Introducció
Fa quatre anys i escaig que en “les VII Jornades d’Actualització en Viticultura i Enologia”,[1] vaig tenir l’ocasió de presentar un treball sobre el xarel·lo. Durant aquest relativament breu període he aprofundit una mica més en la varietat, la qual s’està convertint en una icona dintre de les varietats de raïm blanc del Penedès i també en altres denominacions d’origen on la varietat s’hi troba present per l’elaboració de vins tranquils com de cava en forma de cupatge o mono varietal en el cas dels vins.
El cep com a planta pertany a la família de les Vitàcies i ha evolucionat igual que la majoria de plantes cultivades, des d’un ancestre silvestre (Vitis vinífera L sups sylvestris), que es una planta monoica de fruits no aptes per la vinificació. A la forma actual cultivada (Vitis vinífera L sups vinífera), planta de flors hermafrodites que del suc del seu fruit (raïms), un cop ha fermentat dona el vi. Fins ara el lloc més antic trobat on es va produir vi per primera vegada, i que s´han trobat restes arqueològiques que ho demostren és al jaciment d’Areni, a la província de Vayots Azor de l’Armènia actual-, s’ha datat al voltant de l’any 4.000 aC (descobert l’any 2007).[2] Des d’aquest indret molt probablement es van anar escampant les plantes i la tecnologia per tot el pròxim i mitjà orient i posteriorment per tota la mediterrània. Varen ser diversos pobles mediterranis els que varen portar les primeres àmfores de vi a la Península Ibèrica; primer el fenicis, després els grecs, etruscs i especialment els romans que li varen donar una gran empenta pel que fa a la producció i al comerç. Es considera que els íbers com a població local, varen aprendre aviat la tècnica de l’elaboració del vi. A Catalunya s’han trobat diversos jaciments que així ho confirmen, i en aquest moment el jaciment que es considera més antic és el trobat a Avinyonet del Penedès, al turó de la Font de la Canya que ha estat excavat per un equip d’arqueòlegs sota la coordinació de Daniel Lopez.[3] En el jaciment s’hi han trobat alguns centenars de llavors i carbonitzades i mineralitzades. Segons Daniel Lopez: “Aquesta descoberta reforça la idea de que la població que hi residia era sedentària i d’un estatus social elevat ja que plantar vinya era una inversió que no donaria una producció normal fins al cap de 4-5 anys. Fins aleshores el vi consumit era importat, ho sabem per les restes d’àmfores fenícies trobades al Penedès que demostra que s’importava vi. En el jaciment s’hi han trobat objectes que evidencien el consum i producció de vi”.
Però a tota la Península Ibèrica, i de manera especial a la Tarraconensis (també a la Bètica), és on gràcies als romans la vinya i la producció de vi tindrà una gran empenta.
Amb la caiguda de l’Imperi Romà hi ha una davallada del cultiu de la vinya a tot occident, que en el cas de la Península Ibèrica persistirà més temps degut a l’ocupació musulmana. A partir de la reconquesta, i especialment gràcies a l’impuls donat per l’església cristiana, es produeix una expansió del cultiu i de l’elaboració de vi. De manera especial tindrà lloc en els nostres monestirs de les diferents ordes religioses, que a part de ser centres espirituals, seran llocs de cultiu de vinya i de producció de vi, al mateix temps que es produirà un procés de modernització de la producció del vi.
En plena baixa edat mitjana es troba la primera documentació on es parla de varietats de ceps,[4] algunes de les quals ens han arribat fins avui, com la malvasia, el moscatell, la garnatxa, el picapoll, el monestrell, entre d’altres. Però fins ara, d’aquest període, encara no s’ha trobat cap document que ens parli del xarel·lo. La primera documentació trobada sobre el xarel·lo i, concretament a la comarca del Penedès, no serà fins als segles XVI i XVII.
