Butlletins

NOTICEA Nº 15

XXIX JORNADA D’AGRICULTURA A PRADA

XXIX JORNADA D’AGRICULTURA A PRADA

Universitat Catalana d’Estiu

“L’agricultura sota contracte: integració i cadenes de valor”

Dissabte, 23 d’agost de 2014. Prada de Conflent (Liceu Renouvier)

Organitza: Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA)

Programa provisional

  • 9:30 a 10:00 h. Obertura de la Jornada Presentació i introducció de la Jornada, a càrrec de Josep M. Vives, president de la ICEA
  • 10:00 a 10:45 h. Lluis Bosch, enginyer agrònom i professor de la Universitat de Girona “Agricultura i contractes: una perspectiva històrica”
  • 10:45 a 11:00 h.: Torn d’intervencions i preguntes
  • 11:00 a 11:45 h.: Eduard Gelpi, responsable recursos lactis, Leche Pascual “Problemàtica del sector lleter i els nous contractes obligatoris”
  • 11:45 a 12:00 h.: Torn d’intervencions i preguntes
  • 12:00 a 12:15 h.: Integració en fruites i verdures al Rosselló
  • 12:15 a 12:30 h.: Victoria Soldevila, Universitat Rovira i Virgili “Integració al porcí”
  • 12:45 a 13:00 h.: Torn d’intervencions i preguntes
  • 13:00 a 14:30 h.: Pausa i dinar
  • 14:30 a 15:15 h.: Josep M. Besora, cal Mascó, Salvanera (Segarra) “ Els contractes des de l’òptica del pagès”
  • 15:30 a 16:15 h.: Dionis Guiteras, llicenciat en ciències polítiques i master en política comparada, gerent i propietari de Natureco, s. l. i diputat al Parlament de Catalunya “Els contractes des de l’òptica del fabricant
  • 16:30 a 17:15 h. : Integració en fruites i verdures al Rosselló
  • 17:30 a 18:00 h. Cloenda

CONCLUSIONS DE LA JORNADA “EL PAPER DE L’AGRICULTURA AL SEGLE XXI”

L’objectiu de la jornada va ser reflexionar, amb visió de futur, sobre la manera com l’agricultura pot ser determinant davant d’alguns dels principals reptes del segle XXI, com són la transició energètica, la seguretat alimentària o el canvi climàtic.

L’agricultura és, a la vegada, víctima i solució d’aquests reptes que afronta la humanitat. La resposta a aquests reptes passa per un canvi de model basat en la innovació i la tecnologia,  però també en la creativitat. Les quatre “i” del futur del sector:  innovació en un sector amb gran potencial de canvi, internacionalització com un element estratègic de les empreses, integració entre agents per a buscar la competitivitat i implicació de tothom per assolir un creixement intel·ligent i inclusiu.

Ponents;

Sr. Ignacio Pérez, economista i analista de polítiques a la Direcció de Comerç i Agricultura de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE)

Sr. Pere Puigdomènech, professor d’investigació del CSIC al Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG) CSIC‐IRTA‐UAB, doctor en ciències biològiques i membre del IEC,

Sr. Mariano Marzo, catedràtic d’Estratigrafia i professor de recursos energètics i geologia del petroli a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona,

Sr. José María García Álvarez-Coque, enginyer agrònom i  professor d’economia i política agràries a la Universitat Politècnica de València (UPV),

El Sr. Antoni Pané, Director General de la Cooperativa d’ Ivars d’Urgell.

AGROFÒRUM vol participar en aquest procés de definició de les línies estratègiques de futur.

AGROFÒRUM es va crear l’any 2013 —a partir de la iniciativa de la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’IEC, conjuntament amb la Fundació del Món Rural (FMR)— com a plataforma o marc de reflexió i debat sobre el sector agrari, agroalimentari i del medi rural de Catalunya. AGROFÒRUM té per objectiu valorar les tendències socioeconòmiques i ambientals actuals d’arreu del món, i acostar el coneixement, les estratègies i les solucions que s’estan dissenyant en el marc internacional per afrontar els reptes i les incerteses que es plantegen al segle XXI.

 

RESUM DE LES INTERVENCIONS

Sr. Ignacio Pérez

En la seva intervenció va fer referència a l’evolució dels preus mundials agraris i la tendència recent dels mateixos cap a l’estabilització i moderació. Tot i així, va recordar que, en canvi, els preus alimentaris al consumidor han tingut i es preveu que mantinguin una tendència d’augment, fins i tot per sobre de la inflació, perjudicant als consumidors més pobres.

Va remarcar la paradoxa que augmenti la demanda d’alimentació però no augmenta al mateix ritme el consum, en gran part per culpa dels preus massa variables (no és bo que siguin massa alts, ni tampoc massa baixos). És necessari que es modulin els preus i que s’estableixin mecanismes de transmissió de preus que funcionin i regulin adequadament la distribució del valor i la riquesa entre tots els integrants de la cadena alimentària.

Va destacar els factors que estan portant a l’augment de la demanda mundial d’aliments i les dificultats de la producció per donar-hi resposta. Als països més desenvolupats s’està ralentitzant la producció agrària, i tot i que als països en desenvolupament augmentarà la producció per millores en els rendiments i en la productivitat, gràcies a millores en la gestió tècnica i en la formació més que no pas a la destinació de més terres a cultius, la demanda d’aliments continuarà augmentat amb major ritme que la producció a nivell mundial.

D’altra banda, va insistir en que la capacitat d’augmentar la producció d’aliments va lligada a l’ús de l’aigua. Per això, cal invertir en la millor gestió de l’aigua i en les bones pràctiques agràries, sobretot per la previsió que passarà del 70% al 40% l’aigua disponible per a produir aliments. Va remarcar la importància dels regadius i d’aplicar noves tecnologies i bones pràctiques en la gestió de l’aigua al sector agrari.

Va fer referència especial al cas de la Xina com a mercat emergent. El país ha viscut un procés ràpid de convergència entre producció ramadera i cultius herbacis, no exempta de tensions ambientals. Així mateix, la població està vivint un canvi d’hàbits en el consum pel qual la ingesta de proteïnes i calories s’està equiparant en poc temps amb els nivells de la OCDE. Però es fa evident que la Xina no disposa de suficients recursos i hi ha molts interrogants que la tendència actual de creixement sigui sostenible. La previsió és que la demanda i el consum interns a la Xina augmentaran més que la producció d’aliments. En aquest sentit es preveu l’augment de les importacions d’aliments en el futur, sobretot en cereals i oleaginoses, però també amb produccions ramaderes i de valor afegit com la carn o els lactis.  Aquest escenari comporta oportunitats per a les produccions europees, sobretot si se sap orientar l’exportació cap a productes de més valor afegit.

Finalment, pel que fa a la previsió en les polítiques agroalimentàries, el Sr. Pérez va insistir en que cada cop hi ha una agricultura més dual i que per tant les polítiques han d’integrar les estratègies diverses que requereixen per a desenvolupar-se tant les grans produccions com les petites. En aquest sentit, però, des de l’OCDE no es preveuen grans canvis en les polítiques als diferents països; probablement alguns països miraran d’intervenir els mercats per assegurar la seva autosuficiència, a pesar de que fent-ho posin en perill el retorn de les inversions fetes pels productors agraris. Alhora, remarca la incertesa i el fre a inversions que suposen certs canvis normatius “sobtats”, com el cas de la normativa energètica espanyola i els efectes sobre els productors de porcí, o en els canvis en les polítiques d’intervenció de mercat i preus a Tailàndia que han provocat la fallida de molts productors d’arròs.

En el torn de preguntes, en relació a l’evolució dels biocombustibles, el Sr. Pérez va comentar que certament no han evolucionat com s’esperava. S’han convertit en una oportunitat d’inversió que pot afectar negativament la seguretat alimentària si no s’estableixen mecanismes de regulació. Les projeccions que es van fer en el passat eres excessivament optimistes, i tot i que a la realitat no s’estan assolint els mandats polítics continuen marcant l’agenda i els discursos. Des de l’OCDE es recomana que es revisin els objectius sobre la producció de biocarburants a la baixa i s’aporten reflexions sobre els efectes perniciosos que pot comportar mantenir aquests objectius excessius.

D’altra banda, en el torn de preguntes també va remarcar que en les anàlisis globals sobre seguretat alimentària no s’ha de perdre mai de vista el marc regional, de manera que cal que es facin anàlisis exhaustives tenint en compte les particularitats regionals i les interrelacions reals dels mercats, perquè la relació entre consum i seguretat alimentària no és directa.

Idees força:

La demanda d’aliments al món augmentarà més que la producció.

Els preus al consumidor final continuaran augmentant, però es preveuen estables per als productors.

Cal mecanismes de transmissió de preus que regulin adequadament la distribució del valor entre tots els integrants de la cadena alimentària.

