Comentaris al document elaborat a Llaurant Barcelona, per a l’Ajuntament de Barcelona.

Ja de bon principi es diagnostica que no queden pagesos a Catalunya, que han desaparegut i que la producció s’ha deslocalitzat. I ho van subratllant al llarg de la proposta. Per tant es propulsa un programa de Sobirania Alimentària sense participació dels pagesos, quan precisament la Sobirania Alimentària es basa en la visió social d’una pagesia que produeix aliments segurs per als consumidors propers.

Es veu que no han estat a les planes fructícoles de Lleida, al Parc Agrari del Llobregat, al Maresme, al Penedès, al Delta de l’Ebre… A Catalunya tota la producció agrícola és de proximitat i a més la meitat passa pel model social de les cooperatives, que impliquen a més un control de qualitat afegit. Precisament la importància de la producció agrícola catalana és degut a la proximitat de 7,5 milions de consumidors, més el milió afegit que implicaria el turisme.

El document proposa un model: la producció agroecològica no certificada, ja que la que certifica el Consell Català de la Producció Ecològica pertany segons ells,  al model capitalista. Al seu model l’anomenen participativa: segons aquest model una producció és ecològica quan el consumidor confia en el que li ven i per tant no cal certificar ni fer cap control.

En canvi a Catalunya la producció ecològica certificada està en augment i a més la major part de la producció convencional és certificada com a agricultura integrada (agricultura responsable), ja que així ho requereix la Unió Europea.

Sembla també que no coneixin l’actuació municipal en la bona xarxa de mercats de barri que hi ha a Barcelona, a més de Mercabarna, on els pagesos ja disposen de parades de venda directa. Tampoc de la responsabilitat  municipal en el control dels aliments, amb les pertinents anàlisis per assegurar que compleixen la normativa de residus en els aliments. O també de la obligatorietat de no treure la fruita de les caixes on queda identificat el productor per a poder-ne fer la traçabilitat, precisament per complir amb la Seguretat Alimentària. Això en general es compleix en els supermercats però no en les places de vendre o les botigues de fruita.

Els pagesos donats d’alta com a agricultors tenen dret a vendre directament els seus productes, on els ajuntaments els indiquin, com ja es fa. També a Mercabarna on tenen parades cooperatives per a la venda directa. Els pagesos a temps parcial poden vendre els seus productes mentre disposin d’etiqueta fiscal. Els qui són hortolans aficionats, evidentment poden cultivar productes per a menjar a casa, però no els poden vendre ni donar. La traçabilitat dels productes per a la Seguretat Alimentària és imprescindible. A més la Seguretat és un dels principis de la sobirania alimentària.

 L’informe proposa que l’Ajuntament de Barcelona creï i financi un seguit d’entitats:

  1. Un Consell Alimentari Municipal.
  2. Un departament tècnic.
  3. Un altre a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de coordinació de les polítiques agroalimentàries.
  4. Un banc de llavors municipal o metropolità.
  5. Obradors Col·lectius Polivalents per fomentar la creació de petites empreses d’economia social i solidària i la cessió de l’espai a un entitat o cooperativa.
  1. Finques agroecològiques que siguin models de referència.
  2. Noves empreses municipals per als objectius que proposen.
  3. Oficina d’Atenció a l’Agricultura Urbana: Co-gestió de tècnics més entitats
  4. Cedir o llogar espais municipals per instal·lar o incubar empreses agroecològiques.
  5. Centrals de Compres de per fomentar un model de producció.
  6. Realització d’entrevistes en profunditat i tallers

També  proposa:

  1. Crear nous perfils laborals agroecològics dins els plans d’ocupació.
  2. Impulsar l’autoconsum urbà i fer un programa per cultivar Horts Comunitaris als terrats de la ciutat. La idea és bona, ja que el consumidor entendria el difícil que és de fer una producció ecològica. Solament que s’utilitza aigua de boca, que és escassa i cara. I no diguem quan es produeixi un episodi de sequera, com va passar fa uns anys.
  3. Promoure formes de ramaderia urbana comercial, i modificació de les ordenances municipals restrictives en la cria d’aus, conills, d’abelles i vaques. Molt perillós en les àrees densament poblades, quan tenim tot el país per a produir-hi.
  4. Suavitzar les normatives i ordenances sanitàries… Que precisament són europees i que s’han de complir, sobretot per raons de Seguretat Alimentària.
  5. Que els ajuts a la primera instal·lació d’agricultors joves que provenen de la UE es puguin rebre a prova sense haver de complir els preceptius 5 anys… I cal suposar que retornant tots eles ajuts rebuts.

En conclusió: Un seguit d’entitats no pageses pretenen propulsar un projecte sense comptar amb els protagonistes de la producció agrària a Catalunya, que saben de fer de pagès. A més reduint les exigències en l’aspecte de la Seguretat Alimentària. Això no és Sobirania Alimentària.

 

Andreu Peix