per desgracia passa a molts llocs del món. Avui a mes de fer venir aliments de tot el món , seguim les pautes que la potent industria alimentaria ens ofereix i sinó cada u de nosaltres podem fer un recompte obrin la nostra nevera.

La nostra dieta ha augmentat d’una manera exagerada en el consum de carn i productes làctics ,i una de les primeres causes ha sigut l’obesitat i especialment la infantil amb la presencia de malalties infantils com, diabetis, hipertensió, o colesterol(si mirem les fotografies de l’època dels nostres avis veurem pocs nens obesos). Això comporta que hem de produir-ho i necessitem tenir grans ramats de bestià , que necessita de grans superfícies de pastures o de cultius per produir els pinsos necessaris per la seva alimentació, i porta a l’augment de les superfície cultivada i desaparició de selves o àrees boscoses. Alguns experts ens diuen que si tot el món s’alimentés, com ho fa el món “ric” , necessitaríem més d’un planeta per les nostres necessitats alimentaries.

Un altre punt a tenir present , es l’aigua, un altre bé escàs i necessari per a tots els essers vius i el consum per les necessitats de l’agricultura és al voltant del 70% del consum total del consum d’aigua del planeta. Això ens obliga a no augmentar d’una manera indefinida la producció agrària. En s pot faltar aigua , sol agrari i persones. En aquest moment a Catalunya només queden 60.000 pagesos i molts no tindran continuïtat en les seves explotacions; això es una tendència mundial, es un constant que la població rural emigra a les ciutats( en aquests moments per primera vegada la població que viu a les ciutats ha superat la que viu el camp. Actualment hi ha la moda d’augmentar els horts i formes de cultiu urbanes en balcons i terrasses activitat que considero molt interessant però que ningú s’enganyi amb això no s’alimenta una població.

Després de totes aquestes consideracions, voldria acabar dient que necessitem l’agricultura per a la nostra alimentació, a menys que anem a una alimentació a base de pastilles, i si estem d’acord en aquest primer punt haurem de pensar que han de conviure l’agricultura convencional que està plenament regulada dintre de la Unió Europea amb unes normatives de les més estrictes del món, amb la biològica que també està plenament regulada, o sistemes mixtes a base d’explotació familiar. Tot plegat ens portaria  a que hem de respectar-nos mútuament en aquesta nova fase del mon rural amb arrels “autòctones” i arrels foranies incorporades, i amb això contribuirem a una nova etapa molt interessant pel pobles de la Segarra

****

TEXT PUIGGROS

Aquest text es un fragment del llibre Verd del Racional de Cervera del 1584 i que es troba en el seu arxiu,  ens descriu d’una manera ben clara que passava en un any de secada en que s’havia perdut la collita.