Butlletins

NOTICEA Nº 25

Índex Noticea 25 – Gener 2017

1.- L’entrevista: Joaquim Camps

2.- La secció de la ICEA: Viticultura

3.- Balanç de l’any 2015 i propostes per al 2016

3.01.- Agricultura

3.02.- Estudis Rurals

3.03.- Forestal

3.04.- Història Rural

3.05.- Jardineria i Paisatgisme

3.06.- Jornades a Prada

3.07.- Noticea

3.08.- Protecció Vegetal i Ramaderia

3.09.- Publicacions

3.10.- Sòls

3.11.- Viticultura

3.12.- Web

4.- In memoriam Llorenç Planes

5.- Documentació d’activitats realitzades

5.1.- Resum de la Jornada Els cultius transgènics a Europa: legislació, avaluació i perspectives.

5.2.- Resum Transcatalonia 2016. Miquel Aran

5.3.- Resum Jornada varietat Carinyena. Josep M. Puiggròs

6.- Publicacions ICEA:  Quaderns Agraris 41. Desembre 2016

7.- Opinions i publicacions dels socis

7.1.- Arnold Gore ens comunicà una “veritat incòmode” Ricard Estrada

7.2.-Els boscos municipals i el comú. Ricard Estrada

7.3.- El Xai a Taula. Rosa March

7.4.-Mesures per construir sobirania alimentària a Barcelona. Andreu Peix

7.5.-Nous consumidors de productes agraris. Xavier Recasens

7.6.- Els profetes del no. Francesc Reguant

7.7.- Agricultura i societat vers un desenvolupament sostenible. Francesc Reguant

7.8.- ¿Sobirania alimentaria sense pagesia?:  L’estranya desaparició de la pagesia catalana. Jordi Rosell

7.9.- La sobirania alimentària, l’agroecologia i Barcelona ciutat. Lourdes Viladomiu

8.- L’ESTADÍSTICA: Grau d’Autoproveïment Agrícola de Catalunya

9.- Les webs recomanades:

9.1.- Vitis catalana

9.2.- EU Meat Market Observartory

La sobirania alimentària, l’agroecologia i Barcelona ciutat

Lourdes Viladomiu

DRUAB (Equip de recerca en desenvolupament rural-UAB)

 

El dia 28 d’octubre es va realitzar una Jornada sobre la construcció de la sobirania alimentària a Barcelona. No hi vaig poder participar però llegeixo amb interès l’esborrany del document que ha elaborat Llaurant Barcelona  (www.llaurantbarcelona.info) sobre mesures per construir la sobirania alimentària a Barcelona. El document és un recull de propostes pel desenvolupament de polítiques municipals de sobirania alimentària  i és el  resultat d’un procés de diagnosi i debat col·lectiu que ha tingut lloc entre octubre de 2015 i novembre de 2016. S’estructura en 6 parts i una introducció. És molt ampli temàticament i és un bon repàs de les iniciatives que avui es proposen en el marc de la nova governança municipal i de la sobirania alimentària.

El llenguatge del document és força incendiari i amb una forta tendència a la culpabilització de tots el mals a les polítiques públiques  i a les Administracions  públiques. A les dues primeres línees llegim “ el suport a l’agroindústria de totes les administracions catalanes, estatals i europees ha provocat que la situació de l’agricultura i l’alimentació a casa nostra sigui força preocupant”; per més endavant carregar contra “Mercabarna, un altra instrument de les administracions  públiques al servei dels grans negocis privats”, contra la PAC, contra el TTIP, i continuar amb afirmacions com “les polítiques alimentaries estan actualment al servei del mercat i a Barcelona la situació no és diferent”. Però polítiques i Administracions, i molt especialment l’Ajuntament de Barcelona han de ser, segons el document els qui solucionin  els  problemes de l’agricultura i alimentació.

Segons el informe, la producció agroecològica és el camí per aconseguir la sobirania alimentària i resoldre els problemes actuals de l’agroalimentària a casa nostra. Un model que comprèn la producció ecològica, els circuits curts i la pagesia, i que queda definit per ser l’antítesi del model actual. Diu el document que revertir la tendència és cosa de l’Administració que ha de fixar la nova pagesia garantint un accés a la terra igualitària i democràtica, amb incubadores de pagesos i l’existència de canals curts de comercialització.

Continua el document assenyalant que la sobirania alimentària va de la mà de la sobirania territorial, però més endavant ha d’acceptar que  la sobirania  del municipi de Barcelona en matèria alimentària és limitada i que calen canvis a escala supranacional, però a Barcelona li reserven un paper exemplar en la cooperació intramunicipal i la disciplina urbanística per estimular plans agropecuaris, o crear bancs de terres. En definitiva, que per crear el cinturó agrícola robust per Barcelona que proposen, caldrà incorporar molts altres municipis ( i al meu parer, si fossin realistes, com a mínim tot Catalunya). El cinturó agrari requereix realitzar segons el document un ampli entramat organitzatiu, legislatiu i refer tots els elements de coneixement disponibles. El llenguatge interventor i planificador amb tot el seu arsenal apareix a cada paràgraf, per abocar a una necessària reforma agrària, amb vessant feminista inclosa.