Etimologiasobre el Xarel·lo
El filòleg Joan Veny és de la següent opinió sobre la procedència del nom Xarel·lo: “Ha de trobar-se en relació al vi blanc o clar, que donava aquell cep; el mot, en efecte, sembla procedir d’una variant dialectal italiana Sciarello, és a dir, “claret”.[5] Igualment també el filòleg Xavier Fava ens diu el següent sobre el nom xarel·lo: “L’explicació cromàtica pels tons clars del vi així com la provinença italiana son indiscutibles: xarel·lo, del italià chiarello “claret”.[6] Aquestes afirmacions dels filòlegs que en principi semblaria que són només una explicació sobre l’origen etimològic de la paraula, ens complica des del punt de vista vinícola l’origen de la varietat. Existeixen dues varietats amb el nom chiarello. La primera està descrita a l’obra ampeleogràfica de Viala que diu: “Nom de cepage blanc italien de Naples”.[7] Un altra cita sobre aquest tema la trobem a Robinson: (Robinson J 1986, P208): “is a red italien wine grape variety that is grown primarily in Corsica. It is most noted for de wines that coure from Ajaccio wich tends to be highly perfumed”. En el primer cas, Viala, es tracta d’un vi blanc procedent de l’àrea de Nàpols, que des de fa ja molts anys aquesta varietat de raïm i el tipus de vi no existeixen, potser hagués pogut ser pròxim al xarel·lo al tractar-se d’una varietat de raïm blanc. Però, en canvi, en el cas de Còrsega sí que existeix encara avui, un vi que conté sciarello, del Domaine Peraldi[8] i en fan un vi rosat. La informació que tenim ens diu que es tracta d’un raïm de color negre, per la qual cosa un possible parentiu tan a Itàlia com a Còrsega no es veu clar i almenys amb els ceps de Còrsega tan ampelogràficament, com per la via d’anàlisi de l’ADN, seria possible determinar-ho.
Documentació històrica
Un cop hem vist una pinzellada sobre l’etimologia, entrem a comentar la documentació que fins ara hem tingut a l’abast. En aquest apartat també ens hem trobat amb alguns punts que caldria resoldre en el futur. Cronològicament, la primera referència sobre el Xarel·lo seria de Pierre Vilar (1980, p 343) on diu textualment: “[…] Aquest cas seria el cas de la malvasia de Sitges (de l’exportació del qual hi ha notícies en el segle XV), del xarel·lo de Cubelles (esmentat en el segle XVI) i també del vi d’Alacant”. Pierre Vilar no ens diu de quin document treu aquesta dada sobre l’exportació del xarel·lo de Cubelles durant el segle XVI. Aquesta mateixa referència de Pierre Vilar es reproduïda per Ramon Garrabou[9] amb la qual cosa ens quedem una mica a les fosques per a poder demostrar que durant el segle XVI ja s’exportava xarel·lo.
La segona referència més antiga vindria d’una fitxa del Doctor Emili Giralt (trobada al Centre de Documentació de Vinseum, de Vilafranca del Penedès) sobre el xarel·lo, que indica que en la sèrie del llibre d’Ordinacions de Barcelona, el Mostaçaf dóna a partir del 1600 cotitzacions sobre el xarel·lo. Aquest punt l’estem comprovant i fins ara encara no hi hem arribat, però si que hem trobat cotitzacions sobre el vins següents: vi vermell, vi tres nits, vi Benicarló, vi claret, vi grech, vi trobat, vi dolç i malvasia. Possiblement un cop comprovades aquestes referències siguin les més antigues sobre el xarel·lo i es podria parlar d’una antiguitat documental d’uns 500 anys.
Ens ha sorprès que Miquel Agustí[10] no el cita quan parla de diferents tipus de raïms i de vi; ens podríem confondre únicament quan parla de vi de panses, amb la pansa blanca d’Alella que és una sinonímia del Xarel·lo. Així tenim que les diferents referències des del segle XVI fins a principis del XVII, estarien en procés de verificació.
A la meitat del segle XVIII, i uns anys després de la desfeta del 1714, Catalunya es refà i es produeix una gran expansió del cultiu de la vinya i de l’exportació de l’aiguardent i del vi. A darrers del segle XVIII es troba documentació en què ja parla d’alguns tipus de vi concrets i que són mencionats perquè sobresurten de la denominació genèrica de vins blancs o negres i d’aquests cal destacar-ne el xarel·lo. Ens ho demostra la referència que ens aporta Pierre Vilar sobre el contracte d’arrendament de la Torre de Sitges signat pel període del 1773-1785 i després per 1785-1797. Diu que és un contracte molt particular, la “Torre”: “nomes te tres jornals de llauradora de matxo de mul però produeix “malvasia “ i “xarel·lo”.[11]
La següent referència és del 1785 i la trobem molt interessant per venir de Perpinyà. (Marce, M l’Abee, 1785, p 18) Cal tenir present que en aquesta data ja feia més de cent anys que la Catalunya Nord havia sigut annexionada per França i això ens permet suposar que el xarel·lo va arribar a la Catalunya Nord abans de l’annexió del 1659 i cal indicar també que actualment no és present en aquestes terres.