Cal invertir en la millor gestió de l’aigua i en les bones pràctiques agràries, perquè passarà del 70% al 40% l’aigua disponible per a produir aliments.

La demanda i el consum interns a la Xina augmentaran més que la producció d’aliments. Aquest escenari comporta oportunitats per a les produccions europees, sobretot si se sap orientar l’exportació cap a productes de més valor afegit.

Cada cop hi ha una agricultura més dual i les polítiques han d’integrar les estratègies diverses que requereixen per a desenvolupar-se tant les grans produccions com les petites.

 

Sr. Pere Puigdomènech

Va fer referència al caire innovador de l’agricultura, explicant que una part important de les innovacions es concentren en la millora de les llavors. Amb l’evolució agrària s’ha reduït el nombre d’espècies amb els anys, però avui s’estan recuperant espècies i varietats per afavorir la diversificació i, a través de noves tecnologies com la genòmica, s’està accelerant la seva adaptació i millora per tal que siguin cultivables i acceptades pel mercat. També va remarcar que estem en l’era dels genomes, que el cost de la seqüenciació ha disminuït ràpidament, i que les noves millores genètiques s’orienten a millorar les capacitats de rendiment i resistència dels cultius (ex. a la sequera, a malalties o plagues, etc.).

Va descriure que a nivell mundial està augmentant el cultiu de varietats modificades genèticament (OGMs) proporcionalment més que a la Unió Europea (UE), on la percepció de l’opinió pública sobre el OGMs és negativa i a més el cost de regulació és el principal límit econòmic pel seu desenvolupament i implantació. De fet, a nivell mundial el valor de les llavors OGM ha augmentat considerablement i suposen ja el 36% del mercat mundial de llavors. Però aquest valor es concentra en 3 o 4 grans grups empresarials que són els únics capaços d’assumir els costos de regulació i desenvolupament. Això ha derivat en un conflicte sobre el sistema de patents. D’altra banda, a nivell de la UE també hi ha el problema de la coexistència, per assegurar que l’agricultura ecològica o amb certificacions no es vegi perjudicada per contaminació amb varietats OGM.

Finalment va destacar que només la innovació pot donar resposta a reptes tan complexes com els que representen l’augment de la població o el canvi climàtic. Les noves tecnologies han de donar resposta, alhora, a les necessitats d’assegurar l’accessibilitat als aliments, la seguretat alimentària i la sostenibilitat de les produccions. Però va apuntar la paradoxa que es viu a la Unió Europea, on la percepció de la població és que l’agricultura ha de ser innovadora i respondre a aquests reptes, però alhora que a nivell europeu no cal augmentar o millorar la producció.

Idees força:

S’estan recuperant espècies i varietats per afavorir la diversificació a través de noves tecnologies com la genòmica.

Les noves millores genètiques s’orienten a millorar les capacitats de rendiment i resistència dels cultius (ex. a la sequera, a malalties o plagues, etc.).

Les noves tecnologies han d’assegurar, alhora, l’accessibilitat als aliments, la seguretat alimentària i la sostenibilitat de les produccions.

 

Sr. Mariano Marzo

Va presentar la problemàtica actual centrada en la transició cap a un model energètic en el qual els fons d’hidrocarburs seran cada cop de més difícil extracció i amb costos més elevats. Al 2035 la societat encara serà dependent dels hidrocarburs en un 75%; el problema no serà l’esgotament dels recursos, sinó que estaran més dispersos, de més difícil accés i de menys qualitat (en menys concentració), de manera que caldrà dedicar més energies a aconseguir-los i seran molt més costosos i per tant cars. Per tant, el límit al consum d’hidrocarburs no vindrà tant perquè s’esgotin sinó perquè deixarà de ser rendible extreure’ls. El repte és com assegurar el desenvolupament socioeconòmic amb preus multiplicats per 4.

El repte més gran d’aquest escenari es planteja en l’àmbit del transport, que en un 94% depèn del petroli. Cal substitutius i els biocombustibles són una opció però s’evidencia que no són la millor ni la més sostenible.

En els escenaris que s’havien projectat la demanda d’hidrocarburs actualment hauria d’haver disminuït, però la realitat és que està augmentant. Explica que cal un equilibri entre l’energia, l’economia i l’ecologia que ha de venir de la mà de la recerca i la innovació. Aquesta ha d’ajudar a millorar la gestió de la demanda, sabent quanta energia es necessita i com es pot afavorir l’eficiència i l’estalvi. També ha d’afavorir la gestió de l’oferta, produint més energia a partir de la complementarietat entre fonts energètiques, principalment de fonts renovables, locals i competitives i valorant les aportacions d’hidrocarburs i nuclears encara necessàries. I ha d’impulsar polítiques per assolir més resiliència com a país, des d’un punt de vista energètic, que siguin més adequades i més basades en dades que en opinions o ideologies, perquè caldrà una perspectiva estratègica que tingui en compte la necessària complementarietat de fonts i a l’hora de prioritzar unes més que altres.

En aquest sentit el Sr. Marzo també reivindicà la perspectiva local a l’hora de gestionar l’oferta d’energia, que sigui sostenible ambientalment, competitiva i no condicionada a subvencions i que asseguri continuïtat en el subministrament. De cara a la sostenibilitat energètica caldrà un equilibri entre els impactes en el medi ambient, els econòmics i la seguretat en l’abastiment, que caldrà tenir en compte a l’hora de prioritzar les fonts d’energia a desenvolupar per a ser competitius.

Pel que fa als efectes del canvi climàtic, que considera inqüestionables, els esforços s’han de centrar en la mitigació i l’adaptació.

A la pregunta del públic de si es poden extreure lliçons històriques de l’experiència de la Canadenca, comenta que  tot i que les energies hidràulica i eòlica poden ser una opció, amb energia elèctrica no n’hi ha prou per assegurar el futur desenvolupament de Catalunya. Actualment el consum energètic depèn, aproximadament, en un 30% de l’electricitat, un 50% del petroli i derivats i un 20% del gas; això vol dir que Catalunya té gairebé un 75% de dependència energètica. Per això insisteix amb que cal un debat seriós i basat en dades sobre com substituir els hidrocarburs i fer Catalunya més resilient des del punt de vista energètic.

Arran de comentaris del públic es mostra més aviat en desacord a les polítiques de subvencions a determinades fonts d’energia, encara que es basin en les externalitats positives que puguin aportar, perquè considera que acaben generant “bombolles”, amb productes financers “per a amics”, i perquè els “caçadors de subvencions” acaben distorsionant les senyals del mercat. Considera que les subvencions resulten més eficaces si es destinen a R+D+i, més que a particulars que acabin desvirtuant el mercat.

Demanat per si considera que la biomassa és una opció, considera que és un recurs propi a tenir en compte. Però fins ara no considera que s’estigui enfocant com una activitat industrial i que caldria fer l’anàlisi sobre la seva sostenibilitat ambiental, la seva competitivitat sense subvencions i la seva capacitat per assegurar continuïtat en el subministrament. Reconeix que s’han fet proves a nivell local que funcionen i que cal fer seguiment per si són sostenibles en el temps.

 

Idees força:

El límit al consum d’hidrocarburs no vindrà tant perquè s’esgotin sinó perquè deixarà de ser rendible extreure’ls.

El repte més gran és en l’àmbit del transport, que en un 94% depèn del petroli. Cal substitutius i els biocombustibles són una opció, però no són la millor ni la més sostenible.

Cal un equilibri entre l’energia, l’economia i l’ecologia que ha de venir de la mà de la recerca i la innovació.

Cal un debat seriós i basat en dades sobre com substituir els hidrocarburs i fer Catalunya més resilient des del punt de vista energètic.

 

Sr. José María García Álvarez-Coque

Va presentar els principals reptes que afronta la situació alimentària actual, els factors que afecten als mercats agraris i els falsos dilemes que sovint es formulen al sector agrari, com és l’oposició entre seguretat i sobirania alimentàries. Defensa el concepte de seguretat alimentària com a pluridimensional i inclusiu al voltant del qual articular les polítiques agràries, ja que fa referència a la disponibilitat d’aliments, a l’accés, al seu ús per a satisfer necessitats estretament vinculades a la salut i també a l’estabilitat en els preus i subministrament d’aliments.

Va insistir que en l’agenda mundial marcada de creixement de la producció i reserves d’aliments per assegurar la seguretat alimentària, cal incloure també sempre la inclusió social i defensar el rol de l’agricultura com a proveïdora de béns públics a la societat i generadora d’ocupació i riquesa al territori. Va remarcar que la pobresa és un fenomen eminentment rural en molts països i que la vinculació entre la crisi financera i la crisi alimentària, amb especulació sobre els productes alimentaris bàsics (com són les commodities), ha evidenciat que cada cop cal defensar més l’alimentació com un dret polític de les persones.

