Aspectes de la XXVIII JORNADA D’AGRICULTURA A PRADA
Universitat Catalana d’Estiu
“AGRICULTURA,ALIMENTACIÓ I FAM”
Dissabte, 17 d’agost de 2013
Liceu Renouvier de Prada (Conflent)
L’obertura de la Jornada d’enguany va córrer a càrrec d’en Vicenç Estanyol, Director dels Serveis Territorials d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural a Girona. De l’obertura cal remarcar dos aspectes. D’una banda, el fet que l’alimentació, com a dret universal, no es recull a la Constitució espanyola ja que es va considerat un tema superat, i d’altra banda, la idea que la frontera d’entrada i sortida de la pobresa s’està fent cada vegada mes porosa amb col·lectius de classe mitja avocats en poc temps a la fam amb facilitat. El tema de la fam és especialment problemàtic pels infants.
La Gemma Francès del Grup de Recerca sobre desenvolupament rural de la Universitat Autònoma de Barcelona (DRUAB) va presentar una panoràmica general sobre la situació mundial basada en el darrer informe de la FAO que va aparèixer el juny passat, i posteriorment ens va fer referències a la situació de Catalunya. D’aquesta intervenció van sorgir dos qüestions importants. Què vol dir patir fam? Amb un indicador del número de calories, en tenim prou o hem de considerar l’aportació dels micronutrients?. La segona és que la situació a nivell internacional és avui millor de la que es preveia desprès de l’alarma del període 2008-10. (veieu el power point de la presentació per dades mes acurades)
Posteriorment Régine Tixador, presidenta de Restaurants du Coeur pel departament dels Pirineus Orientals, va presentar la situació a la Catalunya Nord i la preocupació creixent pels col·lectius amb dificultats. Es tracta fonamentalment de gent que sovint viu al carrer. Va remarcar que aquests grup està constituït bàsicament per mares solteres, jubilats amb pensions molt baixes, estudiants i joves (a França els menors de 26 anys sense feina no tenen dret a l’ajut basic). Un grup nou amb problemes que està creixent son francesos del nord que emigren al sud al perdre la feina, creient que la vida al sud és més fàcil. També els col·lectius d’immigrants dels països de l’est d’Europa. Per la Régine aquesta dinàmica d’augment dels col·lectius en dificultats és explicable per l’augment de l’atur motivat en bona mesura per l’agricultura (en alguns casos abandonament en altres mecanització) i per les activitats al voltant d’aquest sector. També la caiguda de la construcció (cal assenyalar que a Prades hi ha molts cartell de casa en venda) i la desaparició d’algunes de les poques industries que existien.
Arcadi Oliveras, President de Justícia i Pau i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, va presentar una panoràmica general de la situació econòmica. Va assenyalar que el capitalisme sempre té i ha tingut crisis. L’actual va començar el 15 de setembre del 2008 amb la caiguda de la banca Leman Brothers. Es tracta d’ una crisi conseqüència de l’especulació que genera bombolles com la bombolla immobiliària ( tres milions i mig de vivendes buides a Espanya avui conviuen amb un milió de persones no tenen vivenda), i la bombolla financera. La crisi financera actualment és molt més important que en el passat degut a Internet, a la globalització i a la manca d’un organisme internacional de regulació. Abans de la crisi no es va fer res per controlar la especulació encara que George Soros havia advertit del perill que assumia el mòn amb la seva operació contra la lliure esterlina el 1992. Es podria haver posat en funcionament la taxa Tobin. S’estima que la aquesta taxa recolliria 200.000 milions de dòlars anuals, és a dir quatre vegades els diners necessaris segons la FAO per fer front al canvi climàtic i la fam. Però no es va fer res. I no es va fer res per a lluitat contra l’especulació degut a l’aliança de la classe política amb les empreses d’ especulació, que concreta a l’exemple de Goldman Sachs, d’ on han sortit un número importants de tecnòcrates en el poder, tant a nivell estatal com al BCE.
Les dificultats dels bancs, degudes a la no recuperació de les hipoteques, la caiguda del valor de les seves carteres de valors i la necessitat de retornar els préstecs que tenien pendents (en bona mesura amb fons sobirans) han comportat d’una banda que els estats nacionals han posat els diners per evitar la fallida del sistema financer, amb el efectes pertinents sobre la retallada de les despeses de l’estat de benestar, i d’altra banda el tancament del crèdit. La caiguda del crèdit ha suposat dificultats a les empreses i atur.
A l’hora de parlar de solucions, Arcadi Oliveres va explicar que l’atur requereix disminuir la jornada de treball. També va argumentar que no caldria retallar l’estat de benestar si es lluites contra el frau fiscal. A Espanya s’estima que el frau correspon a 93.000 milions de euros i es reparteix entre un 25% que correspon a els petits contribuents, i l’altra 75% a la gran banca, grans empreses i grans fortunes (recorda el paper dels SICAPs). Són 93.000 milions d’euros en front a 115.000 milions que correspon als pagaments anuals de totes les pensions.
(per mes detall veure el dos últims llibres publicats per l’Arcadi Oliveras). Ens proposa estudiar el cas d’ Amayuelas de Abajo a la provincia de Palencia com una organització agrària alternativa.