Albert Virella i Pierre Vilar fan referència a textos de l’època del creixement econòmic i coincideixen en citar el llibre de Laurent Lipp Guide des Negociants (1793), en el que ens mostra tal com diu Virella, el 1981, quina era la situació de Catalunya sobre el comerç del vi. A les acaballes del segle XVIII, Catalunya exporta aiguardent, vins genèrics i també petites quantitats de vins a base de malvasia, xarel·lo i macabeu des de diferents ports. Eren importants, per aquests tipus de mercaderia, els Vilanova i Sitges com podem veure en el treball de Virella sobre el tractat de Lipp. En aquest text,[12] només apareixen dades d’exportació de vi que, com es pot veure, són de 53.000 pipes (es refereix durant un any corrent). El mateix autor ens dóna l’equivalència d’una pipa que era de 486,4 litres. Caldria afegir les quantitats exportades d’aiguardent que seria un 40% de la xifra donada pel vi. Malgrat que les quantitats que figuren sobre l’exportació de xarel·lo són petites, cal ressaltar que es un dels pocs vins que s’exporta com a tal.
A la segona meitat del segle XVIII es creà a Barcelona l’Acadèmia de les Ciències (1764) i, el 1765, es forma la Direcció d’Agricultura, que dedica molts esforços a treballs relacionats amb el vi i la vinya. Hem de destacar d’aquesta Acadèmia dos acadèmics que van tenir molt ressò: en primer lloc, Josep Navarro i Mas, que l’any 1797 va publicar Memòria sobre la viña, on va fer una anàlisi crítica del cultiu de la vinya a Catalunya. Va dir que calia millorar la qualitat, i també ens parlava de les varietats de cep que en aquell moment es cultiven. Pel que fa a raïm blanc trobem: Sant Joan, les panses valencianes, les isaga, els trobats, moscatell, el macabeu, les martorelles, multonachs (parellada?), les malvasies, els picapolls blancs i elsxarel·los.
L’altre acadèmic va ser el vilafranquí Manuel Barba i Roca (1752-1822) que en la sessió acadèmica de l’11 d’abril de 1787 va presentar la vinya com la producció més important de les comarques de Barcelona i donà un llistat de 35 menes de raïms que es cultivaven en aquell temps al Penedès, entre les quals hi figura el xarel·lo. No va ser tan crític com Navarro en quan a la qualitat del vi. En canvi va defensar la necessitat de construir carreteres i, de manera especial es referia a unir amb una bona carretera Vilanova i Vilafranca, per a facilitar el transport del vi de l’interior al port de Vilanova.
El segle XIX de les grans malures i de la fil·loxera
Pel que fa a la producció vinícolael segle XIX, es un segle d’extrems. Per un cantó hi haurà un gran interès en la millora del cultiu de la vinya i la qualitat del vi, que van iniciar els acadèmics Josep Navarro i Barba i Roca. També la Junta de Comerç de Barcelona que, mitjançant la seva càtedra de Química, va pensionar a Paris[13] a Josep Roura, perquè aprofundís en noves tècniques enològiques. Aquest fet es potenciarà encara més amb la creació, l’any 1851, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), institució que l’any 1867 crearà un laboratori d’anàlisi agrari dirigit per Justo Villanueva que contribuirà, a part d’influir en la qualitat dels vins, en evitar també els fraus. Durant la segona part del segle s’organitzen diferents activitats en les que el xarel·lo hi és present. Per exemple, una exposició de vins de tot l’Estat espanyol el 1877 a Madrid; o un altre de raïms organitzada per l’IACSI el 1871 a Barcelona; i el 1872, a can Raventós, el seu propietari Manuel Raventós treu les primeres ampolles del Xampany català, el cava, tal com avui coneixem. El 1898 es va celebrar un congrés vitícola a Sant Sadurní d’Anoia. Tot això hagués sigut fantàstic sinó hagués anat acompanyat, a partir de l’any 1852, de l’aparició de la malura vella (oïdi) el 1879, el míldiu i de manera especial la fil·loxera que arribà al Penedès el 1892 i que va acabar amb tota l’eufòria de l’edat d’Or. D’algunes d’aquestes coses en parlarem en aquesta comunicació i d’altres no perquè no corresponen al treball que presento. A partir de la meitat del segle XIX es quan trobem més referències del xarel·lo de les que en parlarem a continuació.
Les referències que he trobat tenen continguts molt diferents, algunes només permeten identificar la presència de la varietat en un lloc determinat, d’altres fan una descripció de la varietat o dels vins produïts amb xarel·lo.