Amb tot, evidencia les paradoxes per sortir de la pobresa, ja que comporta millorar la dieta amb més proteïna animal; però fer més accessible la proteïna animal implica també abaratir les matèries primeres de l’alimentació animal, que contribueix a l’escassetat i pobresa d’altres zones i poblacions. L’alternativa a aquesta situació ha de venir a través de polítiques que impulsin la recerca i la innovació i, sobretot, l’extensió/transferència agrària i la formació dels pagesos. També qüestiona si l’augment de la producció d’aliments és la única opció per afrontar els reptes de futur, ja que també cal revisar els model de consum i tendir cap a un sistema alimentari que afavoreixi la resiliència dels països i de la societat.

Lligant la necessària recerca amb el fet que l’alimentació es consideri un dret, argumenta que l’R+D+i agrària ha d’estar ben fonamentada per recursos públics, ja que la investigació ha d’anar en benefici de tota la població i per aprofitar uns béns públics que estiguin després a l’abast del màxim de professionals agraris. A més, cal tenir capacitat per a formar bons equips de recerca per a que investiguin i alhora accedeixin a més recursos.

Va apuntar que el desenvolupament dels mercats locals no s’ha de perdre mai de vista, sobretot tenint en compte que, tot i l’augment de les exportacions, la UE està perdent quota de mercat a nivell mundial. En aquest sentit, també cal incidir en els trets culturals perquè la societat valori la producció pròpia/local.

Idees força:

El concepte de seguretat alimentària és pluridimensional i inclusiu, al voltant del qual cal articular les polítiques agràries.

Cal defensar l’alimentació com un dret polític de les persones.

La R+D+i agrària ha d’estar ben fonamentada per recursos públics, ja que la investigació ha d’anar en benefici de tota la població i per aprofitar uns béns públics que estiguin després a l’abast del màxim de professionals agraris.

El desenvolupament dels mercats locals no s’ha de perdre mai de vista i cal incidir en els trets culturals perquè la societat valori la producció pròpia/local.

 

Sr. Antoni Pané

Va fer un repàs dels pilars de la producció agrària, com l’energia, l’aigua i la terra, i dels factors externs que poden condicionar el seu futur a Catalunya, com ara les politiques agràries, les energies renovables, el canvi climàtic o la pressió social. Va remarcar que les prediccions han de poder ser optimistes també.

Va exposar que l’activitat agrària a Catalunya, a més de tots els  reptes a nivell mundial, ha d’afrontar-ne altres de propis com l’abastiment de primeres matèries, sobretot per a la ramaderia, i l’optimització dels recursos bàsics. Tot i que no pot predir si continuarà disminuint molt més el nombre d’explotacions, es va mostrar optimista respecte a l’evolució de la superfície útil per a l’agricultura a Catalunya, que considera que pot augmentar lleugerament, tot i que el repte serà millorar l’accessibilitat a aquesta per part dels pagesos. D’altra banda, va considerar que l’accés i disponibilitat d’aigua pot esdevenir un dels principals factors limitants per al desenvolupament del sector agrari català.

Sobre les energies renovables va insistir en que estan lligades a l’activitat agrària, estan ubicades al territori i són més socials, i en que cal estudiar les mesures perquè contribueixin efectivament al desenvolupament socioeconòmic del país. En aquest sentit, va apuntar que cal més desenvolupament tecnològic per transformar i transportar aquesta energia produïda al territori vers als centres de consum, al mateix territori o a zones urbanes.

Finalment també va esmentar possibles escenaris en l’evolució de les explotacions i empreses agràries, de manera que conviuran diferents tipus i models empresarials i que podran tenir produccions especialitzades en un aliment o bé diversificades en varis.; empreses verticalitzades que volen cobrir el màxim d’esglaons de la cadena agroalimentària, explotacions col·lectives que agrupin varis productors, empreses inversores que busquin en el sector un refugi per a determinats interessos econòmics, o explotacions portades per professionals agraris autònoms, entre altres possibles.

Amb tot va insistir que el factor humà és el que impulsa el desenvolupament i ha de ser el centre de les estratègies de futur que es proposin, sobretot tenint en compte el necessari relleu generacional al sector.

Idees força:

L’activitat agrària a Catalunya, a més de tots els  reptes a nivell mundial, ha d’afrontar-ne altres de propis com l’abastiment de primeres matèries i l’optimització dels recursos bàsics: terra, aigua i energia.

L’accés i disponibilitat d’aigua pot esdevenir un dels principals factors limitants per al desenvolupament del sector agrari català.

Les energies renovables estan lligades a l’activitat agrària, estan ubicades al territori i són més socials, i cal més desenvolupament tecnològic per transformar i transportar aquesta energia produïda al territori vers als centres de consum, al mateix territori o a zones urbanes.

El factor humà és el que impulsa el desenvolupament i ha de ser el centre de les estratègies de futur que es proposin.

 

CONCLUSIONS

A partir de les intervencions i del debat fets en la jornada “El paper de l’agricultura al segle XXI” d’AGROFÒRUM, podem concloure que:

 La demanda d’aliments al món augmentarà més que la producció. Cal defensar l’alimentació com un dret polític de les persones.

Els preus al consumidor final continuaran augmentant, però es preveuen estables per als productors. Cal mecanismes de transmissió de preus que regulin adequadament la distribució del valor entre tots els integrants de la cadena alimentària.

Cada cop hi ha una agricultura més dual i les polítiques han d’integrar les estratègies diverses que requereixen per a desenvolupar-se tant les grans produccions com les petites. El concepte de seguretat alimentària és pluridimensional i inclusiu, al voltant del qual cal articular les polítiques agràries.

El desenvolupament dels mercats locals no s’ha de perdre mai de vista i cal incidir en els trets culturals perquè la societat valori la producció pròpia/local.

La R+D+i agrària ha d’estar ben fonamentada per recursos públics, ja que la investigació ha d’anar en benefici de tota la població i per aprofitar uns béns públics que estiguin després a l’abast del màxim de professionals agraris. Les noves tecnologies han d’assegurar, alhora, l’accessibilitat als aliments, la seguretat alimentària i la sostenibilitat de les produccions.

S’estan recuperant espècies i varietats per afavorir la diversificació a través de noves tecnologies com la genòmica. Les noves millores genètiques s’orienten a millorar les capacitats de rendiment i resistència dels cultius (ex. a la sequera, a malalties o plagues, etc.).

L’activitat agrària a Catalunya, a més de tots els  reptes a nivell mundial, ha d’afrontar-ne altres de propis com l’abastiment de primeres matèries i l’optimització dels recursos bàsics: terra, aigua i energia.

Cal invertir en la millor gestió de l’aigua i en les bones pràctiques agràries, perquè passarà del 70% al 40% l’aigua disponible per a produir aliments, a nivell global. L’accés i disponibilitat d’aigua pot esdevenir un dels principals factors limitants per al desenvolupament del sector agrari català.

Pel que fa a l’energia, el límit al consum d’hidrocarburs no vindrà tant perquè s’esgotin sinó perquè deixarà de ser rendible extreure’ls. El repte més gran és en l’àmbit del transport, que en un 94% depèn del petroli. Cal substitutius i els biocombustibles són una opció, però no són la millor ni la més sostenible.

Cal un debat seriós i basat en dades sobre com substituir els hidrocarburs i fer Catalunya més resilient des del punt de vista energètic.

Les energies renovables que hi poden contribuir estan lligades a l’activitat agrària, estan ubicades al territori i són més socials, però cal més desenvolupament tecnològic per transformar i transportar aquesta energia produïda al territori vers als centres de consum, al mateix territori o a zones urbanes. Cal un equilibri entre l’energia, l’economia i l’ecologia que ha de venir de la mà de la recerca i la innovació.

El factor humà és el que impulsa el desenvolupament i ha de ser el centre de les estratègies de futur pel sector agrari català que es proposin, sobretot per afavorir el relleu generacional.

 

APORTACIÓ AL DEBAT SOBRE AGRICULTURA AL PARLAMENT DE CATALUNYA

Amb motiu del Ple Monogràfic sobre el món agrari, que començarà al Parlament de Catalunya el  proper dia 9 de juliol, AGROFÒRUM, en tant que plataforma de debat estable i plural del sector agrari, agroalimentari i del medi rural de Catalunya, integrada per 26 entitats de diferents àmbits i tipologia, vol expressar la seva preocupació pel proveïment futur, suficient i qualitativament adequat, dels aliments a la població catalana.

Catalunya té un sector agroalimentari de pes i estratègic, però és altament depenent d’aliments bàsics (cereals i soja, sobretot), fet que aporta elements de risc importants sobre el proveïment alimentari. Més encara, al trobar-nos davant d’un escenari cada cop més tens per vectors tals com l’energia, el sòl agrari, l’aigua i el medi ambient, amb el canvi climàtic com a factor accelerador d’aquestes tensions, i en un moment d’increment de demanda global agrícola per raó de l’augment de la població, de la millora de les dietes alimentàries i de la producció creixent d’agrocarburants.

