Per Francesc Reguant
Es molt generalitzada la mesura de la importància d’un sector econòmic per la seva aportació en el PIB. Tanmateix aquesta anàlisi pot desfigurar el pes real d’un sector a partir sobretot de dos fets. En primer lloc, no té en compte el conjunt d’activitats de producció i de serveis que depenen de la dinàmica del sector a analitzar, aquest factor de distorsió afecta d’una manera especial a aquells sectors primaris o més propers a la base de la cadena de valor. En segon lloc no té en compte altres factors indirectes i/o intangibles, com en el cas de l’agroalimentació pel seu rol de gestió territorial, per les seves funcions mediambientals i paisatgístiques, per la seva funció estabilitzadora en situació de crisi econòmica per la seva evident i comprovada funció anticiclica i, sobretot, pel fet de subministrar un producte bàsic, el proveïment del qual esdevé un objectiu estratègic de primer ordre.
En aquest document es realitza una anàlisi comparada del VAB de cada sector i, dins del sector agroalimentari, es detalla el pes i rol d’aquest en el conjunt de la cadena. Aquest és, tanmateix, un enfocament d’oferta, però un enfocament de demanda, a traves de l’anàlisi de la despesa en alimentació sobre el total de despesa ens acaba de oferir dades molt rellevants sobre la real importància de l’agroalimentacio en la nostra economia.
PIB o VAB com a indicador
Per raons de disponibilitat de dades desagregades a l’anàlisi s’utilitzarà el Valor Afegit Brut (VAB) com a indicador proper al PIB del qual prescindeix dels impostos sobre els productes. Les dades per el 2008 (darrer any amb dades desagregades) segons l’INE i d’acord amb la Contabilidad Regional de España els sectors d’agricultura i industria alimentària tenien els següents valors de VAB:
Considerant les fortes interrelacions entre els sectors agrari i de la industria alimentària es tracten a continuació ambdós sectors com una sola unitat i es comparen amb la resta de sectors productius (no serveis) excloent la construcció.
Les dades són prou explícites: el sector agroalimentari és el primer sector del conjunt de sectors productius de Catalunya, exclòs la construcció. Tanmateix el que sorprèn és que mentre les referències a la poca importància de l’agricultura son freqüents atenent a les dades del PIB o del VAB, no es qüestiona el pes de l’energia, molt semblant al de l’agricultura i molt per sota de l’agroalimentació, o el aigua, molt per sota de tots els sectors referits. Es a dir, mentre es remarca sovint la poca importància de l’agricultura a partir del indicador del VAB o del PIB i no es planteja, per simetria, objeccions a la importància de l’energia o del subministrament d’aigua de qualitat. Òbviament no tindria sentit afirmar que l’energia o l’aigua no són claus per a la nostra economia.
A l’observar el VAB del conjunt de sectors productius hom es pregunta on se situa la resta de sectors i la resposta és clara: en els serveis. El desenvolupament econòmic ha comportat una terciarització de l’economia de tal manera que allò que abans era executat per una mateixa unitat productiva ara es descomposa amb múltiples serveis. Tanmateix són serveis, molts d’ells, que depenen de l’activitat productiva bàsica sense la qual deixen de tenir sentit. En el cas de l’agroalimentació al ser un sector situat a l’inici de la cadena productiva fins arribar al consumidor el conjunt de serveis vinculats és encara més important.
Sens dubte, teòricament, tots els inputs que formen la cadena de valor poden obtenir-se via importació, Cal tenir en compte, però, que la industria alimentària catalana obté prop de 3/4 parts dels seus inputs de l’agricultura catalana i regió econòmica de influència (carn, llet, vi, oli, fruita, etc.), sense aquesta agricultura la supervivència de la industria alimentària catalana seria difícil i lògicament molta de la oferta local dels productes i serveis vinculats deixarien de tenir demanda. Alhora, com es lògic, per poder importar caldria produir bens o serveis per valor equivalent a tot allò que hom desitja importar. En aquest sentit, desaprofitar els recursos locals hauria d’entendre’s com una mala opció.
Anàlisi des de la demanda
Per apropar-nos al pes del conjunt d’activitats vinculades a l’agroalimentació un enfocament obligatori és des de la demanda. Segons l’estructura de l’IPC de Catalunya (dades INE) els aliments, begudes i tabac consumits a la llar i a cafeteries i restaurants representen el 30,55 % de tota la despesa.
Dit en altres paraules, quasi una tercera part de la nostra economia està basada en l’alimentació.
Figura 1 Estructura de la despesa a Catalunya segons IPC 2011 (Font INE)
La següent imatge[1] expressa gràficament com un seguit de serveis associats a l’activitat agroalimentària acaben formant al llarg de la cadena de valor el preu dels aliments per al consumidor.
Figura 2 La cadena de valor de l’alimentació fins arribar al consumidor. Font INE
En la mateixa direcció l’estadística de consum de les llars ens indica com aquestes destinen el 24 % de la seva despesa a l’alimentació (aliments, begudes i tabac) dins de les llars o als restaurants. Cal tenir en compte, però, que al marge de les diferències metodològiques entre una i altra estadística, en aquesta no s’inclou la despesa en alimentació d’altres unitats fora de la llar, tals com les empreses, ni s’inclou la despesa en aliments dels turistes.
[1] Les figures pertanyen a la ponència de Francesc Reguant sobre “La seguretat alimentària a Catalunya. Perspectives actuals i impacte del canvi climàtic a Catalunya” en la 5a Jornada anual sobre el canvi climàtic a Catalunya.