La primera referència (fins el moment actual) que ens fa una descripció ampelogràfica correspon a M. Martorell i Peña i és del 1870.[14] Martorell i Peña fa una descripció de 26 varietats de ceps que considera que són les principals que es cultiven a la zona marítima de Barcelona i divideix aquestes varietats en quatre grups. El “xarellu” el posa al primer grup juntament amb el sumoll i ens dóna diferents paràmetres dels que destaquem: que és una planta vigorosa, els raïms són de color blanc torrat, els sarments són grans, horitzontals i molt vermellosos; els pàmpols són grans, amb poques entrades amb un dentat mitjà i de color verd clar amb els nervis molt marcats. Els raïms tenen poca tendència a la blima, són de tamany regular, els grans són mitjans i rodons molt apretats, pell gruixuda i de sabor molt dolç i es tornen molt aviat de color verd grogós torrat.
Una de les primeres referencies sobre el vi a base de Xarel·lo és la d’Aragó que diu: “En Cataluña las cepas que comunmente dominan en los viñedos que producen caldos de primera calidad, son: el macabeu, moscatel, cartuxa, etc… para producir vinos blancos”.[15] Aquesta referència és de les comarques tarragonines i surt el nom de cartuxà com a sinònim del xarel·lo.
Un altra descripció enològica és la que trobem a la revista L’Art del Pagès que ens diu: “La varietat xarel·lo rebutjada pel xampanyista de Vilanova, Miquel Esquirol, pel mal color i per deixar un gust amarg”.[16] Segurament que si aquest home fos viu se’n faria creus de l’èxit que va tenir el cupatge de xarel·lo, macabeu i parellada que va inventar Josep Raventós i Fatjó l’any 1872 per elaborar “el xampany”, avui “cava”. Aquest fet es va produir a la finca de Can Codorniu i Pere Mestre ens diu: “El triomfador va ser Josep Raventós i Fatjó de can Codorniu. L’any 1872 marca una fita en la història del xampany, va embotellar tres mil ampolles i començà el procés de fermentació dels vins escumosos en una petita cava de la finca”.[17]
L’any 1890, Roig i Armengol a la Memoria del Mapa Vinícola de la provincia de Barcelona[18] parla de les varietats a la regió de Vilanova, de les següents, pel que fa a raïms de color blanc:“ xarel·lo, malvasia, i trobat. Les que ofereixen més resistència a la sequedat, al calor i al fred son, xarel·lo y sumoll… però’l xarel·lo prefereix els los terrenos blans i poch gredosos.”[19]
El 1893 en la publicació La comarca del Noya en un article sense firmar diu: “Prou bonas menes tenim entre nostres ceps pera qu’us tingueu de trencar lo cap buscant-ne d’altres com blanchs tenim lo xarel·lo que no te competidor com vi de forsa, lo macabeu per son gust i finor…”.[20]
Les referències que estem comentant es troben ja en ple procés de la fil·loxera que, com hem dit abans, va arribar al Penedès el 1892 i provocà la mateixa destrucció de la vinya que ja havia provocat en d’altres indrets i, a més a més, va ser al Penedès on a part del problema econòmic que la plaga va provocar, va tenir més conseqüències socials que molts autors ha estudiat i que no tractarem en aquesta comunicació.
La societat va reaccionar per trobar solucions al problema i la solució es va originar a França on la plaga va aparèixer en primer lloc. Finalment es va comprovar que els ceps d’origen americà (no aptes per la producció de vi) eren residents a la fil·loxera i es van utilitzar com a peus per empeltar-hi les nostres varietats de ceps. Això va comportar un treball tècnic agronòmic molt important, originant-se col·leccions de varietats per no perdre el patrimoni de les mateixes, creant-se escoles d’empeltadors, ja que encara que la tècnica d’empeltar era coneguda no s’utilitzava fins aleshores en gran escala i es feia necessari que tots els pagesos ho sabessin fer i també varen sorgir viveristes que venien plantes ja empeltades. Tot aquest procés va durar des de finals del segle XIX fins ben entrat el segle XX.