Des de AGROFÒRUM entenem que el Govern de Catalunya té la responsabilitat d’atendre el repte alimentari, garantint-ne el proveïment suficient i la seva qualitat sanitària. Es tracta d’un repte que requereix d’actuacions que cal posar en marxa des d’avui mateix per tal d’assolir els resultats desitjats en el mig/llarg termini i continuar afavorint la competitivitat i el desenvolupament socioeconòmic del sector agroalimentari català. En aquest sentit, es proposen com a eixos bàsics d’actuació els següents:

  • Planificar l’ús òptim i eficient de l’aigua, coordinant tots els agents implicats i atenent les diferents demandes (urbana, industrial, agrícola i mediambiental) amb criteris equilibrats, però valorant la importància cabdal del destí de l’aigua al regadiu, en tant que garantia per millorar el necessari autoproveïment.
  • Considerar com a estratègic el sòl agrícola, evitant-ne la pèrdua vers altres destins o per degradació (erosió, salinització, etc.) i/o perquè aquest resti fora del control local a partir de compres estratègiques de Tercers Països o empreses amb interessos forans.
  • Impulsar, des de l’àmbit agrari i forestal, les energies renovables al territori, distribuïdes i integrades en xarxa, per assolir graus suficients de resiliència energètica.
  • Impulsar la formació com un element irrenunciable per a incrementar la competitivitat del sector i la millora professional del capital humà.
  • Impulsar la recerca, el desenvolupament i la innovació, com a necessària fàbrica de solucions de futur, amb una especial atenció a la biotecnologia com a eina essencial per a assolir els objectius de proveïment alimentari al si d’un desenvolupament sostenible.
  • Considerar en tot moment el teixit socioeconòmic d’explotacions agràries, empreses agroalimentàries i de distribució, com a la base que ha de fer possible les transformacions que s’albiren. En aquest sentit, impulsar la seva competitivitat en el món global per afavorir el relleu generacional, amb una especial atenció a les petites i mitjanes empreses agroalimentàries i a les cooperatives.

 

 

AGROFÒRUM:

Agromillora Research SL

Agroprés

CAJAMAR Caja Rural

Col·legi d’Enginyers de Forests de Catalunya

Col·legi d’Economistes de Catalunya

Col·legi Oficial d’Ambientòlegs de Catalunya

Col·legi Oficial d’Enginyers Agrònoms de Catalunya

Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Agrícoles i Perits Agrícoles de Catalunya

Col·legi Oficial d’Enginyers Tècnics Forestals de Catalunya

Col·legi Oficial de Biòlegs de Catalunya

Consell de Col·legis de Veterinaris de Catalunya

Cooperativa d’Ivars

Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural

Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya

Fruits de Ponent Grup Cooperatiu

Fundació Agrícola Catalana

Fundació del Món Rural

Fundació Triptolemos

Institució Catalana d’Estudis Agraris

PIMEC Agroalimentària

Ros Roca Indox Cryo Energy, S.L.

UAB – Facultat Veterinària

UDG – Escola Politècnica Superior

UdL – ETSEA

UPC – ESAB

UVic-UCC- Escola Politècnica Superior

 

LA DIFUSIÓ DIGITAL DE LES REVISTES DE LA ICEA

Des del Comitè de Publicacions us volem fer saber que les nostres revistes, Quaderns Agraris i Dossiers Agraris, ja comencen a tenir un paper rellevant en la societat actual, pel què fa a la difusió dels articles publicats i que s’hi van publicant.

Potser creureu que és una introducció una mica agosarada però des de que  hem accedit a documentació editorial i hem anat posant-nos al dia amb l’ajuda del Servei Editorial del Institut, hem sabut que durant l’any passat 2013, el número d’articles consultats en la versió de Quaderns Agraris penjada al Web de la ICEA, va ser de 23.354 i de la mateixa manera, Dossiers Agraris en va tenir 17.103. Que us en sembla! Fent un càlcul fàcil significa que durant l’any passat es van consultar les dues revistes a la xarxa mes de 100 vagades al dia.

La informació que ens ha facilitat el Servei Editorial de l’IEC aclareix que el concepte “article consultat” vol dir, article del qual se’n ha descarregat la versió en format “.pdf”, el què reflecteix que la persona consultora, no es fulleja la revista per donar-hi un cop d’ull, sinó que hi te un cert interès en el tema que tractem.

També us podem informar que l’article més consultat del 2013 de Quaderns Agraris, amb un total de 216 consultes, va ser “Competitivitat de l’agricultura catalana en el marc de la Unió Europea” de Josep Maria Argilés Huguet, publicat al QA número 22, de juny de 1998.

Així mateix l’article més consultat de Dossiers Agraris amb 498 consultes, va ser “Biología de los enemigos naturales de las plagas de cítricos y efectos de los productos fitosanitarios” de José Manuel Llorens Climent, publicat a DA número 6, de març de 2000.

Abril de 2014.

Comitè de Publicacions

EL XAREL.LO UNA DE LES VARIETATS DE CEP MÉS ANTIGA DEL PENEDÈS per Josep M. Puiggros

Introducció

Fa quatre anys i escaig  que en “les VII Jornades d’Actualització en Viticultura i Enologia”,[1] vaig tenir l’ocasió de presentar un treball sobre el xarel·lo. Durant aquest relativament breu període he aprofundit una mica més en la varietat, la qual s’està convertint en una icona dintre de les varietats de raïm blanc del Penedès i també en altres denominacions d’origen on la varietat s’hi troba present per l’elaboració de vins tranquils com de cava en forma de cupatge o mono varietal en el cas dels vins.

El cep com a planta pertany a la família de les Vitàcies i ha evolucionat igual que la majoria de plantes cultivades, des d’un ancestre silvestre (Vitis vinífera L sups sylvestris), que es una planta monoica de fruits no aptes per la vinificació. A la forma actual cultivada (Vitis vinífera L sups vinífera), planta de flors hermafrodites que del suc del seu fruit (raïms), un cop ha fermentat dona el vi. Fins ara el lloc més antic   trobat on es va produir vi per primera vegada, i que s´han trobat restes arqueològiques que ho demostren és al jaciment d’Areni, a la província de Vayots Azor de l’Armènia actual-, s’ha datat al voltant de l’any 4.000 aC (descobert l’any 2007).[2] Des d’aquest indret molt probablement es van anar escampant les plantes i la tecnologia per tot el pròxim i mitjà orient i posteriorment per tota la mediterrània. Varen ser diversos pobles mediterranis els que varen portar les primeres àmfores de vi a la Península Ibèrica;  primer el fenicis, després els grecs, etruscs i especialment els romans que li varen donar una gran empenta pel que fa a la producció i al comerç. Es considera que els íbers com a població local, varen aprendre aviat la tècnica de l’elaboració del vi. A Catalunya s’han trobat diversos jaciments que així ho confirmen, i en aquest moment el jaciment que es considera més antic és el trobat a Avinyonet del Penedès, al  turó de la Font de la Canya que ha estat excavat per un equip d’arqueòlegs sota la coordinació de Daniel Lopez.[3] En el jaciment s’hi han trobat alguns centenars de llavors i carbonitzades i mineralitzades.  Segons Daniel Lopez: “Aquesta descoberta reforça la idea de que la població que hi residia era sedentària i d’un estatus social elevat ja que plantar vinya era una inversió que no donaria una producció normal fins al cap de 4-5 anys. Fins aleshores el vi consumit era importat, ho sabem per les restes d’àmfores fenícies trobades al Penedès que demostra que s’importava vi. En el jaciment s’hi han trobat objectes que evidencien el consum i producció de vi”.

Però a tota la Península Ibèrica, i de manera especial a la Tarraconensis (també a la Bètica), és on gràcies als romans la vinya i la producció de vi tindrà una gran empenta.

Amb la caiguda de l’Imperi Romà hi ha una davallada del cultiu de la vinya a tot occident, que en el cas de la Península Ibèrica persistirà més temps degut a l’ocupació musulmana. A partir de la reconquesta, i especialment gràcies a l’impuls donat per l’església cristiana, es produeix una expansió del cultiu i de l’elaboració de vi. De manera especial tindrà lloc en els nostres monestirs de les diferents ordes religioses, que  a part de ser centres espirituals, seran llocs de cultiu de vinya i de producció de vi, al mateix temps que es produirà un procés de modernització de la producció del vi.

En plena baixa edat mitjana es troba la primera documentació on es parla de varietats de ceps,[4] algunes de les quals ens han arribat fins avui, com la malvasia, el moscatell, la garnatxa, el picapoll, el monestrell, entre d’altres. Però fins ara, d’aquest període, encara no s’ha trobat cap document que ens parli del xarel·lo. La primera documentació trobada sobre el xarel·lo i, concretament a la comarca del Penedès, no serà fins als segles XVI i XVII.

