Butlletins

La sobirania alimentària, l’agroecologia i Barcelona ciutat

Lourdes Viladomiu

DRUAB (Equip de recerca en desenvolupament rural-UAB)

 

El dia 28 d’octubre es va realitzar una Jornada sobre la construcció de la sobirania alimentària a Barcelona. No hi vaig poder participar però llegeixo amb interès l’esborrany del document que ha elaborat Llaurant Barcelona  (www.llaurantbarcelona.info) sobre mesures per construir la sobirania alimentària a Barcelona. El document és un recull de propostes pel desenvolupament de polítiques municipals de sobirania alimentària  i és el  resultat d’un procés de diagnosi i debat col·lectiu que ha tingut lloc entre octubre de 2015 i novembre de 2016. S’estructura en 6 parts i una introducció. És molt ampli temàticament i és un bon repàs de les iniciatives que avui es proposen en el marc de la nova governança municipal i de la sobirania alimentària.

El llenguatge del document és força incendiari i amb una forta tendència a la culpabilització de tots el mals a les polítiques públiques  i a les Administracions  públiques. A les dues primeres línees llegim “ el suport a l’agroindústria de totes les administracions catalanes, estatals i europees ha provocat que la situació de l’agricultura i l’alimentació a casa nostra sigui força preocupant”; per més endavant carregar contra “Mercabarna, un altra instrument de les administracions  públiques al servei dels grans negocis privats”, contra la PAC, contra el TTIP, i continuar amb afirmacions com “les polítiques alimentaries estan actualment al servei del mercat i a Barcelona la situació no és diferent”. Però polítiques i Administracions, i molt especialment l’Ajuntament de Barcelona han de ser, segons el document els qui solucionin  els  problemes de l’agricultura i alimentació.

Segons el informe, la producció agroecològica és el camí per aconseguir la sobirania alimentària i resoldre els problemes actuals de l’agroalimentària a casa nostra. Un model que comprèn la producció ecològica, els circuits curts i la pagesia, i que queda definit per ser l’antítesi del model actual. Diu el document que revertir la tendència és cosa de l’Administració que ha de fixar la nova pagesia garantint un accés a la terra igualitària i democràtica, amb incubadores de pagesos i l’existència de canals curts de comercialització.

Continua el document assenyalant que la sobirania alimentària va de la mà de la sobirania territorial, però més endavant ha d’acceptar que  la sobirania  del municipi de Barcelona en matèria alimentària és limitada i que calen canvis a escala supranacional, però a Barcelona li reserven un paper exemplar en la cooperació intramunicipal i la disciplina urbanística per estimular plans agropecuaris, o crear bancs de terres. En definitiva, que per crear el cinturó agrícola robust per Barcelona que proposen, caldrà incorporar molts altres municipis ( i al meu parer, si fossin realistes, com a mínim tot Catalunya). El cinturó agrari requereix realitzar segons el document un ampli entramat organitzatiu, legislatiu i refer tots els elements de coneixement disponibles. El llenguatge interventor i planificador amb tot el seu arsenal apareix a cada paràgraf, per abocar a una necessària reforma agrària, amb vessant feminista inclosa.

La sobirania alimentària requereix pagesos i desprès d’assenyalar les importants barreres d’entrada que té el sector agrari, totalment certes, consideren que es fa necessària la intervenció de l’Administració per revitalitzar el mon rural i a gran trets proposen una política agrària que no difereix de l’existent ja que diuen ha de recolzar l’actual pagesia, garantir el relleu generacional i afavorir la reconversió a producció ecològica. Però el text continua amb una superproposta intervencionista de les Administracions en quan a la creació d’empreses  públiques de producció primària d’una llarga llista de serveis i activitats (carta de Saragossa) que deixa als pagesos pràcticament sense feina.  Però el suport a la pagesia des de l’àmbit de Barcelona es concreta en  14 punts amplíssims  que inclouen des de propostes molt concretes (garantir el relleu d’alguna finca agrícola que queda a Barcelona) fins punts genèrics com facilitar el treball remunerat de les dones mitjançant l’adaptació de la maquinària i l’adopció de mesures de conciliació familiar i laboral.  Hi ha de tot: incubadores, espais test, micro-crèdit, enviar barcelonins a repoblar el mon rural, crear agents de dinamització rural , bancs de llavors (tenen sentit a escala municipal?), investigar la potencialitat dels usos lúdics i turístics (com si això fos una novetat), promoure la ramaderia urbana,  tancar cercles, bioconstrucció, entre altres.