En plena efervescència d’aquesta situació a Sant Sadurní d’Anoia es va organitzar un congrés l’any 1898 “Congreso Viticola San Sadurni de Noya”.A l’acta informativa de la sessió del 19 de maig: “Nomeclatura y sinonímia de la variedades de vinífera cultivadas y recomendables para la region” en la recopilació que fa Mir Deas sobre el xarel·lo es va fer la següent descripció: “Xarel·lo, pansalet, pansa rossa, cartuixà, pansal a Catalunya, ¿Jaén blanco?, ¿Doradillo?: es sense cap dubte un dels millors ceps de rahim blanch que se cultiven a Catalunya. Produeix com més temps te y es planta de llarga durada, son vi es de qualitat; lo rahim bastant resistent a la podridura. Te bona afinitat ab los ceps americans sobre tot ab los Riparias que li multipliquen la producció…”.[21]
I encara al tombant del segle XIX al XX he escollit un altra referència que parla del Xarel·lo que correspon a J. Fargas i M. Catlla del comportament de les diferents varietats a les rodalies de Manresa que diuen: “Xarel·lo, per mes que aquesta varietat en alguns països siga l’hereu, en el nostre deixa molt que desitjar, y un dels principals defectes es que l’hi queden los raïms molt patits”.[22] De les descripcions que hem trobat la majoria són positives sobre les característiques del xarel·lo i aquesta última de Manresa ens indica que cada varietat té uns llocs on les condicions li son favorables pel seu desenvolupament i d’altres no tan.
Els segles XX i XXI, de la post fil·loxera fins avui
Tal com hem dit anteriorment, a principis del segle XX el sector de la vinya es va dedicar a superar la crisi de la fil·loxera replantant de nou les vinyes amb els ceps americans empeltats amb les varietats del país. Per a no perdre les varietats fins aleshores cultivades, des del primer moment es varen fer col·leccions de ceps en les que es varen recollir pràcticament totes les varietats existents fins aleshores. Cal destacar la creació de dues col·leccions ampelogràfiques. La primera va ser l’Estació Ampelogràfica Catalana, a Terrassa, l’any 1884, i va ser obra de l’agrònom Rafael Roig i Torres. L’any 1889 tenia classificades 150 varietats europees de cep. També en el mateix lloc es va crear una escola d’empeltadors. En una noticia apareguda a la Gaceta Agrícola del Ministerio de Fomento[23] hi surt una llista sobre les varietats empeltades que es poden trobar a la Estación Ampelográfica Catalana i que es poden comprar a 0,50 pessetes cada planta empeltada. De les varietats del país hi figura el Xarel·lo entre d’altres.
La segona col·lecció es va iniciar l’any 1907 en una finca de Masnou propietat de Pere Maristany (comte de Lavern) i dirigida pel vilafranquí Pere Joan Girona, la Colección Ampelográfica Española”. D’aquesta col·lecció ens ha arribat el llistat complert de les varietats de ceps empeltats[24] i la col·lecció constava de 90 varietats catalanes, 42 del País Valencià i 45 d’altres. De xarel·lo hi havia les següents variants: xeralassa (xarel·lo vermell), xarello(pansa, catuixà), xarello x Berlandieri (Montserrat I), xarello x Berlandieri (Montserrat II), Xarello francès.
Va ser una llàstima la pèrdua d’aquestes col·leccions. El 1910 es va crear a Madrid la “Estación Ampelográfica Central, el Encin” del Ministerio de Fomento, que encara existeix avui i, dintre la seva col·lecció, s’hi troba el xarel·lo. A la vegada i, depenent de l’Estat espanyol, es varen crear a Catalunya les estacions enològiques que varen ser dos, la de Vilafranca, el 1902, i la de Reus, el 1906, que varen contribuir a la millora i preservació de les nostres varietats entre elles el Xarel·lo, que avui són incorporades a l’INCAVI i que continuen aquest treball.
Un altra font d’informació sobre la continuïtat de les varietats de cep, després de la fil·loxera, són els catàlegs o propaganda dels vivers. Hem escollit el catàleg del “Centro Vitícola del Panadès” de Jaume Sabaté, de Vilafranca, que ofereix Xarel·lo, entre d’altres, empeltat a una gran varietat de peus americans.
Josep Ribas i Fons en un article de l’any 1908[25] ens diu sobre el Baix Penedès: “Las varietats per empelts que mes abundat son: el sumoll o sumoll (negre) y’l xarel·lo o cartoixà (blanch)”. Aquesta citació ens confirma que a partir del segle XIX i durant el segle XX el xarel·lo serà una varietat de cep molt important al Penedès. També ho confirma la publicació de la Junta Consultiva Agronòmica (1909, p 104-108) que en la informació sobre les varietats replantades a les províncies de Barcelona i Tarragona ens parla del xarel·lo, pansal o carotoixà com una de les varietats de raïm blanc més replantades.