 

Etimologiasobre el Xarel·lo

El filòleg Joan Veny és de la següent opinió sobre la procedència del nom Xarel·lo: “Ha de trobar-se en relació al vi blanc o clar, que donava aquell cep; el mot, en efecte, sembla procedir d’una variant dialectal italiana Sciarello, és a dir, “claret”.[5] Igualment també el filòleg Xavier Fava ens diu el següent sobre el nom xarel·lo: “L’explicació cromàtica pels tons clars del vi així com la provinença italiana son indiscutibles: xarel·lo, del italià chiarello “claret”.[6] Aquestes afirmacions dels filòlegs que en principi semblaria que són només una explicació sobre l’origen etimològic de la paraula, ens complica des del punt de vista vinícola l’origen de la varietat. Existeixen dues varietats amb el nom chiarello. La primera està descrita a l’obra ampeleogràfica de Viala que diu: “Nom de cepage blanc italien de Naples”.[7] Un altra cita sobre aquest tema la trobem a Robinson: (Robinson J 1986, P208): “is a red italien wine grape variety that is grown primarily in Corsica. It is most noted for de wines that coure from Ajaccio wich tends to be highly perfumed”. En el primer cas, Viala, es tracta d’un vi blanc procedent de l’àrea de Nàpols, que des de fa ja molts anys aquesta varietat de raïm i el tipus de vi no existeixen, potser hagués pogut ser pròxim al xarel·lo al tractar-se d’una varietat de raïm blanc. Però, en canvi, en el cas de Còrsega sí que existeix encara avui,  un vi que conté sciarello, del Domaine Peraldi[8] i en fan un vi rosat. La informació que tenim ens diu que es tracta d’un raïm de color negre, per la qual cosa un possible parentiu tan a Itàlia com a Còrsega no es veu clar i almenys amb els ceps de Còrsega tan ampelogràficament, com per la via d’anàlisi de l’ADN, seria possible determinar-ho.

 

Documentació històrica

Un cop hem vist una pinzellada sobre l’etimologia, entrem a comentar  la documentació que fins ara hem tingut a l’abast. En aquest apartat també ens hem trobat amb alguns punts que caldria resoldre en el futur. Cronològicament, la primera referència sobre el Xarel·lo seria de Pierre Vilar (1980, p 343) on diu textualment: “[…] Aquest cas seria el cas de la malvasia de Sitges (de l’exportació del qual hi ha notícies en el segle XV), del xarel·lo de Cubelles (esmentat en el segle XVI) i també del vi d’Alacant”. Pierre Vilar no ens diu de quin document treu aquesta dada sobre l’exportació del xarel·lo de Cubelles durant el segle XVI. Aquesta mateixa referència de Pierre Vilar es reproduïda per Ramon Garrabou[9] amb la qual cosa ens quedem una mica a les fosques per a poder demostrar que durant el segle XVI ja s’exportava xarel·lo.

La segona referència més antiga vindria d’una fitxa del Doctor Emili Giralt (trobada al Centre de Documentació de Vinseum, de Vilafranca del Penedès) sobre el xarel·lo, que indica que en la sèrie del llibre d’Ordinacions de Barcelona, el Mostaçaf dóna a partir del 1600 cotitzacions sobre el xarel·lo. Aquest punt l’estem comprovant i fins ara encara no hi hem arribat, però si que hem trobat cotitzacions sobre el vins següents: vi vermell, vi tres nits, vi Benicarló, vi claret, vi grech, vi trobat, vi dolç i malvasia. Possiblement un cop comprovades aquestes referències siguin les més antigues sobre el xarel·lo i es podria parlar d’una antiguitat documental d’uns 500 anys.

Ens ha sorprès que Miquel Agustí[10] no el cita quan parla de diferents tipus de raïms i de vi; ens podríem confondre únicament quan parla de vi de panses, amb la pansa blanca d’Alella que és una sinonímia del Xarel·lo. Així tenim que les diferents referències des del segle XVI fins a principis del XVII, estarien en procés de verificació.

A la meitat del segle XVIII, i uns anys després de la desfeta del 1714, Catalunya es refà i es produeix una gran expansió del cultiu de la vinya i de l’exportació de l’aiguardent i del vi. A darrers del segle XVIII es troba documentació en què ja parla d’alguns tipus de vi concrets i que són mencionats perquè sobresurten de la denominació genèrica de vins blancs o negres i d’aquests cal destacar-ne el xarel·lo. Ens ho demostra la referència que ens aporta Pierre Vilar sobre el contracte d’arrendament de la Torre de Sitges signat pel període del 1773-1785 i després per 1785-1797. Diu que és un contracte molt particular, la “Torre”: “nomes te tres jornals de llauradora de matxo de mul però produeix  “malvasia “ i “xarel·lo”.[11]

La següent referència és del 1785 i la trobem molt interessant per venir de Perpinyà. (Marce, M l’Abee, 1785, p 18) Cal tenir present que en aquesta data ja feia més de cent anys que la Catalunya Nord havia sigut annexionada per França i això ens permet suposar que el xarel·lo va arribar a la Catalunya Nord abans de l’annexió del 1659 i cal indicar també que actualment no és present en aquestes terres.

Albert Virella i Pierre Vilar fan referència a textos de l’època del creixement econòmic i coincideixen en citar el llibre de Laurent Lipp Guide des Negociants (1793), en el que ens mostra tal com diu Virella, el 1981, quina era la situació de Catalunya sobre el comerç del vi. A les acaballes del segle XVIII, Catalunya exporta aiguardent, vins genèrics i també petites quantitats de vins a base de malvasia, xarel·lo i  macabeu des de diferents ports. Eren importants, per aquests tipus de mercaderia, els Vilanova i Sitges com podem veure en el treball de Virella sobre el tractat de Lipp. En aquest text,[12] només  apareixen dades d’exportació de vi que, com es pot veure,  són de 53.000 pipes (es refereix durant un any corrent). El mateix autor ens dóna l’equivalència d’una pipa que era de 486,4 litres. Caldria afegir les quantitats exportades d’aiguardent que seria un 40% de la xifra donada pel vi. Malgrat que les quantitats que figuren sobre l’exportació de xarel·lo són petites, cal ressaltar que es un dels pocs vins que s’exporta com a tal.

A la segona meitat del segle XVIII es creà a Barcelona l’Acadèmia de les Ciències (1764) i, el 1765, es forma la Direcció d’Agricultura, que dedica molts esforços a treballs relacionats amb el vi i la vinya. Hem de destacar d’aquesta Acadèmia dos acadèmics que van tenir molt ressò: en primer lloc, Josep Navarro i Mas, que l’any 1797 va publicar Memòria sobre la viña, on va fer una anàlisi crítica del cultiu de la vinya a Catalunya. Va dir que calia millorar la qualitat, i també ens parlava de les varietats de cep que en aquell moment es cultiven. Pel que fa a raïm blanc trobem: Sant Joan, les panses valencianes, les isaga, els trobats, moscatell, el macabeu, les martorelles, multonachs (parellada?), les malvasies, els picapolls blancs i elsxarel·los.

L’altre acadèmic va ser el vilafranquí Manuel Barba i Roca (1752-1822) que en la sessió acadèmica de l’11 d’abril de 1787 va presentar la vinya com la producció més important de les comarques de Barcelona i donà un llistat de 35 menes de raïms que  es cultivaven en aquell temps al Penedès, entre les quals hi figura el xarel·lo. No va ser tan crític com Navarro en quan a la qualitat del vi. En canvi va defensar la necessitat de construir carreteres i, de manera especial es referia a unir amb una bona carretera Vilanova i Vilafranca, per a facilitar el transport del vi de l’interior al port de Vilanova.

 

El segle XIX de les grans malures i de la fil·loxera

Pel que fa a la producció vinícolael segle XIX, es un segle d’extrems. Per un cantó hi haurà un gran interès en la millora del cultiu de la vinya i la qualitat del vi, que van iniciar els acadèmics Josep Navarro i Barba i Roca. També la Junta de Comerç de Barcelona que, mitjançant la seva càtedra de Química, va pensionar a Paris[13] a Josep Roura, perquè aprofundís en noves tècniques enològiques. Aquest fet es potenciarà encara més amb la creació, l’any 1851, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), institució que l’any 1867 crearà un laboratori d’anàlisi agrari dirigit per Justo Villanueva que contribuirà, a part d’influir en la qualitat dels vins, en evitar també els fraus. Durant la segona part del segle s’organitzen diferents activitats en les que el xarel·lo hi és present. Per exemple, una exposició de vins de tot l’Estat espanyol el 1877 a Madrid; o un altre de raïms organitzada per l’IACSI el 1871 a Barcelona; i el 1872, a can Raventós, el seu propietari Manuel Raventós treu les primeres ampolles del Xampany català, el cava, tal com avui coneixem. El 1898 es va celebrar un congrés vitícola a Sant Sadurní d’Anoia. Tot això hagués sigut fantàstic sinó hagués anat acompanyat, a partir de l’any 1852, de l’aparició de la malura vella (oïdi) el 1879, el míldiu i de manera especial la fil·loxera que arribà al Penedès el 1892 i que va acabar amb tota l’eufòria de l’edat d’Or. D’algunes d’aquestes coses en parlarem en aquesta comunicació  i d’altres no perquè no corresponen  al treball que presento. A partir de la meitat del segle XIX es quan trobem més referències del xarel·lo de les que en parlarem a continuació.

