¿Sobirania alimentaria sense pagesia?: L’estranya desaparició de la pagesia catalana
Comentari al document “Mesures per construir sobirania alimentària a Barcelona” de Llaurant Barcelona, versió 02/11/2016
Jordi Rosell Foxà
Grup de Recerca en Desenvolupament Rural de la UAB (DRUAB)
Bellaterra, 11 de Novembre de 2016
Sobirania alimentària local
El concepte de sobirania alimentària va ser formulat per l’organització Via Campesina al 1996 com “el dret de cada nació a mantenir i desenvolupar la seva pròpia capacitat per produir els seus aliments bàsics, respectant la diversitat cultural i productiva”. Més endavant al 2007 al Fòrum Mundial per la Sobirania Alimentaria es fa una definició més extensa: “La sobirania alimentària és el dret dels pobles a aliments nutritius i culturalment adequats, accessibles, produïts de forma sostenible i ecològica, i el seu dret a decidir el seu propi sistema alimentari i productiu”.
Aquest concepte sovint es confon amb el de seguretat alimentària (food securuty) que la FAO defineix com la “situació que es dóna quan totes les persones tenen en tot moment accés físic, social i econòmic a suficients aliments innocus i nutritius per satisfer les seves necessitats alimentàries i les seves preferències alimentàries per portar una vida activa i saludable.” El concepte de sobirania alimentaria però va sorgir precisament com a reacció, o si es vol com a matís, del concepte de seguretat alimentària. El concepte de sobirania contempla la manera de produir (“sostenible i ecològica”) i les relacions de poder (“dret a decidir el seu propi sistema alimentari i productiu”) cosa que no fa el concepte de seguretat alimentaria. Vist des de l’òptica de Via Campesina “la sobirania alimentària és una condició prèvia per a la seguretat alimentària genuïna”.
El concepte de sobirania alimentaria també es confon amb el d’autobastament alimentari que la FAO defineix com grau en què un país pugui satisfer les seves necessitats alimentàries amb la seva pròpia producció nacional. Es obvi que aquest concepte no contempla ni les maneres de produir ni les relacions de poder a diferencia de la sobirania alimentaria. Per altre banda, aquesta no postula la desaparició del comerç sinó la seva regulació.
El concepte de sobirania alimentària va se pensat en un àmbit de país o nació dons en bona manera sorgeix per oposar-se a les polítiques comercials de liberalització del comerç internacional agrari que els Estats practiquen. Es pot però traslladar a un àmbit més reduït tota vegada que pot referir-se al dret que col·lectius més reduïts tenen a produir de determinades formes i/o consumir productes amb determinades característiques.
Els pagesos i la sobirania alimentaria
No cal dir que els pagesos tenen un protagonisme clau a les propostes de sobirania alimentaria. Als documents de Via Campesina s’explica que la sobirania alimentaria inclou, entre altres, el dret dels pagesos i els sense terra a la terra, l’aigua, les llavors i el crèdit, el dret dels pagesos a produir aliments i el dret del reconeixement del paper de les dones pageses a la producció agrària i alimentaria.
El document sobre la construcció de la sobirania alimentària a Barcelona –Mesures per construir sobirania alimentària a Barcelona. Recull de propostes pel desenvolupament de polítiques municipals– ignora a la pràctica la pagesia catalana. Totes les referències a la pagesia catalana fan esment de manera reiterativa a la seva progressiva desaparició:
- “la desestructuració i desaparició de la petita pagesia”
- “han desaparegut 6.800 finques agrícoles de petita i mitjana escala”
- “la població activa agrària ja no arriba ni al 1% (cal entendre de la població activa total)”
- “una pèrdua de 51 explotacions per setmana”
- “la desaparició i concentració d’explotacions agràries”
- “la progressiva desaparició de la pagesia catalana”
- “són molts els pobles abandonats o pràcticament abandonats (…) i ha deixat el territori sense vida”.
Mes endavant es dona a entendre que la desaparició de la pagesia ja s’ha completat:
- “El sector agrari (..) ha estat exclòs, ignorat i fins i tot expulsat del territori”
- “una Catalunya mancada de terres i de pagesia”.
Es veritat que en algun moment es parla de que “el 60% del menjar que ens emportem a la boca és importat” però algú deu produir el 40% restant (i els aliments i begudes que exportem). Aquest algú dissortadament no apareix al document. Si que es parla d’“un grapat de corporacions amb molt força i projecció internacional” i el “control per les grans corporacions alimentaris de les llavors, els insums, la transformació, la comercialització i la deslocalització de la producció” però no queda clar si aquestes corporacions han substituït els pagesos o simplement exerceixen sobre ells una relació de poder.
Amb aquest sentit es molt rellevant el fet que l’apartat “3.2. Suport a la pagesia i incorporació de nous productors” es parli quasi exclusivament de problemàtiques i mesures per la incorporació de nous productors. Dic quasi exclusivament, dons en algun moment es fa esment a “recolzar la pagesia existent”.
Abans he citat que a la introducció es diu “la població activa agrària ja no arriba ni al 1%”. Es veritat que la població agrària es poca i també que està disminuint. Igual però que tota la població implicada en la producció material (indústria). Malgrat tot les últimes dades (tercer trimestre de 2016) ens diuen que hi havia 59.200 actius agraris a Catalunya, per cert l’1,6% de la població activa catalana (3.776.500). Aquest quasi 60.000 persones que treballen a l’agricultura i les quasi 30.000 explotacions agràries – responsables de les 1,6 milions d’hectàrees de terra agrària que hi ha encara a Catalunya- junt amb les 221 cooperatives agràries (amb 34.000 socis) alguna cosa tenen a veure amb la sobirania alimentària de la ciutat de Barcelona i els seus 1,6 milions d’habitants o de la Regió Metropolitana de Barcelona i els seus 4,8 milions d’habitants. Encara que afronta molt problemes, el sector agrari no ha estat exclòs ni expulsat del territori català, però si que ho ha estat d’aquest document que comento.