Joaquim Camps

Avui entrevistem a Joaquim Camps. Ell és el responsable de la Secció de Paisatgisme i Jardineria amb una dilatada trajectòria professional en l’àmbit dels fitosanitaris.

En Joaquim és barceloní tot i que té ascendència rural de Gallifa, una població que forma part important de la seva trajectòria vital tal com després ens explicarà. Fill d’una família treballadora que intentava obrir-se camí en la immediata postguerra.

Per iniciar l’entrevista ens agradaria que ens parlés de la seva formació

Vaig estudiar als Maristes però ja de molt jove vaig compaginar els estudis amb la feina de  professor de batxillerat al col·legi Sant Pere Clavé del carrer Vila Vilà. Allí, a part de donar classes, entre varies persones vam muntar un taller de pre-tecnologia per estimular i integrar els nois immigrants que acabaven d’arribar a Catalunya. Recordo que els ensenyàvem a fer somiers i cadires que després entregàvem a una casa de colònies de Planoles.

Els estudis superiors on els va realitzar?

Vaig estudiar peritatge agrícola a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, encara que llavors el Franco l’havia rebatejada com a “Escuela de peritos agrícoles y especialidades agropecuarias”. A l’escola, malgrat les purges del franquisme, vaig trobar grans mestres, alguns eren enginyers agrícoles formats a l’escola catalana però altres procedien d’altres llocs atès que tots eren nomenats des de Madrid. Hi havia professors joves, freqüentment vinculats a l’activitat agrària de la seva família; Per exemple Almirall (relacionat amb la vinya familiar), Puigvert (fruiters), Duran Torrellardona (vinya) aquesta circumstància va fer que els seus coneixements que trametien estaven molt vinculats a la realitat pràctica més que a referencies punteres internacionals.

A més dels estudis de peritatge estudiava el peritatge avícola a la Real Escuela de Avicultura d’Arenys de Mar. Aquesta escola estava a la Finca El Paraiso  i el seu propietari i director era el Dr Castelló de Plandolit. A Barcelona van posar una sucursal de l’escola d’avicultura i per això em va ser possible realitzar els estudis de pèrit agrícola i de pèrit avícola simultàniament.

Estàvem al boom de l’avicultura. Era una època que tot estava ple de gallines, a totes les golfes hi havia galliners. Es van importar races americanes, les multinacionals de fabricació de pinsos van aterrar a aquí provinents d’Estats Units i semblava interessant professionalment especialitzar-se en aquest àmbit.

Quin era llavors la dinàmica del món estudiantil?

A dins de l’escola agrària els moviments estudiantils eren molt poc actius, el estudiants teníem un sol sindicat el SEU (“sindicato estudiantil universitario”), del qual jo era vicepresident.  Jo feia d’interlocutor entre els estudiants i el director, de tota reunió reglada o festiva s’havia de demanar permís. Teníem un diari- mural de comunicació entre els estudiants que es deia “El Tabano” on publicàvem informacions i opinions dels estudiants, sempre sota autorització prèvia. Malgrat que es tractés d’un sindicat oficial ens va permetre relacionar-nos amb el conjunt d’estudiants i fer algunes activitats interessants. Fins i tot vam aconseguir una linotípia i una habitació per tenir el nostre espai de treball i diàleg dels estudiants. Tanmateix, en cert moment vam publicar unes opinions sobre el latifundisme andalús i això va estar a punt de provocar-nos un disgust.

Lògicament la dictadura no donava cap espai d’expressió?

No és ben bé així. L’espai ens el buscàvem. Al Forum Vergès anàvem a aprendre a escriure el català d’amagatotis. Allà hi havia el MUEC (Moviment d’Universitaris Estudiants Cristians). Allà ens assabentàvem del que passava de debò, del que no deien els diaris. A més a Gallifa amb mossèn Dalmau s’organitzaven tertúlies amb persones de fora. Anàvem també a fer xerrades no legals sobre cooperativisme, sobre el futur de Catalunya i del català.

Sempre vaig procurar donar suport al moviment democràtic. Durant el Procés de Burgos per la feina havia de viatjar força i tenia assignats llocs per entrega de documentació informativa de com anava el procés de Burgos i a favor del catalanisme i contra les injustícies de la dictadura que s’estaven fent. Vaig tenir també dues o tres persones amagades a casa de comissions obreres.