Les referències que he trobat tenen continguts molt diferents, algunes només permeten identificar la presència de la varietat en un lloc determinat, d’altres fan una descripció de la varietat o dels vins produïts amb xarel·lo.

La primera referència (fins el moment actual) que ens fa una descripció ampelogràfica correspon a M. Martorell i Peña i és del 1870.[14] Martorell i Peña fa una descripció de 26 varietats de ceps que considera que són les principals que es cultiven a la zona marítima de Barcelona i divideix aquestes varietats en quatre grups. El “xarellu” el posa al primer grup juntament amb el sumoll i ens dóna diferents paràmetres dels que destaquem: que és una planta vigorosa, els raïms són de color blanc torrat, els sarments són grans, horitzontals i molt vermellosos; els pàmpols són grans, amb poques entrades amb un dentat mitjà i de color verd clar amb els nervis molt marcats. Els raïms tenen poca tendència a la blima, són de tamany regular, els grans són mitjans i rodons molt apretats, pell gruixuda i de sabor molt dolç i es tornen molt aviat de color verd grogós torrat.

Una de les primeres referencies sobre el vi a base de Xarel·lo és la d’Aragó que diu: “En Cataluña las cepas que comunmente dominan en los viñedos que producen caldos de primera calidad, son: el macabeu, moscatel, cartuxa, etc… para producir vinos blancos”.[15] Aquesta referència és de les comarques tarragonines i surt el nom de cartuxà com a sinònim del xarel·lo.

Un altra descripció enològica és la que trobem a la revista L’Art del Pagès que ens diu: “La varietat xarel·lo rebutjada pel xampanyista de Vilanova, Miquel Esquirol, pel mal color i per deixar un gust amarg”.[16] Segurament que si aquest home fos viu se’n faria creus de l’èxit que va tenir el cupatge de xarel·lo, macabeu i parellada que va inventar Josep Raventós i Fatjó l’any 1872 per elaborar “el xampany”, avui “cava”. Aquest fet es va produir a la finca de Can Codorniu i Pere Mestre ens diu: “El triomfador va ser Josep Raventós i Fatjó de can Codorniu. L’any 1872 marca una fita en la història del xampany, va embotellar tres mil ampolles i començà el procés de fermentació dels vins escumosos en una petita cava de la finca”.[17]

L’any 1890, Roig i Armengol a la Memoria del Mapa Vinícola de la provincia de Barcelona[18] parla de les varietats a la regió de Vilanova, de les següents, pel que fa a raïms de color blanc:“ xarel·lo, malvasia, i trobat. Les que ofereixen més resistència a la sequedat, al calor i al fred son, xarel·lo y sumoll…  però’l xarel·lo prefereix els los terrenos blans i poch gredosos.”[19]

El 1893 en la publicació La comarca del Noya en un article sense firmar diu: “Prou bonas menes tenim entre nostres ceps pera qu’us tingueu de trencar lo cap buscant-ne d’altres com blanchs tenim lo xarel·lo que no te competidor com vi de forsa, lo macabeu per son gust i finor…”.[20]

Les referències que estem comentant es troben ja en ple procés de la fil·loxera que, com hem dit abans, va arribar al Penedès el 1892 i provocà la mateixa destrucció de la vinya que ja havia provocat en d’altres indrets i, a més a més, va ser al Penedès on a part del problema econòmic que la plaga va provocar, va tenir més conseqüències socials que molts autors ha estudiat i que no tractarem en aquesta comunicació.

La societat va reaccionar per trobar solucions al problema i la solució es va originar a França on la plaga va aparèixer en primer lloc. Finalment es va comprovar que els ceps d’origen americà (no aptes per la producció de vi) eren residents a la fil·loxera i es van utilitzar com a peus per empeltar-hi les nostres varietats de ceps. Això va comportar un treball tècnic agronòmic molt important, originant-se col·leccions de varietats per no perdre el patrimoni de les mateixes, creant-se escoles d’empeltadors, ja que encara que la tècnica d’empeltar era coneguda no s’utilitzava fins aleshores en gran escala i es feia necessari que tots els pagesos ho sabessin fer i també varen sorgir viveristes que venien plantes ja empeltades. Tot aquest procés va durar des de finals del segle XIX fins ben entrat el segle XX.

En plena efervescència d’aquesta situació a Sant Sadurní d’Anoia es va organitzar un congrés l’any 1898 “Congreso Viticola San Sadurni de Noya”.A l’acta informativa de la sessió del 19 de maig: “Nomeclatura y sinonímia de la variedades de vinífera cultivadas y recomendables para la region” en la recopilació que fa Mir Deas sobre el xarel·lo es va fer la següent descripció: “Xarel·lo, pansalet, pansa rossa, cartuixà, pansal a Catalunya, ¿Jaén blanco?, ¿Doradillo?: es sense cap dubte un dels millors ceps de rahim blanch que se cultiven a Catalunya. Produeix com més temps te y es planta de llarga durada, son vi es de qualitat; lo rahim bastant resistent a la podridura. Te bona afinitat ab los ceps americans sobre tot ab los Riparias que li multipliquen la producció…”.[21]

I encara al tombant del segle XIX al XX he escollit un altra referència que parla del Xarel·lo que correspon a J. Fargas i M. Catlla del comportament de les diferents varietats a les rodalies de Manresa que diuen: “Xarel·lo, per mes que aquesta varietat en alguns països siga l’hereu, en el nostre deixa molt que desitjar, y un dels principals defectes es que l’hi queden los raïms molt patits.[22] De les descripcions que hem trobat la majoria són positives sobre les característiques del xarel·lo i aquesta última de Manresa ens indica que cada varietat té uns llocs on les condicions li son favorables pel seu desenvolupament i d’altres no tan.

 

Els segles XX i XXI, de la post fil·loxera fins avui

Tal com hem dit anteriorment, a principis del segle XX el sector de la vinya es va dedicar a superar la crisi de la fil·loxera replantant de nou les vinyes amb els ceps americans empeltats amb les varietats del país. Per a no perdre les varietats fins aleshores cultivades, des del primer moment es varen fer col·leccions de ceps en les que es varen recollir pràcticament totes les varietats existents fins aleshores. Cal destacar la creació de dues col·leccions ampelogràfiques. La primera va ser l’Estació Ampelogràfica Catalana, a Terrassa, l’any 1884, i va ser obra de l’agrònom Rafael Roig i Torres. L’any 1889 tenia classificades 150 varietats europees de cep. També en el mateix lloc es va crear una escola d’empeltadors. En una noticia apareguda a la Gaceta Agrícola del Ministerio de Fomento[23] hi surt una llista sobre les varietats empeltades que es poden trobar a la Estación Ampelográfica Catalana i que es poden comprar a 0,50 pessetes cada planta empeltada. De les varietats del país hi figura el Xarel·lo entre d’altres.

La segona col·lecció es va iniciar l’any 1907 en una finca de Masnou propietat de Pere Maristany (comte de Lavern) i dirigida pel vilafranquí Pere Joan Girona, la Colección Ampelográfica Española”. D’aquesta col·lecció ens ha arribat el llistat complert de les varietats de ceps empeltats[24] i la col·lecció constava de 90 varietats catalanes, 42 del País Valencià i 45 d’altres. De xarel·lo hi havia les següents variants: xeralassa (xarel·lo vermell), xarello(pansa, catuixà), xarello x Berlandieri (Montserrat I), xarello x Berlandieri (Montserrat II), Xarello francès.

Va ser una llàstima la pèrdua d’aquestes col·leccions. El 1910 es va crear a Madrid la “Estación Ampelográfica Central, el Encin” del Ministerio de Fomento, que encara existeix avui i, dintre la seva col·lecció, s’hi troba el xarel·lo. A la vegada i, depenent de l’Estat espanyol, es varen crear a Catalunya les estacions enològiques que varen ser dos, la de Vilafranca, el 1902, i la de Reus, el 1906, que varen contribuir a la millora i preservació de les nostres varietats entre elles el Xarel·lo, que avui són incorporades a l’INCAVI i que continuen aquest treball.

Un altra font d’informació sobre la continuïtat de les varietats de cep, després de la fil·loxera, són els catàlegs o propaganda dels vivers. Hem escollit el catàleg del “Centro Vitícola del Panadès” de Jaume Sabaté, de Vilafranca, que ofereix Xarel·lo, entre d’altres, empeltat a una gran varietat de peus americans.