La sobirania alimentària requereix pagesos i desprès d’assenyalar les importants barreres d’entrada que té el sector agrari, totalment certes, consideren que es fa necessària la intervenció de l’Administració per revitalitzar el mon rural i a gran trets proposen una política agrària que no difereix de l’existent ja que diuen ha de recolzar l’actual pagesia, garantir el relleu generacional i afavorir la reconversió a producció ecològica. Però el text continua amb una superproposta intervencionista de les Administracions en quan a la creació d’empreses  públiques de producció primària d’una llarga llista de serveis i activitats (carta de Saragossa) que deixa als pagesos pràcticament sense feina.  Però el suport a la pagesia des de l’àmbit de Barcelona es concreta en  14 punts amplíssims  que inclouen des de propostes molt concretes (garantir el relleu d’alguna finca agrícola que queda a Barcelona) fins punts genèrics com facilitar el treball remunerat de les dones mitjançant l’adaptació de la maquinària i l’adopció de mesures de conciliació familiar i laboral.  Hi ha de tot: incubadores, espais test, micro-crèdit, enviar barcelonins a repoblar el mon rural, crear agents de dinamització rural , bancs de llavors (tenen sentit a escala municipal?), investigar la potencialitat dels usos lúdics i turístics (com si això fos una novetat), promoure la ramaderia urbana,  tancar cercles, bioconstrucció, entre altres.

Però la sobirania alimentària també requereix circuits curts i aquí ja topen amb un problema de definició  que indiquen s’ha de resoldre des de la vessant política, incorporant no solament la proximitat espacial i el número d’intermediaris sinó que cal la reinstauració de la confiança entre productor i consumidor i l’articulació de noves formes d’associació. Vint anys de militància en circuits curts han manifestat resultats lents i pobres i per tant proposen els autors que siguin les Administracions les que  forcin als consumidors a moure’s a favor de l’agroecologia. I les formules amb els que l’Ajuntament ho pot fer son molt variades i les ordenen en cinc àmbits.  El primer correspon a la distribució i desprès d’acceptar que és l’assignatura pendent de l’agricultura ecològica de circuits curts, proposen una llarga sèrie de mesures de diagnosi, planificació, creació d’organismes i estudis de sinèrgies. Però la solució real apareix en el punt següent, ja que donat que les Administracions  públiques són el principal client pel que fa a les compres alimentaries (no conec l’origen d’ aquesta informació que em sorprèn),  es tracta de que aquell compri productes agroecològics pels menjadors escolars o qualsevol altre servei alimentari amb intervenció publica. Però també la xarxa de mercats municipals caldrà que s’orienti cap a mercats agroecològics i que els consumidors puguin identificar quin són el productes agroecològics metropolitans. Per això ens proposen un sistema participatiu de garantia, és a dir, un nou sistema de certificació amb el control corresponent (més etiquetes).  L’últim apartat corresponent als circuits curts, fa referència al malbaratament i pobresa alimentària on es proposa una “democratització” dels bancs dels aliments, una aplicació en els mòbils per detectar a quins punts de la ciutat són a la venda productes a punt de caducar i unes botigues especialitzades en productes rebutjats per la resta de comerços.

El document continua fent referència a la necessitat de regular el mercat convencional. Aquí les idees que es proposen hauran de ser coordinades, diuen,  amb molts altres organismes, ja que es tracta de prohibir aliments i establiments, posar nous impostos, limitar el tràfic del port de Barcelona, declarar-se municipi lliure de…,  impedir tractats internacionals que afavoreixin el lliure comerç, remunicipalitzar el servei de l’aigua i potenciar l’operador energètic municipal.

A l’apartat sis es vol impulsar l’autoconsum urbà, amb un programa d’horts urbans, cria de gallines, apicultura,….   amb especial èmfasi en els terrats. I si ja  resulta prou difícil gestionar els gossos que hi ha a la ciutat, nomes ens falten  gallines i conills  en parcs i cementiris com diu el document.

Per últim, a l’apartat sobre comunicació es proposen grans campanyes de sensibilització, contrapublicitat i educació, entre moltes altres petites propostes en la mateixa direcció.

El document recull molt tipus d’iniciatives, experiències i suggeriments de molts diferents actors socials. No les contextualitza, no les valora i acaba sent un gran barreja de coses diverses difícils de calibrar. Massa vocabulari de moda. Masses consideracions políticament prefixades.

Però al meu entendre quatre són les errades més notòries del document. La primera és que des de l’ àmbit municipal d’una gran ciutat es vol encabir un tema com el de la sobirania alimentària. La ciutat no és la unitat d’anàlisi, ni d’intervenció apropiada de la sobirania alimentària, ni per plantejar la transició cap a l’agroecologia. I això es fa pales contínuament en el document ja que tant l’anàlisi com les propostes sobrepassen completament el que podria ser la sobirania alimentària de la  gran ciutat. Una gran ciutat no té els problemes de l’entorn rural, ni és apropiat voler col·locar en el receptari municipal de Barcelona-ciutat propostes pròpies del mon rural. Una proposta de sobirania alimentària de la ciutat ha de centrar-se en el consumidor i en el seu comportament, i encara que pugui posar unes tomaqueres en el seu terrat no compartirà mai la problemàtica del productor. En el canvi de les pautes productives dels agricultors, la ciutat ha d’entrar des del consum. I el municipi no és el nivell administratiu adient per moltes de les iniciatives proposades que afecten la producció agrària, per més que es parli de coordinació intramunicipal.