Tornem però als estudis, al moment en que aquests s’acaben i s’ha d’iniciar una vida professional d’acord, teòricament, amb el que s’ha estudiat

La nostra promoció va acabar els estudis a l’any 1962. A l’acabar la carrera tots vam anar a buscar feina, algú va fer el curs pont a Madrid però això  era molt car, solament un de vint-i set ho va aconseguir. Però llavors hi havia feina. Una de les sortides era l’Administració Pública, es volia copiar el model d’extensió agrària d’Estats Units i es va vincular aquesta opció als “Planes de Desarrollo”. Hi havia, també, una gran demanda per la industria de fitosanitaris i les firmes d’adobs. L’altra sortida era en el sector de la llet maternitzada pels vedells, amb el deslletament precoç per a vendre la llet de vaca, que donava més diners que la cria del vedell. Una tercera sortida era en el sector de maquinària agrària. La recerca llavors era molt reduïda. A més, alguns es van dedicar a valoracions agràries i topografia. De fet la carrera era molt polièdrica, no com ara que està molt més especialitzada.

Vostè demostra ser una persona molt inquieta, no va optar per complementar els estudis a l’estranger?

Efectivament, després de fer la mili, on vaig acabar com alferes, vaig escriure a l’INA francès i em van acceptar per a fer un estatge a una finca de Normandia i després a Bretanya, allà vaig poder estudiar les vaques normades i la producció lletera francesa. També vaig complementar estudis d’avicultura, allà estudiàvem el cicle complert amb races ja molt mes productives, les ponedores selectes procedien de creuaments de races americanes amb les autòctones. Era una revolució tècnica.

Però vostè es presenta com a professional del mon fitosanitari, que res té a veure ni amb vaques ni amb gallines

Es cert. A Europa i molt particularment a Catalunya hi va haver una inundació de fabriques de pinsos americanes. Una d’elles va ser Purina que després es va associar amb diferents empresaris locals. D’aquí va néixer la integració de la producció ramadera. I amb aquest sistema més industrial, més estandarditzat lo mes important no era com fer créixer les gallines sinó evitar que es posessin malaltes. Per aquesta raó que al davant de la producció ramadera s’hi va posar a veterinaris. Fet que em va obligar a buscar una altra sortida.

La opció que vaig prendre va ser dedicar-me als fitosanitaris, de tècnic comercial que era una de les sortides destacades que hi havia, cosa que he seguit fent durant 47 anys.

Pel què explica es va haver de reinventar cap a una dedicació no prevista?

Si, però n’estic molt satisfet. He treballat a Shell agro, a Sandoz agro, absorbida per Ciba Geigi, a Energia i Industrias Aragonesas i a Comercial Química Massó. Allà he fet tots els papers de l’auca, entre altres director comercial i director de marketing,  durant 27 anys

Però la seva especialització en jardins quin origen té?

Des de Comercial Química Massó vam iniciar una producció vinculada a jardins públics i horts familiars amb instruccions i mesures mes segures per a ser utilitzades en entorns més sensibles (parcs públics, habitatges).

Des d’aquesta iniciativa vam promoure i crear APJ “Asociacion de empreses para el cuidado de parques i jardines” de la que en vaig ser President, entre altres càrrecs. L’APJ està format per les més importants empreses  que produeixen productes per a parcs i jardins. Al si de l’APJ es va fer una tasca molt extensa per millorar la informació sobre el mercat de productes fitosanitaris jardins i les normatives aplicades a jardins particulars i públics.

També vam participar en una iniciativa de la Conselleria d’Agricultura, que va convocar a tots els que interveníem en la sanitat vegetal de parcs i jardins i àrees verdes per fer un “Llibre blanc de la normativa per a us de la sanitat vegetal en àrees verdes”. Allí vaig entrar en contacte amb Josep M Vives per primera vegada i vaig començar a col·laborar en alguns treballs comuns amb la ICEA fins que m’hi vaig incorporar.

En Joaquim Camps ens mostra amb satisfacció algunes publicacions informatives realitzades per ell mateix. En publiquem algunes imatges.

I finalment es va incorporar a la ICEA

Vaig arribar a la ICEA cinc anys abans de retirar-me. Una de les activitats que realitzàvem eren les monografies de paisatgisme i jardineria. Es va fer durant 27 anys.

Ara hem potenciat el grup “Jardins, jardiners, art, ciència i ofici”. Ells ens han donat vida, joventut i coneixement  a la secció . Es un grup molt transversal amb coneixement de gent que està en actiu, tant hi ha historiadors com diplomats en belles arts o tècnics en jardineria

També voldria valorar especialment el llistat públic de la ICEA de productes fitosanitaris que es publica a la web de la Institució

Com veu el futur de la Secció?

Estic satisfet del que he pogut treballar però actualment penso que he de donar pas a altres persones. Enguany estem treballant per a cercar una persona alternativa per a que em substitueixi com a responsable de la secció, tot i que jo hi seguiré treballant-hi.

Jardins i Jardiners ens ha donat molta vitalitat amb una orientació més històrica i descriptiva. Alhora els llistat de tractaments ens permeten preparar el futur, estant al dia.