Josep Ribas i Fons en un article de l’any 1908[25] ens diu sobre el Baix Penedès: “Las varietats per empelts que mes abundat son: el sumoll o sumoll (negre) y’l xarel·lo o cartoixà (blanch)”. Aquesta citació ens confirma que a partir del segle XIX i durant el segle XX el xarel·lo serà una varietat de cep molt important al Penedès. També ho confirma la publicació de la Junta Consultiva Agronòmica (1909, p 104-108) que en la informació sobre les varietats replantades a les províncies de Barcelona i Tarragona ens parla del xarel·lo, pansal o carotoixà com una de les varietats de raïm blanc més replantades.

Acabem aquesta part sobre la recuperació de la vinya de la fil·loxera amb un fragment del text de Josep Ros i Güell, del 1910: “Varietats de rahims-  Retuda la devastadora fil·loxera ab la plantació dels peus americans y empels del pahis, conpemplèm avuy mercés á Deu, com s’extèn altra volta ufanosa la vinya, embrint las terres del antich penades desde’l mar fins a la Segarra y desde la collada de Montferri al riu Llobregat y las mateixes varietats de raïms tornan avuy á donar la rica diversitat de vins que tant de nom donar al Penedés […] Rahims blanchs-Los millors y que mes hi abundan en rahims blanchs son el xarel·lo […] En vins blanchs el Penadès està en condicions de competir ab els millors tipus estrangers […]”.[26]

De la primera part del segle XX i fins a l’època de la guerra civil ens trobem amb moltes referències que parlen del xarel·lo, moltes de les quals ens confirmaran l’expansió de la varietat per moltes de les comarques vinícoles de Catalunya, incloses el Rosselló o Mallorca. I no cal dir que en el Penedès hi va tenir i continua tenint una presència molt important, la majoria d’aquestes referències les hem posat a la bibliografia.

També continuen treballs viti-enològics com el que seleccionem de Claudi Oliveras, director de l’Estació Enològica de Reus, que sobre la varietat diu el següent: “El xarel·lo, pansal o cartuixà, goza de una afinidad poco variable con los diversos patrones ensayados, con los cuales alcanza un gran desarollo si bien su produccion resulta mas bien corta, es variedad de gran vigor y que se distingue por la sanidad de sus racimos bastante resistentes a la podredumbre. Sus mostos vinificados solos producen, en esta zona caldos de excelente finura però no muy alcohólicos y vinificados mezclados con otras clases como el macabeu, proporcionan vinos a la vez finos y poderados.[27]

Aqui acabaríem el període posterior a la fil·loxera que com hem pogut veure ha tingut una durada fins els anys 1930 de segle XX. Entrem a l’etapa de la postguerra. És una etapa en que no hi ha cap progrés en relació al període anterior, continua l’expansió del cava i del xarel·lo com a part important dins del seu cupatge que continua creixent igual que els vins tranquils amb aquesta varietat.

El 1960 es crea la denominació d’origen Penedès que inclou com a varietat autoritzada el xarel·lo i, el 27 de febrer de 1986,[28] el Ministeri d’Agricultura crea la denominació d’origen Cava que és una denominació d’origen estesa per diverses zones de l’Estat espanyol, tot i que el 98% de la producció es fa al Penedès.

A partir de la segona meitat del segle XX ens arriben uns aires renovadors i es pensa que per millorar la nostra viticultura i vinicultura cal introduir varietats forànies, i de manera especial, franceses. Es va pretendre que fos el chardonnay principalment qui desplacés el xarel·lo. Per sort, a partir de finals del segle XX, va sorgir la idea contrària i es va pensar, com diu en Raimon: “qui perd els orígens per identitat” i avui el xarel·lo s’ha convertit en una icona pel Penedès i en altres denominacions d’origen on la varietat hi té un historial com Alella o Tarragona.

 

Sinònims

He fet un recull dels sinònims que han aparegut en la documentació estudiada. Sense voler ser filòleg aquest noms els he ordenat alfabèticament: cartucha, cartuixà, contaixa, curtija, charelo, charello, charel.lo, doradillo?, Jaén blanco?, pansa, pansal, pansalet, pansa rossa, panzal, xarallassa, xarel·lo, xarello, xarello rosado, xerelo, xerel·lo,  xerelló, xerellos, xerellu, xerello negre, xerello vermell.

 

Per acabar

Voldria incorporar un fragment d’un llibre: “xarel·lo is Catalunya’s highest-quality light-skinned variety for ageworthy still whites and sparkling Cavas thanks to its combination of poer, density , high acidity and relatively high sugar levels. Its main role is in Cava […]”.

Sóc conscient que amb aquest treball encara no podem afirmar que el xarel·lo sigui la varietat més antiga del Penedès. Potser ho serien el moscatell o la malvasia de Sitges, però el que si és cert, és que el xarel·lo s’està convertint en la varietat més important.

                                                                                                                                                                                                                                       Bibliografia consultada

AGUSTÍ, Miquel. Llibre dels secrets de Agricultura, casa rustica y pastoril. Barcelona 1617.

ARAGÓ, B. Tratado Completo de la Vid y Elaboracion de vinós. Libreria Central de D. Mariano Escribano. Madrid, 1871, p.37

BARBA i ROCA, M. “Observaciones generales sobre el actual estado de la Agricultura en Cataluña. 1787” a Memòries acadèmiques prefaci i transcripció segons manuscrits existents a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Fundació Josep Massot Palmés. Barcelona, 1964, pp.25-33.

I Col·loqui d’Arqueologia Romana. El vi a l’antiguitat economia producció i comerç al mediterrani occidental. Museu de Badalona. Badalona, 1987.

“Exposicion de Uvas Barcelona” a Revista del IACSI. Tom XX.Barcelona, 1871, pp. 310-320.

FAVA, X. Diccionari dels noms dels ceps i raïms. L’ampelonimia catalana. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2005

FARGAS, J; CATLLA, M. Varietats de vinífera en la rodalia de Manresa. Gremi d’Agricultors de Manresa. Manresa, 1901.

GARRABOU, R.; MANERA, C.; VALLS, F. “La mercantilització dels sistemes Agraris” a GARRABOU, Ramon (coord.). Història Agrària dels Països Catalans. Segles XIX-XX. Tom IV. Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació. Barcelona, 2006, pp.251-304.

GIRALT RAVENTOS, Emili. “Les tècniques de la viticultura anterior a la Fil·loxera” a L’Avenç, núm. 64. Barcelona, 1983, pp.596-603.

GIRALT RAVENTOS, Emili. “L’elaboració de vins escumosos catalans abans de 1900” a GIRALT, Emili (coord). Vinyes i vins: mil anys d’història. Volum 1. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993, pp.37-81.

GIRONA TRIUS, Pere Joan. La colección Ampelográfica Española en Barcelona. Cátedra Agrácola “Pere Grau”. Barcelona, 1911

JOHSON, Hugh. Historia del vino. Blume. Barcelona, 2005.

MARTORELL I PEÑA, M. “Cuadro sinóptico de las principales variedades de vid de la zona maritima de la provincia de Barcelona, año 1870” a Revista de l’Institut Agrícola de Sant Isidre. Tom XX. Barcelona, 1871.

MESTRE I RAVENTOS, Pere. “Passat, present i futur de la vinya i el vi al Pendès” a Miscel·lània Penedesenca. Institut d’Estudis Penedesencs. Vilafranca del Penedès, 1987.

MIR Y DEAS, R. “Nomeclatura y sinonímia de la variedades de vinífera cultivadas y recomendables a Catalunya” a L’art del Pagès. Barcelona, 1898, pp.185-204.

NAVARRO MAS, J. Memoria sobre la viña, su plantación, propagación, reparación, conservación, enfermedades, y accidentes cultivo y vendimia en el principado de Cataluña. Impremta Tecla. Barcelona, 1797.

OLIVERAS MASSÓ, Claudi. Clasificación y cultivo de las cepas y elaboración de los vinós de la provincia de Tarragona con miras a la expotación. Ministerio de Fomento  – Servicios Especiales de Enologia. Reus, 1923.

RENEDO I PUIG, X. “Eiximenis i el bon ús del vi” a Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Núm. 22, Girona, 2002. pp.251-278.

Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI). Barcelona. Anys: 1908, 1910, 1911, 1913, 1914.

ROBINSON, F. The Oxford Companion tp wine. University Press Oxford. 2006, p.777.

ROS I GÜELL, J. Elaboració y criança del vins del Penadès. Imprenta Alegret. Vilafranca del Penedès, 1910.

RUBIO, R. “Conveniencia de introducir, el tintorero híbrido en la provincia de Tarragona” a Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. (IACSI). 1875, p.51

TRENCHS, J. “El vi a la taula reial: documents per al seu estudi a l’època del rei Cerimoniós” a GIRALT, Emili (coord). Vinyes i vins: mil anys d’història. Volum 1. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993, pp.343-334.

