Resposta al comentari del 6 de febrer de T. Garcia Azcarate.
Per Lourdes Viladomiu
Tomas Garcia Azcarate, un dels funcionaris de la Comissió Europea d’origen espanyol més influent en matèria d’agricultura, ens indica en les seves reflexions sobre el sector ramader intensiu espanyol que:
“El porc blanc, el pollastre són” cereals i soja amb potes “. També bona part de la nostra producció làctia són “cereals i soja líquids”. És molt més barat transportar cereals transformats (llegiu carn de pollastre i porc, llet UHT) que cereals no transformats ”
Té tota la raó i de fet aquesta frase es pot aplicar a pràcticament la totalitat de la producció tant agrària com industrial. És molt més barat produir qualsevol cosa fora d’Espanya que a Espanya. Ho hem vist en el conjunt de la indústria: tèxtil, joguet, moble, siderúrgia i últimament en molts serveis on la deslocalització és factible. En la recerca d’avantatges competitius dels economistes espanyols tenen serioses dificultats per trobar la posició de l’economia espanyola. Les anàlisis condemnen els sectors productius a la seva desaparició, cap pot resistir, ni Espanya es posiciona en els primers llocs en termes de costos, ni en termes de qualitat. Els polítics europeus també van abandonar la defensa de l’activitat productiva, amb algunes excepcions (l’automòbil a Espanya). Les fàbriques igual que les granges de porcs són lletges, contaminen i generen feines mal pagades, en conseqüència no hi ha res millor que deslocalitzar. Ho hem viscut des de meitat dels vuitanta, però molt especialment en els últims quinze anys i sobretot en el sud d’Europa.
Resulta fins i tot miraculós que Espanya produeixi alguna cosa. Tomas Garcia-Azcarate s’atreveix a indicar 4 factors per explicar l’evolució positiva del sector porcí, però remarca que aquests pertanyen al passat i ens hem de posar al dia. Val la pena repassar-los.
En primer lloc, s’indica el bon fer d’un sector que va posar les piles en eradicar la pesta porcina africana. Ha plogut molt des de l’eradicació, però continua sent cert que el sector ha demostrat una capacitat sorprenent per ser competitiu, combinant un model organitzatiu molt eficient i flexible dins de la cadena de valor (integració) amb unes millores en la selecció i alimentació. Aquest ha estat un actiu fonamental per posicionar-se fins al moment i no veig raó perquè deixi de ser-ho.
El segon factor, malauradament no ha estat clau fins al moment però té un fort potencial en el futur. El porcí està fortament concentrat geogràficament, el que és font de problemes com és ben sabut. S’ha aprofitat poc el trinomi terres cerealistes-fems-producció porcina però en el futur una millor distribució pot ser més adequada.
El tercer factor també mereix ser discutit ja que la preeminència de la caiguda dels preus dels cereals comunitaris a sostenir la cadena de producció porcina espanyola em sembla molt poc rellevant. Abans i després de la reforma del 1992, la composició dels pinsos es realitza amb un joc amplíssim de productes i subproductes on es minimitza el cost. Què en la composició final es posés una mica mes de blat de moro francès que de soja d’Argentina o de mandioca asiàtica no crec que canviés la supervivència del sector. A més, com assenyala el mateix autor en el quart factor, Espanya s’ha vingut beneficiant d’importacions de sorgo i blat de moro barat el que implica que la caiguda dels preus dels cereals europeus no s’apreciés significativament.
L’autor igualment indica “Serà bonic mentre duri. Però el futur dels nostres productors no pot estar en exportar canals estàndard cap al mercat rus. Pa per avui, benvingut sigui, però fam per demà “. És evident que ni el futur, ni el present dels productors de porcí està en exportar canals estàndard, mai ho ha estat. El consum espanyol és la destinació principal però això no impedeix trobar a l’exportació sortida per les parts de l’animal no valorades en el mercat espanyol, ni potenciar la venda a l’exterior de pernil serrà i altres productes elaborats del porc blanc amb notable valor afegit. Però el que sí és segur és que la majoria de la població passa a una situació de fam quan la producció desapareix. I això s’oblida massa sovint a Europa. És evident que les coses s’han de fer bé però fa por pensar que quan l’autor proposa que “les dones i els homes del camp espanyol es mereixen molt més”, estigui pensant en convertir-los en rendistes de la PAC, vivint de pagaments directes desconnectats i verds. Si aquesta és la seva opció puc assegurar-los que el futur ens portarà fam. Si us plau no cometem més errors, ja hem realitzat massa en aquests últims 15 anys.