Acabem aquesta part sobre la recuperació de la vinya de la fil·loxera amb un fragment del text de Josep Ros i Güell, del 1910: “Varietats de rahims- Retuda la devastadora fil·loxera ab la plantació dels peus americans y empels del pahis, conpemplèm avuy mercés á Deu, com s’extèn altra volta ufanosa la vinya, embrint las terres del antich penades desde’l mar fins a la Segarra y desde la collada de Montferri al riu Llobregat y las mateixes varietats de raïms tornan avuy á donar la rica diversitat de vins que tant de nom donar al Penedés […] Rahims blanchs-Los millors y que mes hi abundan en rahims blanchs son el xarel·lo […] En vins blanchs el Penadès està en condicions de competir ab els millors tipus estrangers […]”.[26]
De la primera part del segle XX i fins a l’època de la guerra civil ens trobem amb moltes referències que parlen del xarel·lo, moltes de les quals ens confirmaran l’expansió de la varietat per moltes de les comarques vinícoles de Catalunya, incloses el Rosselló o Mallorca. I no cal dir que en el Penedès hi va tenir i continua tenint una presència molt important, la majoria d’aquestes referències les hem posat a la bibliografia.
També continuen treballs viti-enològics com el que seleccionem de Claudi Oliveras, director de l’Estació Enològica de Reus, que sobre la varietat diu el següent: “El xarel·lo, pansal o cartuixà, goza de una afinidad poco variable con los diversos patrones ensayados, con los cuales alcanza un gran desarollo si bien su produccion resulta mas bien corta, es variedad de gran vigor y que se distingue por la sanidad de sus racimos bastante resistentes a la podredumbre. Sus mostos vinificados solos producen, en esta zona caldos de excelente finura però no muy alcohólicos y vinificados mezclados con otras clases como el macabeu, proporcionan vinos a la vez finos y poderados”.[27]
Aqui acabaríem el període posterior a la fil·loxera que com hem pogut veure ha tingut una durada fins els anys 1930 de segle XX. Entrem a l’etapa de la postguerra. És una etapa en que no hi ha cap progrés en relació al període anterior, continua l’expansió del cava i del xarel·lo com a part important dins del seu cupatge que continua creixent igual que els vins tranquils amb aquesta varietat.
El 1960 es crea la denominació d’origen Penedès que inclou com a varietat autoritzada el xarel·lo i, el 27 de febrer de 1986,[28] el Ministeri d’Agricultura crea la denominació d’origen Cava que és una denominació d’origen estesa per diverses zones de l’Estat espanyol, tot i que el 98% de la producció es fa al Penedès.
A partir de la segona meitat del segle XX ens arriben uns aires renovadors i es pensa que per millorar la nostra viticultura i vinicultura cal introduir varietats forànies, i de manera especial, franceses. Es va pretendre que fos el chardonnay principalment qui desplacés el xarel·lo. Per sort, a partir de finals del segle XX, va sorgir la idea contrària i es va pensar, com diu en Raimon: “qui perd els orígens per identitat” i avui el xarel·lo s’ha convertit en una icona pel Penedès i en altres denominacions d’origen on la varietat hi té un historial com Alella o Tarragona.
Sinònims
He fet un recull dels sinònims que han aparegut en la documentació estudiada. Sense voler ser filòleg aquest noms els he ordenat alfabèticament: cartucha, cartuixà, contaixa, curtija, charelo, charello, charel.lo, doradillo?, Jaén blanco?, pansa, pansal, pansalet, pansa rossa, panzal, xarallassa, xarel·lo, xarello, xarello rosado, xerelo, xerel·lo, xerelló, xerellos, xerellu, xerello negre, xerello vermell.
Per acabar
Voldria incorporar un fragment d’un llibre: “xarel·lo is Catalunya’s highest-quality light-skinned variety for ageworthy still whites and sparkling Cavas thanks to its combination of poer, density , high acidity and relatively high sugar levels. Its main role is in Cava […]”.
Sóc conscient que amb aquest treball encara no podem afirmar que el xarel·lo sigui la varietat més antiga del Penedès. Potser ho serien el moscatell o la malvasia de Sitges, però el que si és cert, és que el xarel·lo s’està convertint en la varietat més important.
Bibliografia consultada
AGUSTÍ, Miquel. Llibre dels secrets de Agricultura, casa rustica y pastoril. Barcelona 1617.
ARAGÓ, B. Tratado Completo de la Vid y Elaboracion de vinós. Libreria Central de D. Mariano Escribano. Madrid, 1871, p.37
BARBA i ROCA, M. “Observaciones generales sobre el actual estado de la Agricultura en Cataluña. 1787” a Memòries acadèmiques prefaci i transcripció segons manuscrits existents a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Fundació Josep Massot Palmés. Barcelona, 1964, pp.25-33.
