Lourdes Viladomiu
Professora de la UAB
Que la Unió Europea és incapaç de manejar l’euro sembla evident, però menys coneguda és la seva incapacitat per gestionar els ous de les seves gallines. Els consumidors comencen a conèixer el significat dels codis gravats, que donen compte de l’elevat grau de control de la producció. A més del país d’origen, la data, el número del productor, ens informen del sistema de producció utilitzat. Quan el primer número és un 0 es tracta d’ous ecològics, 1 correspon a gallines camperes, és a dir les que tenen una alimentació variada, caminen i respiren aire lliure, amb el número 2 es classifiquen aquelles gallines amb gàbies àmplies i amb el 3 les que estan sotmeses als sistemes més intensius de producció en gàbies convencionals. Malgrat un cert increment del consum de les categories més cares, la majoria dels ous que es venen a Espanya igual que per al conjunt dels països europeus corresponen al número 3. En general, els consumidors estan més preocupats per arribar a final de mes que a contribuir a la felicitat de les gallines.
Els moviments de defensa dels drets dels animals que són molt nombrosos al nord d’Europa, van aconseguir una normativa europea que ha obligat a un redisseny total de les granges, a l’exigir majors dimensions de les gàbies per millorar el benestar de les gallines, el que suposa en la pràctica la desaparició de la categoria 3.
La normativa va entrar en funcionament l’1 de gener de 2012. S’estima que sota el nou sistema els costos augmenten entre el 15 i el 30% i és difícil traslladar als preus, el que ha desanimat a molts productors a emprendre la reconversió. A més, la reconversió de les granges s’ha anat realitzant amb nivells de suports públics molt diferents segons regions europees, havent estat més elevats en les zones més riques i les de menor producció. En conseqüència, la producció d’ous de certes zones europees, entre les quals hi ha Catalunya està sotmesa a un fort risc de disminució.
L’aplicació d’aquesta norma ha comportat tancament de granges i ‘escassetat d’ous al mercat europeu amb increments de preus espectaculars, convertint una de les proteïnes més barates en un producte de luxe. Si es permeten importacions de països tercers ens trobem amb la paradoxa que permetem entrar a la UE productes que no compleixen els requisits que exigim a la pròpia producció europea. Aquesta paradoxa es produeix ja freqüentment en altres productes agraris. Si no es fa complir la normativa, els països i empreses que han fet la reconversió se sentiran discriminades i la credibilitat de la llei se’n ressentirà. Si es tolera la situació, la governabilitat es debilitarà. La solució no és gens fàcil.
El comissari europeu de Salut Pública va proposar com a solució que els ous produïts fora de la norma podrien seguir comercialitzant-se dins del país que s’han produït i exclusivament per a ús industrial. Alhora s’anunciaven sancions per l’incompliment de la normativa. El contingut de la proposta mereix una anàlisi detallada. D’una banda, la segmentació del mercat de manera que alguns països tolerin ous de gallines “infeliços” va en contra dels principis del mercat únic europeu, que és l’essència del procés d’integració europea. De l’altra, la tolerància de l’ou fora de norma per a usos industrials és sorprenent per la confusió de criteri. Una norma de millora del benestar de l’animal entenem que no té cap relació amb l’ús que es faci de l’ou, o és què la gallina que posa ous per a la indústria alimentària pot ser més infeliç que la resta. Finalment, l’amenaça del càstig apareix com una constant en les últimes actuacions de les institucions europees, tot i que ja ningú sap qui, com i on s’han d’aplicar tantes sancions.
La gestió dels ous, malgrat el seu pes reduït, és un bon exemple de les incapacitats de Brussel·les. Lluny de la realitat, les autoritats europees s’han permès establir normes que responen a pressions de grups minoritaris, que donen resposta a demandes de col · lectius allunyats del consum i dels ingressos de la majoria dels habitants europeus i que sovint corresponen als interessos d’uns pocs països generant trastorns en altres als que ofeguen la seva producció. La introducció de l’euro es va presentar com un element que contribuïa al “benestar” dels europeus, sense tenir en compte les grans diferències que existien entre les realitats econòmiques. La seva aplicació no va fer més que alimentar desequilibris i ofegar les capacitats productives dels més febles. Avui els incompliments volen ser sancionats, sense tenir en consideració la raó que els motiva. Però a la base de l’incompliment trobem sempre el desequilibri de la balança de pagaments per compte corrent que és l’origen del problema del deute que avui patim a Espanya. En conseqüència, ofegar produccions a conseqüència d’un excés en la normativa no fa més que contribuir a l’empitjorament de la situació. Avui parlem d’ous, però a la llista hi ha les aus, el porcí i molts productes