Pobresa, nutrició deficient i política agrícola comuna (PAC)
Lourdes Viladomiu (professora de la UAB),
Juny 2012
Les notícies recents indiquen un ràpid creixement del nivell de pobresa entre les famílies catalanes que afecta molt especialment a la població infantil. La deficient nutrició en els primers anys té repercussions molt serioses al llarg de tota la vida, comportant costos sanitaris addicionals, rendiments laborals deficients a més d’una qualitat de vida deteriorada. La nutrició correcta i suficient s’ha considerat un dret per al conjunt de la humanitat i seria summament alarmant apreciar que aquesta no es cobreix als països desenvolupats.
D’altra banda sabem, que les deficiències nutricionals no es solucionen concedint una ajuda monetària a les famílies. Els estudis empírics sintetitzats en el llibre de Abhijit Banerjee i Esther Duflo, Repensar la pobresa (Taurus, 2012), manifesten que en els països pobres les ajudes monetàries acaben convertint-se en televisors, telèfons mòbils o altres aparells electrònics abans que en un suplement alimentari per a nens i dones embarassades, col · lectius on la desnutrició impacta amb més força.
Paral · lelament a aquest problema tenim en curs una reforma de la política agrària comuna (PAC) que busca arguments per legitimar la concessió de 43 milions d’euros de pagaments anuals desacoblats, és a dir, d’ajudes que es concedeixen als propietaris de terres sense exigir producció . Els arguments ambientals semblen cada dia més efímers en un món on la insostenibilitat social i econòmica és cada vegada més patent. Pagar per no produir, per no generar treball, per no exportar i convertir-se en rendistes d’unes terres que aporten beneficis ambientals teòrics es fa cada vegada més incomprensible.
Estats Units, amb una llarga tradició en ajuda alimentària per a la seva població té des del 1990 el programa Supplemental Nutrition Assistance Program (SNAP), conegut popularment com food stamps, que proporciona avui ajuda a 45 milions de persones, el14% de la població de 2011, en forma de bons bescanviables per aliments. Des de l’inici de la crisi el nombre de beneficiaris s’ha gairebé duplicat.
Aquest programa d’ajuda a l’alimentació mobilitza actualment més de la meitat del pressupost de la política agrària dels Estats Units i és el mecanisme que ha sabut fer la connexió entre sosteniment de la producció agrària i de la renda dels agricultors amb millora de la nutrició i disminució de la pobresa.
Els canvis de la societat en què vivim són tan ràpids que hem de repensar i redissenyar totes i cadascuna de les intervencions públiques. La PAC no ha de ser una excepció.