VILAR, Pierre. Catalunya dins l’Espanya Moderna. Volum III. Edicions 62. Barcelona, 1966.

VILAR, Pierre. Crecimiento y Desarrollo. Seix i Barral. Esplugues del Llobregat, 1983.

VIRELLA BLODA, Albert. “El moviment Mercantil a las darreries del segle XVIII. Aiguardents vins i Indianes” a Miscel·lània Penedesenca. Volum 4. Vilanova i la Geltrú, 1981

VENY, J. “Aproximació a la història lingüística del vins catalans” a GIRALT, Emili (coord). Vinyes i vins: mil anys d’història. Volum 1. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993, p.103.

VIALA, P; VERMOREL, V. Traite General de Viticulture: Apelographie. Masson et Cie. Paris, 1901-1910, p.329

 

 

 

 

 

Publicat a: El món de la viticultura , els vins caves i aiguardents al Penedès històric i al Camp de Tarragona. Actes del V seminari d’Història del Penedès. Institut d’Estudis Penedesencs.2013.                            

 

 

 

 

 

 

 

[1]     VIII Jornades d’Actualització en Viticultura i Enologia. Vilafranca del Penedès, del 13 al 15 de maig de 2009.

[2]     Article in press as: BARANARD, H et al. “Chemical evidence for wine prodction around 4000 BCE in de Late Calcolithic Near Eastern highlands” a Journal of Archaelogic Science (2010, doi: 10.1016 / j.jas 2010.11.012

[3]     LÓPEZ REYES, Daniel. “Primers resultats arqueobotànics (llavors i fruits) al jaciment de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès) a Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 14, 2004, pp.149-177

[4]     EIXIMENIS, Francesc. Lo crestia. Edicions 62. Barcelona, 1962, p.143

[5]     VENY, J. “Aproximació a la història lingüística dels vins catalans” a GIRALT, Emili (coord.). Vinyes i vins: mil anys d’història. Volum 1. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993, p.111

[6]     FAVA, Xavier. Diccionari dels noms dels ceps i raïms. L’ampelonimia catalana. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2005, p.378

[7]     VIALA, P; VERMOREL, V. Traite General de Viticulture: Apelographie. IX. Masson et Cie. Paris, 1909, p.329

[8]             Domaine Comte Peraldi , Chemin du Stiletto 20167 Mezzavia Corse

[9]     GARRABOU, R.; MANERA, C.; VALLS, F. “La mercantilització dels sistemes Agraris” a GARRABOU, Ramon (coord.). Història Agrària dels Països Catalans. Segles XIX-XX. Tom IV. Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació. Barcelona, 2006, p.266

[10]   AGUSTÍ, Miquel.Llibre dels secrets de Agricultura, casa rustica y pastoril. Barcelona, 1617, p.94

[11]   VILAR, Pierre. Catalunya dins l’Espanya Moderna. Volum III. Edicions 62. Barcelona, 1966, p,612

[12]   VIRELLA BLODA, Albert. “El moviment Mercantil a las darreries del segle XVIII. Aiguardents vins i Indianes” a Miscel·lània Penedesenca. Volum 4. Vilanova i la Geltrú, 1981, p.272

[13]   Martínez Nó, Maria Dolors. “El químic Josep Roura i Estrada (1797-1860) i la seva aportació a l’Enologia” a GIRALT, Emili (coord.). Vinyes i vins: mil anys d’història. Volum 1. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993, pp.193-206.

[14]   MARTORELL I PEÑA, M. “Cuadro sinóptico de las principales variedades de vid de la zona maritima de la provincia de Barcelona, año 1870” a Revista de l’Institut Agrícola de Sant Isidre. Tom XX. Barcelona, 1871, p.334.

[15]   ARAGÓ, B. Tratado Completo de la Vid y Elaboracion de vinós. Libreria Central de D. Mariano Escribano. Madrid, 1871, p.37

[16]   L’Art del Pagès. Volum II. 1978, pp.197-202.

[17]   MESTRE I RAVENTOS, Pere. “Passat, present i futur de la vinya i el vi al Pendès” a Miscel·lània Penedesenca. Institut d’Estudis Penedesencs. Vilafranca del Penedès, 1987, p.260

[18]   ROIG ARMENGOL. Memoria del Mapa Vinícola de la provincia de Barcelona. Barcelona, 1890, p.44

[19]   ROIG ARMENGOL. Memoria del Mapa Vinícola de la provincia de Barcelona, p.48

[20]   La comarca del Noya, núm. 4, p.2

[21]   MIR Y DEAS, R. “Nomeclatura y sinonímia de la variedades de vinífera cultivadas y recomendables a Catalunya” a L’art del Pagès. Barcelona, 1898, p.201

[22]   FARGAS, J; CATLLA, M. Varietats de vinífera en la rodalia de Manresa Gremi d’Agricultors de Manresa. Manresa, 1901, p.10

[23]   Gaceta Agrícola del Ministerio de Fomento. 3a època, 4t trimestre. 1889.

[24]   Revista de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Volum 50. Barcelona, 1911,  p.320

[25]   RIBAS FONS, Josep. Prácticas de conreu dels ceps americans a nostra terra. Centre Agrícola del Penedès Vendrell, 1908, pp.74-75.

[26]   ROS I GÜELL, J. Elaboració y criança del vins del Penadès. Imprenta Alegret. Vilafranca del Penedès, 1910.

[27]   OLIVERAS MASSÓ, Claudi. Clasificación y cultivo de las cepas y elaboración de los vinós de la provincia de Tarragona con miras a la expotación. Ministerio de Fomento – Servicios Especiales de Enologia. Reus, 1923, p.25

[28]   MESTRE I RAVENTOS, Pere. “Passat, present i futur de la vinya i el vi al Pendès” a Miscel·lània Penedesenca. Institut d’Estudis Penedesencs. Vilafranca del Penedès, 1987, p.265

AGRICULTURA PERIURBANA per Francesc Reguant

L’article de la revista AGRICOLAE exposa la importància de preservar i potenciar els espais periurbans i defensa una nova manera d’entendre les relacions entre el camp i la ciutat

Podeu obtenir l’article clicant a la imatge

62 - PeriurbaDSCN1082

AJUTS AGRÍCOLES DESIGUALS per Francesc Reguant

El Periódico ha publicat recentment un article d’en Francesc Reguant on clarifica les informacions sorgides del recent debat parlamentari sobre l’agricultura catalana en relació a la desigualtat dels ajuts agraris i planteja la necessitat de reorientar els ajuts vers la dificultat conjuntural (mercats i altres riscos) o estructurals a favor de l’agricultura desafavorida per les condicions naturals.

Podeu seguir l’article tot clicant a la imatge

ajuts directes

 

 

ELS MERCATS DELS CEREALS SEGONS LA FAO

71-preus cereals home-graph_4_esLa FAO fa un seguiment constant de l’evolució del mercat dels cereals, bàsic per la seguretat alimentària mundial. A la figura pot observar-se el seguiment gràfic de la producció, la utilització i les existències o estocs resultants.

Pot observar-se que mentre la utilització o consum segueix una trajectòria rectilínia creixent, la producció segueix el consum però de forma més erràtica deguts als diferents condicionants vinculats a la producció, entre ells de manera destacable els fenòmens meteorològics extrems. Els estocs (en columnes grises)  queden afectats per aquestes oscil·lacions de tal manera que els moments d’estocs baixos han coincidit, lògicament, amb les crisis de preus dels darrers anys.

Després de les bones produccions de l’any passat les existències son altes i les expectatives de preus a la baixa, salvant que imponderables polítics o meteorològics modifiquin expectatives i realitats.

Podeu clicar a la figura per accedir a la informació de la FAO sobre el mercat dels cereals

LES WEBS DEL MES: FAO I TRIPTOLEMOS

En aquest NOTICEA 15 proposem conèixer la pàgina web de la FAO, una web essencial per a conèixer l’agricultura i seguir les problemàtiques relatives a l’alimentació, els recursos per obtenir-lo, els condicionants mediambientals i les estratègies de progrés.

Podeu clicar en el logo

81- FAO-logo-es

I també la web d’una institució d’aquí: TRIPTOLEMOS

La Fundació Triptolemos, segons pròpia definició neix d’una visió unitària i global del sistema alimentari. Col · labora en l’optimització i articulació del seu funcionament, perquè redundi en benefici de la disponibilitat i qualitat dels aliments, i en la confiança en un entorn de sostenibilitat global.

Està  presidida per Federico Mayor Zaragoza i agrupa importants universitats i empreses implicades en el món agroalimentari. Es, alhora, membre de la plataforma AGROFORUM.

Podeu clicar en el logo

82- fundacion-triptolemos