I Col·loqui d’Arqueologia Romana. El vi a l’antiguitat economia producció i comerç al mediterrani occidental. Museu de Badalona. Badalona, 1987.
“Exposicion de Uvas Barcelona” a Revista del IACSI. Tom XX.Barcelona, 1871, pp. 310-320.
FAVA, X. Diccionari dels noms dels ceps i raïms. L’ampelonimia catalana. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2005
FARGAS, J; CATLLA, M. Varietats de vinífera en la rodalia de Manresa. Gremi d’Agricultors de Manresa. Manresa, 1901.
GARRABOU, R.; MANERA, C.; VALLS, F. “La mercantilització dels sistemes Agraris” a GARRABOU, Ramon (coord.). Història Agrària dels Països Catalans. Segles XIX-XX. Tom IV. Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació. Barcelona, 2006, pp.251-304.
GIRALT RAVENTOS, Emili. “Les tècniques de la viticultura anterior a la Fil·loxera” a L’Avenç, núm. 64. Barcelona, 1983, pp.596-603.
GIRALT RAVENTOS, Emili. “L’elaboració de vins escumosos catalans abans de 1900” a GIRALT, Emili (coord). Vinyes i vins: mil anys d’història. Volum 1. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993, pp.37-81.
GIRONA TRIUS, Pere Joan. La colección Ampelográfica Española en Barcelona. Cátedra Agrácola “Pere Grau”. Barcelona, 1911
JOHSON, Hugh. Historia del vino. Blume. Barcelona, 2005.
MARTORELL I PEÑA, M. “Cuadro sinóptico de las principales variedades de vid de la zona maritima de la provincia de Barcelona, año 1870” a Revista de l’Institut Agrícola de Sant Isidre. Tom XX. Barcelona, 1871.
MESTRE I RAVENTOS, Pere. “Passat, present i futur de la vinya i el vi al Pendès” a Miscel·lània Penedesenca. Institut d’Estudis Penedesencs. Vilafranca del Penedès, 1987.
MIR Y DEAS, R. “Nomeclatura y sinonímia de la variedades de vinífera cultivadas y recomendables a Catalunya” a L’art del Pagès. Barcelona, 1898, pp.185-204.
NAVARRO MAS, J. Memoria sobre la viña, su plantación, propagación, reparación, conservación, enfermedades, y accidentes cultivo y vendimia en el principado de Cataluña. Impremta Tecla. Barcelona, 1797.
OLIVERAS MASSÓ, Claudi. Clasificación y cultivo de las cepas y elaboración de los vinós de la provincia de Tarragona con miras a la expotación. Ministerio de Fomento – Servicios Especiales de Enologia. Reus, 1923.
RENEDO I PUIG, X. “Eiximenis i el bon ús del vi” a Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Núm. 22, Girona, 2002. pp.251-278.
Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI). Barcelona. Anys: 1908, 1910, 1911, 1913, 1914.
ROBINSON, F. The Oxford Companion tp wine. University Press Oxford. 2006, p.777.
ROS I GÜELL, J. Elaboració y criança del vins del Penadès. Imprenta Alegret. Vilafranca del Penedès, 1910.
RUBIO, R. “Conveniencia de introducir, el tintorero híbrido en la provincia de Tarragona” a Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. (IACSI). 1875, p.51
TRENCHS, J. “El vi a la taula reial: documents per al seu estudi a l’època del rei Cerimoniós” a GIRALT, Emili (coord). Vinyes i vins: mil anys d’història. Volum 1. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993, pp.343-334.
VILAR, Pierre. Catalunya dins l’Espanya Moderna. Volum III. Edicions 62. Barcelona, 1966.
VILAR, Pierre. Crecimiento y Desarrollo. Seix i Barral. Esplugues del Llobregat, 1983.
VIRELLA BLODA, Albert. “El moviment Mercantil a las darreries del segle XVIII. Aiguardents vins i Indianes” a Miscel·lània Penedesenca. Volum 4. Vilanova i la Geltrú, 1981
VENY, J. “Aproximació a la història lingüística del vins catalans” a GIRALT, Emili (coord). Vinyes i vins: mil anys d’història. Volum 1. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993, p.103.
VIALA, P; VERMOREL, V. Traite General de Viticulture: Apelographie. Masson et Cie. Paris, 1901-1910, p.329
Publicat a: El món de la viticultura , els vins caves i aiguardents al Penedès històric i al Camp de Tarragona. Actes del V seminari d’Història del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.2013.
