Els cultius trangènics a Europa: legislació, avaluació i perspectives
Dimarts, 8 de novembre
Josep Maria Casacuberta Suñer, investigador del CRAG (CSIC-IRTA-UAB-UB) i membre de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA)
Presentació de la jornada segons programa
Els cultius transgènics es produeixen en gairebé 200 milions d’hectàrees arreu del món, especialment als Estats Units, Argentina, Brasil i en països menys desenvolupats, com ara la Índia o la Xina.
Actualment, la majoria dels transgènics cultivats s’han modificat per a ser més resistents a plagues o més tolerants a herbicides, cosa que permetria augmentar la productivitat i fer un ús més racional dels agroquímics, reduint la despesa de producció, sanitària i ambiental.
Els cultius transgènics també poden presentar major resistència a les adversitats del medi (clima, sòl o salinitat), per la qual cosa ofereixen una oportunitat per a l’adaptació de l’agricultura al canvi climàtic.
En els darrers anys s’han desenvolupat noves tècniques que permetrien modificar els genomes de plantes d’una manera més dirigida que amb la transgènia o les tècniques de millora clàssica. A Europa es debat si aquestes noves tècniques de modificació genètica s’han de considerar o no com a transgènics.
D’altra banda, molta població està preocupada pel perill que poden representar per a la salut humana, la possible transferència a altres organismes o per la dependència de l’agricultor respecte a les companyies que els patenten.
L’objectiu de la Jornada és debatre aquestes qüestions, el seu estat actual i les perspectives de futur per als cultiu transgènics a Catalunya.
Consideracions addicionals. El que vaig aprendre
Va ser una jornada molt interessant, en Josep Maria Casacuberta s’explica molt bé i encara que la seva aproximació és molt tècnica, és entenedora i arriba a un públic ampli i als ls que no som coneixedors del tema.
El punt de partida és que totes les plantes actuals són conseqüència d’importants mutacions genètiques, ja siguin per mutacions espontànies o per mutacions induïdes. Del tomàquet o del blat de moro inicial a l’actual les diferències són abismals.
La seqüència de les plantes segons mutacions fora la següent: wild species, cultivated plants, bred plants, transgenic plants, gene-edited plants.
Els transgènics apareixen al 1983 a Bèlgica i es comercialitzen per primera vegada al 1994 com a puré de tomàquet enllaunat. Molt aviat són mal acceptats per la població, especialment a Europa. Són molt diverses les raons explicatives d’aquest rebuig però voldria destacar quatre que es van introduir durant la Jornada. En primer lloc els primers transgènics no aportaven res pel consumidor, les seves qualitats eren la resistència a malalties i la tolerància a herbicides/ insecticides. Les avantatges eren pels agricultors, però els consumidors del món ric són molt insensibles als rendiments agraris, en una societat a on els aliments abunden. Recordem que en les ultimes dècades del segle passat van haver-hi molts moments de sobreproducció a Europa . En segon lloc, les empreses productores de llavors transgèniques (poques i molt fortes) van manifestar una forta supèrbia, presentant-los com la solució a la fam al món i com una alternativa universal que anul·laria totes les formes de producció anteriors. En tercer lloc, la població no acceptà bé els riscos per una proposta que no venia a aportar beneficis evidents. Així mateix, el control monopolístic dels avenços i de la propietat intel·lectual d’aquests a mans d’unes poques empreses ha acabat de reafirmar el rebuig als transgènics en l’alimentació.
Europa va adoptar mesures de quasi prohibició dels conreus transgènics (solament el blat de moro resistent al barrinador, que és el que es produeix a Catalunya) i més obertes en quant a la importació, de forma que avui quasi la totalitat de la soja i del blat de moro que s’importa és transgènic.
En els últims anys, els avenços en el coneixement dels genomes de les plantes estan permeten noves tècniques de modificació de les plantes. Aquestes tècniques permeten millores menys dràstiques que els transgènics, però poden aportar elements de millora de la qualitat importants. Transgènics i tècniques d’edició gnòmica són complementàries, no fan el mateix, però poden donar lloc a productes molt millorats.
Els nous conreus i llavors conseqüència d’aquestes tècniques tenen avantatges i problemes pel seu desenvolupament.
Entre les avantatges destacaríem que les tècniques són molt més econòmiques que les pròpies dels transgènics. Les mutacions poden proporcionar millores molt fàcilment identificables i apreciades pels consumidors. Els canvis que proporcionen són menys dràstics i comporten menys riscos.
Entre els problemes que apareixen pel seu desenvolupament, els més greus és la seva possible identificació amb els transgènics. Aquesta assimilació pot comportar la no acceptació del consumidor. Però a més a més els organismes competents tenen que pronunciar-se. Fa anys que s’espera la posició de la UE. Als USA s’ha fet una triple consideració d’aquests productes que comporta vies diferents d’aprovació. A Europa, segons la seva opinió, la decisió final serà jurídica, és a dir, segons les interpretacions legals dels textos que defineixen els OGM , i per tant, la decisió no serà ni científica, ni política. Alemanya ja s’ha pronunciat i considera que aquests productes no són transgènics.
Els nous productes encara no tenen un nom àmpliament acceptat, utilitzant-se molt el de conreus d’edició gnòmica.
En el meu parer i donat que no són una alternativa als transgènics, el debat sobre aquest continua obert i sense canvis notables. D’altra banda, els conreus d’edició gnòmica poden veure’s seriosament afectats pels rebuig als transgènics sinó es fa una comunicació i aprovació adient. El desenvolupament d’aquest nous conreus sembla molt lent i tortuós.
Resum redactat per Lourdes Viladomiu