La segona es la poca consideració que dona el document a la industria de l’alimentació pròpiament dita. El consum alimentari avui esta fet majorment de transformats i qualsevol canvi del model agroalimentari té en aquests eslavó de la cadena alimentaria la clau de la dieta. A més a més Catalunya disposa d’una potent industria alimentaria molt articulada en el mercat consumidor i que ha permès el desenvolupament d’un clúster molt dinàmic. La sobirania alimentaria sense la consideració d’una industria alimentaria dins l’agroecologia es al meu parer molt limitada.

La tercera és l’excés intervencionisme que demana el document per imposar un model agroecologic.  Entenc que el document és un recull de propostes pel desenvolupament de polítiques municipals per construir la sobirania alimentària.   Però analitzant la llista de propostes  són moltes les que suposen ampliar la pròpia Administració ( crear oficines, agències  públiques,…..) o els encàrrecs d’aquestes (fer estudis, diagnosis, confeccionar censos,….) i  molt poques les que de veritat poden contribuir a caminar cap a una   complicitat  productor-consumidor que ajudi en el canvi de model agroalimentari actual.

I la ultima és que el document manifesta una  pobresa de coneixements en quan a  la complexitat de la  producció d’aliments, de les exigències en seguretat alimentària e higiene,  de les dificultats de cobrir les necessitats alimentaries d’un area metropolitana de 4 milions d’habitants amb un flux constant de turistes, de la idiosincràsia dels agricultors  i de les misèries dels petits pagesos. Ingenuïtat i desconeixement es  barregen , fent perdre consistència a les propostes. Caldria que els promotors participessin més a les activitats de l’ICEA (Institució Catalana d’Estudis Agraris) i que s’estableixi un diàleg més ampli amb els col·lectius que porten anys en el mon de l’agricultura-alimentació-politiques agroalimentàries.

 

 

¿Sobirania alimentaria sense pagesia?: L’estranya desaparició de la pagesia catalana

¿Sobirania alimentaria sense pagesia?:  L’estranya desaparició de la pagesia catalana

Comentari al document “Mesures per construir sobirania alimentària a Barcelona” de Llaurant Barcelona, versió 02/11/2016

 

Jordi Rosell Foxà

Grup de Recerca en Desenvolupament Rural de la UAB (DRUAB)

jordi.rosell@uab.cat

Bellaterra, 11 de Novembre de 2016

 

Sobirania alimentària local

El concepte de sobirania alimentària  va ser formulat per l’organització Via Campesina al 1996 com “el dret de cada nació a mantenir i desenvolupar la seva pròpia capacitat per produir els seus aliments bàsics, respectant la diversitat cultural i productiva”. Més endavant al 2007 al Fòrum Mundial per la Sobirania Alimentaria  es fa una definició més extensa: “La sobirania alimentària és el dret dels pobles a aliments nutritius i culturalment adequats, accessibles, produïts de forma sostenible i ecològica, i el seu dret a decidir el seu propi sistema alimentari i productiu”.

Aquest  concepte sovint es confon amb el de seguretat alimentària (food securuty)  que la FAO defineix com la “situació que es dóna quan totes les persones tenen en tot moment accés físic, social i econòmic a suficients aliments innocus i nutritius per satisfer les seves necessitats alimentàries i les seves preferències alimentàries per portar una vida activa i saludable.” El concepte de sobirania alimentaria però va sorgir precisament com a reacció, o si es vol com a matís, del concepte de seguretat alimentària. El concepte de sobirania contempla la manera de produir (“sostenible i ecològica”) i les relacions de poder (“dret a decidir el seu propi sistema alimentari i productiu”) cosa que no fa el concepte de seguretat alimentaria. Vist des de l’òptica de Via Campesina “la sobirania alimentària és una condició prèvia per a la seguretat alimentària genuïna”.

El concepte de sobirania alimentaria també es confon amb el d’autobastament alimentari que la FAO defineix com grau en què un país pugui satisfer les seves necessitats alimentàries amb la seva pròpia producció nacional. Es obvi que aquest concepte no contempla ni les maneres de produir ni les relacions de poder a diferencia de la sobirania alimentaria. Per altre banda, aquesta no postula la desaparició del comerç sinó la seva regulació.

El concepte de sobirania alimentària va se pensat en un àmbit de país o nació dons en bona manera sorgeix per oposar-se a les polítiques comercials de liberalització del comerç internacional agrari que els Estats practiquen. Es pot però traslladar a un àmbit més reduït tota vegada que pot referir-se al dret que col·lectius més reduïts  tenen a produir de determinades formes i/o consumir productes amb determinades característiques.

Els pagesos i la sobirania alimentaria

 No cal dir que els pagesos tenen un protagonisme clau a les propostes de sobirania alimentaria. Als documents de Via Campesina s’explica que la sobirania alimentaria inclou, entre altres, el dret dels pagesos i els sense terra a la terra, l’aigua, les llavors i el crèdit, el dret dels pagesos a produir aliments i el dret del reconeixement del paper de les dones pageses a la producció agrària i alimentaria.