[1] VIII Jornades d’Actualització en Viticultura i Enologia. Vilafranca del Penedès, del 13 al 15 de maig de 2009. [2] Article in press as: BARANARD, H et al. “Chemical evidence for wine prodction around 4000 BCE in de Late Calcolithic Near Eastern highlands” a Journal of Archaelogic Science (2010, doi: 10.1016 / j.jas 2010.11.012 [3] LÓPEZ REYES, Daniel. “Primers resultats arqueobotànics (llavors i fruits) al jaciment de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès) a Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 14, 2004, pp.149-177 [4] EIXIMENIS, Francesc. Lo crestia. Edicions 62. Barcelona, 1962, p.143 [5] VENY, J. “Aproximació a la història lingüística dels vins catalans” a GIRALT, Emili (coord.). Vinyes i vins: mil anys d’història. Volum 1. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993, p.111 [6] FAVA, Xavier. Diccionari dels noms dels ceps i raïms. L’ampelonimia catalana. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2005, p.378 [7] VIALA, P; VERMOREL, V. Traite General de Viticulture: Apelographie. IX. Masson et Cie. Paris, 1909, p.329 [8] Domaine Comte Peraldi , Chemin du Stiletto 20167 Mezzavia Corse [9] GARRABOU, R.; MANERA, C.; VALLS, F. “La mercantilització dels sistemes Agraris” a GARRABOU, Ramon (coord.). Història Agrària dels Països Catalans. Segles XIX-XX. Tom IV. Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació. Barcelona, 2006, p.266 [10] AGUSTÍ, Miquel.Llibre dels secrets de Agricultura, casa rustica y pastoril. Barcelona, 1617, p.94 [11] VILAR, Pierre. Catalunya dins l’Espanya Moderna. Volum III. Edicions 62. Barcelona, 1966, p,612 [12] VIRELLA BLODA, Albert. “El moviment Mercantil a las darreries del segle XVIII. Aiguardents vins i Indianes” a Miscel·lània Penedesenca. Volum 4. Vilanova i la Geltrú, 1981, p.272 [13] Martínez Nó, Maria Dolors. “El químic Josep Roura i Estrada (1797-1860) i la seva aportació a l’Enologia” a GIRALT, Emili (coord.). Vinyes i vins: mil anys d’història. Volum 1. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993, pp.193-206. [14] MARTORELL I PEÑA, M. “Cuadro sinóptico de las principales variedades de vid de la zona maritima de la provincia de Barcelona, año 1870” a Revista de l’Institut Agrícola de Sant Isidre. Tom XX. Barcelona, 1871, p.334. [15] ARAGÓ, B. Tratado Completo de la Vid y Elaboracion de vinós. Libreria Central de D. Mariano Escribano. Madrid, 1871, p.37 [16] L’Art del Pagès. Volum II. 1978, pp.197-202. [17] MESTRE I RAVENTOS, Pere. “Passat, present i futur de la vinya i el vi al Pendès” a Miscel·lània Penedesenca. Institut d’Estudis Penedesencs. Vilafranca del Penedès, 1987, p.260 [18] ROIG ARMENGOL. Memoria del Mapa Vinícola de la provincia de Barcelona. Barcelona, 1890, p.44 [19] ROIG ARMENGOL. Memoria del Mapa Vinícola de la provincia de Barcelona, p.48 [20] La comarca del Noya, núm. 4, p.2 [21] MIR Y DEAS, R. “Nomeclatura y sinonímia de la variedades de vinífera cultivadas y recomendables a Catalunya” a L’art del Pagès. Barcelona, 1898, p.201 [22] FARGAS, J; CATLLA, M. Varietats de vinífera en la rodalia de Manresa Gremi d’Agricultors de Manresa. Manresa, 1901, p.10 [23] Gaceta Agrícola del Ministerio de Fomento. 3a època, 4t trimestre. 1889. [24] Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Volum 50. Barcelona, 1911, p.320 [25] RIBAS FONS, Josep. Prácticas de conreu dels ceps americans a nostra terra. Centre Agrícola del Penedès Vendrell, 1908, pp.74-75. [26] ROS I GÜELL, J. Elaboració y criança del vins del Penadès. Imprenta Alegret. Vilafranca del Penedès, 1910. [27] OLIVERAS MASSÓ, Claudi. Clasificación y cultivo de las cepas y elaboración de los vinós de la provincia de Tarragona con miras a la expotación. Ministerio de Fomento – Servicios Especiales de Enologia. Reus, 1923, p.25 [28] MESTRE I RAVENTOS, Pere. “Passat, present i futur de la vinya i el vi al Pendès” a Miscel·lània Penedesenca. Institut d’Estudis Penedesencs. Vilafranca del Penedès, 1987, p.265