Carles Soler, de la revista Sobirania Alimentària, va fer una presentació molt ben il·lustrada partint de dues imatges. A una ens estem menjant el mon. A l’altra es presenta la confrontació nord versus sud, és a dir països rics versus països pobres. A partir d’aquí es defineix el dret a la alimentació i ens assenyala que la fam al mon és pagesa. Hi ha fam encara que el planeta produeix aliments per 12.000 milions de persones quan la població mundial es de poc mes de 7.000 milions. El problema de la fam no és tècnic és polític. I s’ha vist incrementat per: la especulació en el mercats d’aliments, els agrocombustibles, la utilització dels cereals i les oleaginoses per l’alimentació animal (mengem massa carn),el monopoli dels aliments en mans de transnacionals ( llavors, comercialització cereals, restauració col·lectiva,….) i l’ acaparament de terres (posar els exemples de Moçambic, Etiòpia, Europa).
L’alternativa és la sobirania alimentària (entesa com a capacitat dels pobles de decidir sobre la seva alimentació). És a dir, seguir el camí de “Via campesina”, fer fora l’ agricultura de les negociacions de la OMC, control democràtic de les terres, eliminar la globalització de la fam. (per un major detall veieu el power point amb la presentació d’en Carles Soler),
La Victoria Soldevila, de la Universitat Rovira i Virgili, ens va parlar de règims alimentaris i seguretat alimentària. Va fer una introducció als tres règims alimentaris de la història del capitalisme, començant desprès de 1870. El primer regim, que dura fins la segona guerra mundial, tenia una base camperola, acompanyada d’una agricultura de plantacions a les colònies per als productes tropicals. Els temes de seguretat alimentària es resolia a nivell de família i a l’àmbit de mercats locals. Les crisis de fam a nivell local eren freqüents, tant per raons meteorològiques, guerres, malalties, etc. Amb la industrialització, l’obtenció d’aliments barats que permetin que els salaris siguin baixos i els beneficis industrials millorin es fa una prioritat fonamental. El creixement del comerç internacional de productes agraris bàsics i la incorporació de nous aliments serà fonamental per mantindre baixos els preus de la dieta alimentària dels treballadors.
En el segon règim que s’inicia desprès de la segona guerra mundial, l’Estat pren un paper fonamental en la regulació de l’accés als aliments i la seguretat alimentària (polítiques agràries tipus la PAC original). La producció s’intensifica seguint el model de les macro granges experimentat als Estat Units durant la guerra, per l’exèrcit, i la incorporació de paquets tecnològics. L’agroindústria i l’estructuració del règim alimentari en cadenes agroalimentàries marquen un sistema molt productiu i cada cop més dependent d’unes grans empreses.
El tercer règim seria l’actual. Hi ha però un debat sobre si estem en transició o ja estem en aquest tercer règim. Es tracta d’un sistema agroalimentari neoliberal on els governs nacionals es retiren de la gestió de la regulació alimentària, considerant que els mercats mundials són capaços d’afrontar les situacions d’inseguretat i que son els individus a títol particular els que han de fer front a les crisis (les entitats de beneficència són les encarregades de mitigar els pitjors efectes). Les empreses transnacionals es posicionen en el centre del sistema. Assenyala així mateix que apareixen sistemes alternatius (cas del model de sobirania alimentària). La intervenció obre moltes qüestions. (veure power point amb la presentació de la Victòria Soldevila per més detall i l’article que presenta al congres de Castelldefels de principis de setembre de la Asociación Española d’Economia Agrària).
En Caye Gómez, gerent dels Centres de Distribució d’Aliments (CDA) de Càritas Diocesana de Girona, ens va parlar d’aquests Centres, un projecte coordinat per Càritas Diocesanes, amb col·laboració amb el Banc d’Aliments, la Diputació de Girona i la Caixa. Es tracta d’un projecte de repartiments d’aliments a partir d’un sistema de xecs amb punts que permet als beneficiaris anar a recollir aliments en aquests centres. Per tenir dret cal que l’assistent social de l’ajuntament et doni l’autorització. A més a més de la distribució han obert una sèrie d’activitats complementaries d’acompanyament, formació,…han creat llocs de treball d’inserció social. Assenyala el creixement rapidíssim de la demanda (veieu el power point de la presentació d’en Caye Gómez per a mes detall)
En Jordi Peix del Banc del Aliments de Barcelona ens va explicar l’experiència del banc. Va ser una intervenció molt especial ja que ell va ser el promotor d’aquesta experiència ara fa 26 anys. El banc s’ha d’entendre com un projecte d’innovació social amb tres objectius, combatre el malbaratament alimentari, cobrir necessitats de la població amb menys recursos i millorar el medi ambient. El creixement de la demanda des de 2008 ha estat molt gran. Ens assenyala les dificultats logístiques i el repte que suposa la desaparició dels recursos europeus provinents de la PAC (veure el power point de la presentació on trobareu xifres i mes detall).
Finalment, la Régine Tixador i en Joan-Miquel Forcade, ens varen parlar de l’experiència dels Restaurants du Coeur a França (veieu pagina web). És interessant destacar que no solament donen de menjar a la xarxa de restaurants que tenen, sinó que fan una actuació general per aconseguir que la persona necessitada no tingui necessitat de tornar-hi ( temes relacionats amb la vivenda, la feina, l’accés a serveis socials,….)
La jornada va ser valorada positivament per molts dels assistents.
Lourdes Viladomiu
Jordi Rosell