El document  sobre la construcció de la sobirania alimentària a Barcelona –Mesures per construir sobirania alimentària a Barcelona. Recull de propostes pel desenvolupament de polítiques municipals–   ignora a la pràctica la pagesia catalana. Totes les referències a la pagesia catalana fan esment de manera reiterativa a la seva progressiva  desaparició:

  • “la desestructuració i desaparició de la petita pagesia”
  • “han desaparegut 6.800 finques agrícoles de petita i mitjana escala”
  • “la població activa agrària ja no arriba ni al 1% (cal entendre de la població activa total)”
  • “una pèrdua de 51 explotacions per setmana”
  • “la desaparició i concentració d’explotacions agràries”
  • “la progressiva desaparició de la pagesia catalana”
  • “són molts els pobles abandonats o pràcticament abandonats (…) i ha deixat el territori sense vida”.

Mes endavant es dona a entendre que la desaparició de la pagesia ja s’ha completat:

  • “El sector agrari (..) ha estat exclòs, ignorat i fins i tot expulsat del territori”
  • “una Catalunya mancada de terres i de pagesia”.

Es veritat que en algun moment es parla de que “el 60% del menjar que ens emportem a la boca és importat” però algú deu produir el 40% restant (i els aliments i begudes que exportem). Aquest algú dissortadament no apareix al document. Si que es parla  d’“un grapat de corporacions amb molt força i projecció internacional” i el “control per   les grans corporacions alimentaris de les llavors, els insums, la transformació, la comercialització i la deslocalització de la producció” però no queda clar si aquestes corporacions han substituït els pagesos o simplement exerceixen sobre ells una relació de poder.

Amb aquest sentit es molt rellevant el fet que l’apartat “3.2. Suport a la pagesia i incorporació de nous productors” es parli quasi exclusivament de problemàtiques i mesures per la incorporació de nous productors. Dic quasi exclusivament,  dons en algun moment es fa esment a “recolzar la pagesia existent”.

Abans he citat que a la introducció es diu “la població activa agrària ja no arriba ni al 1%”. Es veritat que la població agrària es poca i també que està disminuint. Igual però que tota la població implicada en la producció material (indústria). Malgrat tot les últimes dades (tercer trimestre de 2016) ens diuen que hi havia 59.200 actius agraris a Catalunya, per cert l’1,6% de la població activa catalana (3.776.500).  Aquest quasi 60.000 persones que treballen a l’agricultura i les quasi 30.000 explotacions agràries – responsables de les 1,6 milions d’hectàrees de terra agrària que hi ha encara a Catalunya-  junt amb les 221 cooperatives agràries (amb 34.000 socis) alguna  cosa tenen a veure amb la sobirania alimentària de la ciutat de Barcelona  i els seus 1,6 milions d’habitants o de la Regió Metropolitana de Barcelona i els seus 4,8 milions d’habitants. Encara que afronta molt problemes, el sector agrari no ha estat exclòs ni  expulsat del territori català,  però si que ho ha estat d’aquest document que comento.

 

 

Mesures per construir sobirania alimentària a Barcelona

 

Comentaris al document elaborat a Llaurant Barcelona, per a l’Ajuntament de Barcelona.

Ja de bon principi es diagnostica que no queden pagesos a Catalunya, que han desaparegut i que la producció s’ha deslocalitzat. I ho van subratllant al llarg de la proposta. Per tant es propulsa un programa de Sobirania Alimentària sense participació dels pagesos, quan precisament la Sobirania Alimentària es basa en la visió social d’una pagesia que produeix aliments segurs per als consumidors propers.

Es veu que no han estat a les planes fructícoles de Lleida, al Parc Agrari del Llobregat, al Maresme, al Penedès, al Delta de l’Ebre… A Catalunya tota la producció agrícola és de proximitat i a més la meitat passa pel model social de les cooperatives, que impliquen a més un control de qualitat afegit. Precisament la importància de la producció agrícola catalana és degut a la proximitat de 7,5 milions de consumidors, més el milió afegit que implicaria el turisme.

El document proposa un model: la producció agroecològica no certificada, ja que la que certifica el Consell Català de la Producció Ecològica pertany segons ells,  al model capitalista. Al seu model l’anomenen participativa: segons aquest model una producció és ecològica quan el consumidor confia en el que li ven i per tant no cal certificar ni fer cap control.

En canvi a Catalunya la producció ecològica certificada està en augment i a més la major part de la producció convencional és certificada com a agricultura integrada (agricultura responsable), ja que així ho requereix la Unió Europea.

Sembla també que no coneixin l’actuació municipal en la bona xarxa de mercats de barri que hi ha a Barcelona, a més de Mercabarna, on els pagesos ja disposen de parades de venda directa. Tampoc de la responsabilitat  municipal en el control dels aliments, amb les pertinents anàlisis per assegurar que compleixen la normativa de residus en els aliments. O també de la obligatorietat de no treure la fruita de les caixes on queda identificat el productor per a poder-ne fer la traçabilitat, precisament per complir amb la Seguretat Alimentària. Això en general es compleix en els supermercats però no en les places de vendre o les botigues de fruita.

Els pagesos donats d’alta com a agricultors tenen dret a vendre directament els seus productes, on els ajuntaments els indiquin, com ja es fa. També a Mercabarna on tenen parades cooperatives per a la venda directa. Els pagesos a temps parcial poden vendre els seus productes mentre disposin d’etiqueta fiscal. Els qui són hortolans aficionats, evidentment poden cultivar productes per a menjar a casa, però no els poden vendre ni donar. La traçabilitat dels productes per a la Seguretat Alimentària és imprescindible. A més la Seguretat és un dels principis de la sobirania alimentària.

 L’informe proposa que l’Ajuntament de Barcelona creï i financi un seguit d’entitats:

  1. Un Consell Alimentari Municipal.
  2. Un departament tècnic.
  3. Un altre a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de coordinació de les polítiques agroalimentàries.
  4. Un banc de llavors municipal o metropolità.
  5. Obradors Col·lectius Polivalents per fomentar la creació de petites empreses d’economia social i solidària i la cessió de l’espai a un entitat o cooperativa.
  1. Finques agroecològiques que siguin models de referència.
  2. Noves empreses municipals per als objectius que proposen.
  3. Oficina d’Atenció a l’Agricultura Urbana: Co-gestió de tècnics més entitats
  4. Cedir o llogar espais municipals per instal·lar o incubar empreses agroecològiques.
  5. Centrals de Compres de per fomentar un model de producció.
  6. Realització d’entrevistes en profunditat i tallers

També  proposa:

  1. Crear nous perfils laborals agroecològics dins els plans d’ocupació.
  2. Impulsar l’autoconsum urbà i fer un programa per cultivar Horts Comunitaris als terrats de la ciutat. La idea és bona, ja que el consumidor entendria el difícil que és de fer una producció ecològica. Solament que s’utilitza aigua de boca, que és escassa i cara. I no diguem quan es produeixi un episodi de sequera, com va passar fa uns anys.
  3. Promoure formes de ramaderia urbana comercial, i modificació de les ordenances municipals restrictives en la cria d’aus, conills, d’abelles i vaques. Molt perillós en les àrees densament poblades, quan tenim tot el país per a produir-hi.
  4. Suavitzar les normatives i ordenances sanitàries… Que precisament són europees i que s’han de complir, sobretot per raons de Seguretat Alimentària.
  5. Que els ajuts a la primera instal·lació d’agricultors joves que provenen de la UE es puguin rebre a prova sense haver de complir els preceptius 5 anys… I cal suposar que retornant tots eles ajuts rebuts.

En conclusió: Un seguit d’entitats no pageses pretenen propulsar un projecte sense comptar amb els protagonistes de la producció agrària a Catalunya, que saben de fer de pagès. A més reduint les exigències en l’aspecte de la Seguretat Alimentària. Això no és Sobirania Alimentària.

 

Andreu Peix

Resum de Transcatalonia 2016

Participants a Transcatalonia 2016

La jornada Transcatalònia és ja una activitat clàssica de la Secció de Sòls de la ICEA. Es tracta d’una jornada en la qual es segueix un circuit prèviament estudiat i preparat, amb la finalitat d’observar sòls i paisatges d’una comarca o territori concret de Catalunya. Aquest any la Transcatalònia ha recorregut una part de la comarca del Berguedà i ha comptat amb la participació de 30 persones.

La jornada s’ha iniciat a les terrasses altes del riu Llobregat a la zona de Cal Rosal, prop de Berga, on s’han observat sòls amb una evolució interessant, amb  rentat dels carbonats i formació d’un perfil (alfisòl) de característiques poc freqüents i poc extenses en aquesta zona del país.

Posteriorment l’equip s’ha desplaçat al santuari de Queralt, on la bona visibilitat de la jornada, després d’una setmana de pluges, ha permès una explicació de la fisiografia del Berguedà Sud.

La següent parada ha estat a la conca de Vallcebre on s’han observat sòls sota coberta forestal –antigament prats de muntanya – formats en cons de dejecció. Es tracta de mol.lisòls, caracteritzats per un alt contingut de matèria orgànica, fèrtils, però de mecanització complexa per la presència de grans blocs de calcàries depositats per la força del con al·luvial. A la mateixa zona de Vallcebre s’han rebut les explicacions del tècnic responsable d’una estació hidrològica del CSIC, que porta gairebé trenta anys generant dades. Informació que un cop elaborada ha resultat d’un valor importantíssim pel coneixement de l’impacte de la tipologia de les cobertes vegetals en el cabals, erosió i règim hídric, amb conclusions rellevants pel maneig de les capçaleres de conques similars.

Desprès del dinar, realitzat a la mateixa zona, s’ha recorregut l’àrea que va estar afectada per la mineria a cel obert en els anys vuitanta del segle passat, amb l’observació de l’impacte i el grau de cicatrització actual. Aquesta zona va ser pionera a Catalunya en la realització d’estudis d’impacte ambiental de la mineria a cel obert. Sobre aquesta problemàtica es varen generar  diversos estudis que han estat objecte d’explicació sobre el terreny on es varen desenvolupar.

Finalment la jornada ha finalitzat als vessants del Pedraforca, on s’ha estudiat un perfil de sòl caracteritzat per la formació d’horitzons calcaris en un entorn on aquests horitzons són poc freqüents, tot i que aquesta situació es dona en altres indrets dels vessant sud del Prepirineu. Es tracta també d’un perfil d’un gran valor evolutiu i didàctic.

En aquest punt ha finalitzat la jornada, que ha rebut una bona valoració per part  dels assistents, en base a les  característiques dels sòls observats, explicacions rebudes en cada parada  i sens dubte la bellesa paisatgística del recorregut. Tots els assistents han rebut la corresponent “Guia Transcatalònia 2017”  amb el detall del circuit i explicacions de cada punt d’observació

Agraïm des de la ICEA el treball per fer possible la jornada realitzat pel Toni Baltiérrez, bon coneixedor dels sòls berguedans.

 

Miquel Aran

Coordinador Secció de Sòls de la ICEA

Resum de la Jornada Els cultius transgènics a Europa: legislació, avaluació i perspectives

Els cultius trangènics a Europa: legislació, avaluació i perspectives

Dimarts, 8 de novembre

Josep Maria Casacuberta Suñer, investigador del CRAG (CSIC-IRTA-UAB-UB) i membre de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA)

 

Presentació de la jornada segons programa

Els cultius transgènics es produeixen en gairebé 200 milions d’hectàrees arreu del món, especialment als Estats Units, Argentina, Brasil i en països menys desenvolupats, com ara la Índia o la Xina.

Actualment, la majoria dels transgènics cultivats s’han modificat per a ser més resistents a plagues o més tolerants a herbicides, cosa que permetria augmentar la productivitat i fer un ús més racional dels agroquímics, reduint la despesa de producció, sanitària i ambiental.

Els cultius transgènics també poden presentar major resistència a les adversitats del medi (clima, sòl o salinitat), per la qual cosa ofereixen una oportunitat per a l’adaptació de l’agricultura al canvi climàtic.

En els darrers anys s’han desenvolupat noves tècniques que permetrien modificar els genomes de plantes d’una manera més dirigida que amb la transgènia o les tècniques de millora clàssica. A Europa es debat si aquestes noves tècniques de modificació genètica s’han de considerar o no com a transgènics.

D’altra banda, molta població està preocupada pel perill que poden representar per a la salut humana, la possible transferència a altres organismes o per la dependència de l’agricultor respecte a les companyies que els patenten.

L’objectiu de la Jornada és debatre aquestes qüestions, el seu estat actual i les perspectives de futur per als cultiu transgènics a Catalunya.

Consideracions addicionals. El que vaig aprendre

Va ser una jornada molt interessant, en Josep Maria Casacuberta s’explica molt bé i encara que la seva aproximació és molt tècnica, és entenedora i  arriba  a un públic ampli i als ls que no som coneixedors del tema.

El punt de partida és que totes les plantes actuals són conseqüència d’importants mutacions genètiques, ja siguin per mutacions espontànies o per mutacions induïdes. Del tomàquet o del blat de moro inicial a l’actual les diferències són abismals.

La seqüència de les plantes segons  mutacions fora la següent: wild species, cultivated plants, bred plants, transgenic plants, gene-edited plants.

Els transgènics apareixen al 1983 a Bèlgica i es comercialitzen per primera vegada al 1994 com a puré de tomàquet enllaunat. Molt aviat són mal acceptats per la població, especialment a Europa. Són molt diverses les raons explicatives d’aquest rebuig  però voldria destacar quatre que es van  introduir durant la Jornada. En primer lloc els primers transgènics no aportaven res pel consumidor, les seves qualitats eren la resistència a malalties i la tolerància a herbicides/ insecticides. Les avantatges eren pels agricultors, però els consumidors del món ric són molt insensibles als rendiments agraris, en una societat a on els aliments abunden. Recordem que en les ultimes dècades del segle passat van haver-hi molts moments de sobreproducció a Europa . En segon lloc, les empreses productores de llavors transgèniques (poques i molt fortes) van manifestar una forta supèrbia,  presentant-los com la solució a la fam al món i com una alternativa universal que anul·laria totes les formes de producció anteriors. En tercer lloc, la població no acceptà bé els riscos per una proposta que no venia a aportar  beneficis evidents.  Així mateix, el control monopolístic dels avenços  i de la propietat intel·lectual d’aquests a mans d’unes poques empreses  ha acabat de reafirmar el rebuig als transgènics en l’alimentació.

Europa va adoptar mesures de quasi prohibició dels conreus transgènics  (solament el blat de moro resistent al barrinador, que és el que es produeix a Catalunya) i més obertes en quant a la importació, de forma que avui quasi la totalitat de la soja i del blat de moro que s’importa és transgènic.

En els últims anys,  els avenços en el coneixement dels genomes de les plantes estan permeten noves tècniques de modificació de les plantes. Aquestes tècniques permeten millores menys dràstiques que  els transgènics, però poden aportar elements de millora de la qualitat importants. Transgènics i tècniques d’edició gnòmica són complementàries, no fan el mateix, però poden donar lloc a productes molt millorats.

Els nous conreus i llavors conseqüència d’aquestes tècniques tenen avantatges i problemes pel seu desenvolupament.

Entre les avantatges destacaríem que les tècniques són molt més econòmiques que les pròpies dels transgènics. Les mutacions poden proporcionar millores molt fàcilment identificables i apreciades pels consumidors.  Els canvis que proporcionen  són menys dràstics i comporten menys riscos.

Entre els problemes que apareixen pel seu desenvolupament, els més greus és la seva possible identificació  amb els transgènics. Aquesta assimilació  pot comportar la no acceptació del consumidor. Però a més a més  els organismes competents  tenen que pronunciar-se.  Fa anys que s’espera la posició de la UE. Als USA s’ha fet una triple consideració d’aquests productes que comporta vies diferents d’aprovació.   A Europa, segons la seva opinió, la decisió final serà  jurídica, és a dir, segons les interpretacions legals  dels textos que defineixen els OGM , i per tant,  la decisió no serà ni científica, ni política.  Alemanya ja s’ha pronunciat i considera que aquests productes no són transgènics.

Els nous productes encara no tenen un nom àmpliament acceptat, utilitzant-se molt el de conreus d’edició gnòmica.

En el meu parer i donat que no són una alternativa als transgènics, el debat sobre aquest continua obert i sense canvis notables. D’altra banda,  els  conreus d’edició gnòmica poden veure’s seriosament afectats pels rebuig als transgènics sinó es fa una comunicació i aprovació adient.  El desenvolupament d’aquest nous conreus sembla  molt lent i tortuós.

Resum redactat per Lourdes Viladomiu

 

 

 

 

 

 

 

L’entrevista: Joaquim Camps

Joaquim Camps

Avui entrevistem a Joaquim Camps. Ell és el responsable de la Secció de Paisatgisme i Jardineria amb una dilatada trajectòria professional en l’àmbit dels fitosanitaris.

En Joaquim és barceloní tot i que té ascendència rural de Gallifa, una població que forma part important de la seva trajectòria vital tal com després ens explicarà. Fill d’una família treballadora que intentava obrir-se camí en la immediata postguerra.

 

 

Per iniciar l’entrevista ens agradaria que ens parlés de la seva formació

Vaig estudiar als Maristes però ja de molt jove vaig compaginar els estudis amb la feina de  professor de batxillerat al col·legi Sant Pere Clavé del carrer Vila Vilà. Allí, a part de donar classes, entre varies persones vam muntar un taller de pre-tecnologia per estimular i integrar els nois immigrants que acabaven d’arribar a Catalunya. Recordo que els ensenyàvem a fer somiers i cadires que després entregàvem a una casa de colònies de Planoles.

Els estudis superiors on els va realitzar?

Vaig estudiar peritatge agrícola a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, encara que llavors el Franco l’havia rebatejada com a “Escuela de peritos agrícoles y especialidades agropecuarias”. A l’escola, malgrat les purges del franquisme, vaig trobar grans mestres, alguns eren enginyers agrícoles formats a l’escola catalana però altres procedien d’altres llocs atès que tots eren nomenats des de Madrid. Hi havia professors joves, freqüentment vinculats a l’activitat agrària de la seva família; Per exemple Almirall (relacionat amb la vinya familiar), Puigvert (fruiters), Duran Torrellardona (vinya) aquesta circumstància va fer que els seus coneixements que trametien estaven molt vinculats a la realitat pràctica més que a referencies punteres internacionals.

A més dels estudis de peritatge estudiava el peritatge avícola a la Real Escuela de Avicultura d’Arenys de Mar. Aquesta escola estava a la Finca El Paraiso  i el seu propietari i director era el Dr Castelló de Plandolit. A Barcelona van posar una sucursal de l’escola d’avicultura i per això em va ser possible realitzar els estudis de pèrit agrícola i de pèrit avícola simultàniament.

Estàvem al boom de l’avicultura. Era una època que tot estava ple de gallines, a totes les golfes hi havia galliners. Es van importar races americanes, les multinacionals de fabricació de pinsos van aterrar a aquí provinents d’Estats Units i semblava interessant professionalment especialitzar-se en aquest àmbit.

Quin era llavors la dinàmica del món estudiantil?

A dins de l’escola agrària els moviments estudiantils eren molt poc actius, el estudiants teníem un sol sindicat el SEU (“sindicato estudiantil universitario”), del qual jo era vicepresident.  Jo feia d’interlocutor entre els estudiants i el director, de tota reunió reglada o festiva s’havia de demanar permís. Teníem un diari- mural de comunicació entre els estudiants que es deia “El Tabano” on publicàvem informacions i opinions dels estudiants, sempre sota autorització prèvia. Malgrat que es tractés d’un sindicat oficial ens va permetre relacionar-nos amb el conjunt d’estudiants i fer algunes activitats interessants. Fins i tot vam aconseguir una linotípia i una habitació per tenir el nostre espai de treball i diàleg dels estudiants. Tanmateix, en cert moment vam publicar unes opinions sobre el latifundisme andalús i això va estar a punt de provocar-nos un disgust.

Lògicament la dictadura no donava cap espai d’expressió?

No és ben bé així. L’espai ens el buscàvem. Al Forum Vergès anàvem a aprendre a escriure el català d’amagatotis. Allà hi havia el MUEC (Moviment d’Universitaris Estudiants Cristians). Allà ens assabentàvem del que passava de debò, del que no deien els diaris. A més a Gallifa amb mossèn Dalmau s’organitzaven tertúlies amb persones de fora. Anàvem també a fer xerrades no legals sobre cooperativisme, sobre el futur de Catalunya i del català.

Sempre vaig procurar donar suport al moviment democràtic. Durant el Procés de Burgos per la feina havia de viatjar força i tenia assignats llocs per entrega de documentació informativa de com anava el procés de Burgos i a favor del catalanisme i contra les injustícies de la dictadura que s’estaven fent. Vaig tenir també dues o tres persones amagades a casa de comissions obreres.

Tornem però als estudis, al moment en que aquests s’acaben i s’ha d’iniciar una vida professional d’acord, teòricament, amb el que s’ha estudiat

La nostra promoció va acabar els estudis a l’any 1962. A l’acabar la carrera tots vam anar a buscar feina, algú va fer el curs pont a Madrid però això  era molt car, solament un de vint-i set ho va aconseguir. Però llavors hi havia feina. Una de les sortides era l’Administració Pública, es volia copiar el model d’extensió agrària d’Estats Units i es va vincular aquesta opció als “Planes de Desarrollo”. Hi havia, també, una gran demanda per la industria de fitosanitaris i les firmes d’adobs. L’altra sortida era en el sector de la llet maternitzada pels vedells, amb el deslletament precoç per a vendre la llet de vaca, que donava més diners que la cria del vedell. Una tercera sortida era en el sector de maquinària agrària. La recerca llavors era molt reduïda. A més, alguns es van dedicar a valoracions agràries i topografia. De fet la carrera era molt polièdrica, no com ara que està molt més especialitzada.

Vostè demostra ser una persona molt inquieta, no va optar per complementar els estudis a l’estranger?

Efectivament, després de fer la mili, on vaig acabar com alferes, vaig escriure a l’INA francès i em van acceptar per a fer un estatge a una finca de Normandia i després a Bretanya, allà vaig poder estudiar les vaques normades i la producció lletera francesa. També vaig complementar estudis d’avicultura, allà estudiàvem el cicle complert amb races ja molt mes productives, les ponedores selectes procedien de creuaments de races americanes amb les autòctones. Era una revolució tècnica.

Però vostè es presenta com a professional del mon fitosanitari, que res té a veure ni amb vaques ni amb gallines

Es cert. A Europa i molt particularment a Catalunya hi va haver una inundació de fabriques de pinsos americanes. Una d’elles va ser Purina que després es va associar amb diferents empresaris locals. D’aquí va néixer la integració de la producció ramadera. I amb aquest sistema més industrial, més estandarditzat lo mes important no era com fer créixer les gallines sinó evitar que es posessin malaltes. Per aquesta raó que al davant de la producció ramadera s’hi va posar a veterinaris. Fet que em va obligar a buscar una altra sortida.

La opció que vaig prendre va ser dedicar-me als fitosanitaris, de tècnic comercial que era una de les sortides destacades que hi havia, cosa que he seguit fent durant 47 anys.

Pel què explica es va haver de reinventar cap a una dedicació no prevista?

Si, però n’estic molt satisfet. He treballat a Shell agro, a Sandoz agro, absorbida per Ciba Geigi, a Energia i Industrias Aragonesas i a Comercial Química Massó. Allà he fet tots els papers de l’auca, entre altres director comercial i director de marketing,  durant 27 anys

Però la seva especialització en jardins quin origen té?

Des de Comercial Química Massó vam iniciar una producció vinculada a jardins públics i horts familiars amb instruccions i mesures mes segures per a ser utilitzades en entorns més sensibles (parcs públics, habitatges).

Des d’aquesta iniciativa vam promoure i crear APJ “Asociacion de empreses para el cuidado de parques i jardines” de la que en vaig ser President, entre altres càrrecs. L’APJ està format per les més importants empreses  que produeixen productes per a parcs i jardins. Al si de l’APJ es va fer una tasca molt extensa per millorar la informació sobre el mercat de productes fitosanitaris jardins i les normatives aplicades a jardins particulars i públics.

També vam participar en una iniciativa de la Conselleria d’Agricultura, que va convocar a tots els que interveníem en la sanitat vegetal de parcs i jardins i àrees verdes per fer un “Llibre blanc de la normativa per a us de la sanitat vegetal en àrees verdes”. Allí vaig entrar en contacte amb Josep M Vives per primera vegada i vaig començar a col·laborar en alguns treballs comuns amb la ICEA fins que m’hi vaig incorporar.

En Joaquim Camps ens mostra amb satisfacció algunes publicacions informatives realitzades per ell mateix. En publiquem algunes imatges.

 

I finalment es va incorporar a la ICEA

Vaig arribar a la ICEA cinc anys abans de retirar-me. Una de les activitats que realitzàvem eren les monografies de paisatgisme i jardineria. Es va fer durant 27 anys.

Ara hem potenciat el grup “Jardins, jardiners, art, ciència i ofici”. Ells ens han donat vida, joventut i coneixement  a la secció . Es un grup molt transversal amb coneixement de gent que està en actiu, tant hi ha historiadors com diplomats en belles arts o tècnics en jardineria

També voldria valorar especialment el llistat públic de la ICEA de productes fitosanitaris que es publica a la web de la Institució

Com veu el futur de la Secció?

Estic satisfet del que he pogut treballar però actualment penso que he de donar pas a altres persones. Enguany estem treballant per a cercar una persona alternativa per a que em substitueixi com a responsable de la secció, tot i que jo hi seguiré treballant-hi.

Jardins i Jardiners ens ha donat molta vitalitat amb una orientació més històrica i descriptiva. Alhora els llistat de tractaments ens permeten preparar el futur, estant al dia.