Però la sobirania alimentària també requereix circuits curts i aquí ja topen amb un problema de definició  que indiquen s’ha de resoldre des de la vessant política, incorporant no solament la proximitat espacial i el número d’intermediaris sinó que cal la reinstauració de la confiança entre productor i consumidor i l’articulació de noves formes d’associació. Vint anys de militància en circuits curts han manifestat resultats lents i pobres i per tant proposen els autors que siguin les Administracions les que  forcin als consumidors a moure’s a favor de l’agroecologia. I les formules amb els que l’Ajuntament ho pot fer son molt variades i les ordenen en cinc àmbits.  El primer correspon a la distribució i desprès d’acceptar que és l’assignatura pendent de l’agricultura ecològica de circuits curts, proposen una llarga sèrie de mesures de diagnosi, planificació, creació d’organismes i estudis de sinèrgies. Però la solució real apareix en el punt següent, ja que donat que les Administracions  públiques són el principal client pel que fa a les compres alimentaries (no conec l’origen d’ aquesta informació que em sorprèn),  es tracta de que aquell compri productes agroecològics pels menjadors escolars o qualsevol altre servei alimentari amb intervenció publica. Però també la xarxa de mercats municipals caldrà que s’orienti cap a mercats agroecològics i que els consumidors puguin identificar quin són el productes agroecològics metropolitans. Per això ens proposen un sistema participatiu de garantia, és a dir, un nou sistema de certificació amb el control corresponent (més etiquetes).  L’últim apartat corresponent als circuits curts, fa referència al malbaratament i pobresa alimentària on es proposa una “democratització” dels bancs dels aliments, una aplicació en els mòbils per detectar a quins punts de la ciutat són a la venda productes a punt de caducar i unes botigues especialitzades en productes rebutjats per la resta de comerços.

El document continua fent referència a la necessitat de regular el mercat convencional. Aquí les idees que es proposen hauran de ser coordinades, diuen,  amb molts altres organismes, ja que es tracta de prohibir aliments i establiments, posar nous impostos, limitar el tràfic del port de Barcelona, declarar-se municipi lliure de…,  impedir tractats internacionals que afavoreixin el lliure comerç, remunicipalitzar el servei de l’aigua i potenciar l’operador energètic municipal.

A l’apartat sis es vol impulsar l’autoconsum urbà, amb un programa d’horts urbans, cria de gallines, apicultura,….   amb especial èmfasi en els terrats. I si ja  resulta prou difícil gestionar els gossos que hi ha a la ciutat, nomes ens falten  gallines i conills  en parcs i cementiris com diu el document.

Per últim, a l’apartat sobre comunicació es proposen grans campanyes de sensibilització, contrapublicitat i educació, entre moltes altres petites propostes en la mateixa direcció.

El document recull molt tipus d’iniciatives, experiències i suggeriments de molts diferents actors socials. No les contextualitza, no les valora i acaba sent un gran barreja de coses diverses difícils de calibrar. Massa vocabulari de moda. Masses consideracions políticament prefixades.

Però al meu entendre quatre són les errades més notòries del document. La primera és que des de l’ àmbit municipal d’una gran ciutat es vol encabir un tema com el de la sobirania alimentària. La ciutat no és la unitat d’anàlisi, ni d’intervenció apropiada de la sobirania alimentària, ni per plantejar la transició cap a l’agroecologia. I això es fa pales contínuament en el document ja que tant l’anàlisi com les propostes sobrepassen completament el que podria ser la sobirania alimentària de la  gran ciutat. Una gran ciutat no té els problemes de l’entorn rural, ni és apropiat voler col·locar en el receptari municipal de Barcelona-ciutat propostes pròpies del mon rural. Una proposta de sobirania alimentària de la ciutat ha de centrar-se en el consumidor i en el seu comportament, i encara que pugui posar unes tomaqueres en el seu terrat no compartirà mai la problemàtica del productor. En el canvi de les pautes productives dels agricultors, la ciutat ha d’entrar des del consum. I el municipi no és el nivell administratiu adient per moltes de les iniciatives proposades que afecten la producció agrària, per més que es parli de coordinació intramunicipal.

La segona es la poca consideració que dona el document a la industria de l’alimentació pròpiament dita. El consum alimentari avui esta fet majorment de transformats i qualsevol canvi del model agroalimentari té en aquests eslavó de la cadena alimentaria la clau de la dieta. A més a més Catalunya disposa d’una potent industria alimentaria molt articulada en el mercat consumidor i que ha permès el desenvolupament d’un clúster molt dinàmic. La sobirania alimentaria sense la consideració d’una industria alimentaria dins l’agroecologia es al meu parer molt limitada.

La tercera és l’excés intervencionisme que demana el document per imposar un model agroecologic.  Entenc que el document és un recull de propostes pel desenvolupament de polítiques municipals per construir la sobirania alimentària.   Però analitzant la llista de propostes  són moltes les que suposen ampliar la pròpia Administració ( crear oficines, agències  públiques,…..) o els encàrrecs d’aquestes (fer estudis, diagnosis, confeccionar censos,….) i  molt poques les que de veritat poden contribuir a caminar cap a una   complicitat  productor-consumidor que ajudi en el canvi de model agroalimentari actual.

I la ultima és que el document manifesta una  pobresa de coneixements en quan a  la complexitat de la  producció d’aliments, de les exigències en seguretat alimentària e higiene,  de les dificultats de cobrir les necessitats alimentaries d’un area metropolitana de 4 milions d’habitants amb un flux constant de turistes, de la idiosincràsia dels agricultors  i de les misèries dels petits pagesos. Ingenuïtat i desconeixement es  barregen , fent perdre consistència a les propostes. Caldria que els promotors participessin més a les activitats de l’ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris) i que s’estableixi un diàleg més ampli amb els col·lectius que porten anys en el mon de l’agricultura-alimentació-politiques agroalimentàries.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *